Estem a les portes d’unes (noves) eleccions al Govern de la Generalitat que podria ser una bona (nova) oportunitat per tornar a parlar de seguretat, però de seguretat (pública) de veritat i de manera seriosa i no pas en termes merament electorals com s’ha fet fins ara, anunciant tot un reguitzell de noves convocatòries per a nous efectius (que també són necessàries) per als nostres cossos de seguretat, sinó proposant d’una vegada per totes un autèntic model de seguretat pública per al nostre país, adaptat a les necessitats i reptes actuals.
És evident que portem molts anys de despropòsits i d’autèntica desorientació política i estratègica en matèria de seguretat pública, en els que els diferents responsables polítics que s’han fet càrrec del departament competent en aquesta matèria no han estat capaços de presentar un projecte clar i definit i, especialment, plantejar aquest model de seguretat pública que necessita Catalunya. Probablement, perquè lamentablement no sabien ni per on començar.
Aquesta manca de lideratge polític ha estat en bona part el detonant de que part de la nostra societat i alguns dels nostres mitjans de comunicació hagin arribat a qüestionar (injustament) als diferents cossos que el conformen, especialment al cos de Mossos d’Esquadra, arran d’alguna actuació discutible o desafortunada, sense valorar la (excel·lent) feina global que duen a terme dia a dia. Encara recordem aquelles (desafortunades) declaracions de que els manters generaven inseguretat perquè la gent es distreia quan mirava què comprar.
Afortunadament, no obstant, tenim un (excel·lent) cos de policia que vetlla diàriament per la nostra seguretat ciutadana; tenim un (excel·lent) cos de bombers que dona resposta als incendis i salvaments que es produeixen a casa nostra; tenim un (excel·lent) cos d’agents rurals que vetlla per al nostre medi ambient; tenim un (excel·lent) servei d’emergències mèdiques que dona resposta a les urgències i emergències sanitàries extrahospitalàries de forma ràpida i eficient; tenim un (excel·lent) sistema de protecció civil que gestiona eficaçment les emergències que sorgeixen; i, a tot això, cal afegir que també disposem d’un (excel·lent) cos de Bombers de Barcelona i més de dues-centes (excel·lents) policies locals per tot Catalunya; però el què no disposem lamentablement encara és d’un sistema de seguretat pública que aglutini i coordini tota aquesta força i tots aquests recursos humans.
Si que existeix des de l’any 2003 una (deficient) llei d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, en la que es van barrejar conceptes tant substancials com seguretat pública i seguretat ciutadana i es va acabar configurant un sistema de seguretat des d’una perspectiva simplement policial. I portem ja més de 16 anys amb aquest (deficient) sistema de seguretat pública i és hora encara que algun responsable polític l’hagi qüestionat o esmenat. I no ho han fet perquè de ben segur ni s’han adonat fruit de la preocupant desorientació política que existeix en matèria de seguretat. Perquè la seguretat pública va molt més enllà de la seguretat ciutadana i si es pretenia era ordenar el sistema de seguretat pública calia incloure necessàriament tots els diferents cossos operatius que treballaven en aquesta matèria, més enllà dels cossos policials. En cas contrari, es fa difícil, per no dir impossible, que aquests puguin treballar de forma coordinada. I per no parlar de les juntes locals de seguretat que preveu aquesta mateixa llei, en les que només els cossos policials de fet formen part integrant d’elles amb veu i vot, excloent a la resta de cossos operatius, que només poden ser convidats quan els temes a tractar ho requereixen, però òbviament amb veu però sense vot. Un altre despropòsit polític. D’aquesta manera és impossible que els nostres responsables polítics locals puguin tenir una visió global dels seus problemes de seguretat pública més enllà dels problemes de seguretat ciutadana.
Tampoc és normal la (precària) situació en la que es troba l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, que hauria de ser el nostre màxim referent en matèria de coneixement i divulgació sobre seguretat pública i que s’ha convertit actualment quasi exclusivament com una simple acadèmia de formació de noves promocions, quan, precisament, el què hauria de fer és liderar aquest coneixement sobre aquesta matèria. S’han deixat morir grans iniciatives com van ser la Revista Catalana de Seguretat Pública (deixada de publicar a l’any 2014), els Apunts de Seguretat (deixats de publicar al desembre de 2013) o el preceptiu Informe sobre la seguretat a Catalunya, que preveu l’article 4.3. de la pròpia Llei d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, però que des de l’any 2016 no es publica. O el fet que TV3 va emetre recentment un reportatge sobre el nostre cos de policia i no va aparèixer cap representant d’aquest organisme per explicar, per exemple, i des d’un punt de vista acadèmic, el nostre model de policia. Quanta desídia i quanta irresponsabilitat!
En una situació com aquesta cal reivindicar la figura del Jaume Curbet, de qui dubto que la gran majoria dels nostres polítics sàpiguen qui fou i, encara més, que s’hagin llegit alguna de les seves obres. Ell sempre va defensar la importància de la intel·ligència i del coneixement i fou un dels impulsors del què hauria de ser l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (i que ara no és). Cal (re)convertir aquest organisme en el centre de l’estratègia que s’ha d’impulsar per configurar un (autèntic) sistema de seguretat pública, confluint voluntats, visions i perspectives diferents, tant acadèmiques, com polítiques, de manera similar a com es va fer fa quan es va implementar el què aleshores era el nou model policial a Catalunya. Està en risc la nostra seguretat i és una necessitat de país. Reivindiquem Jaume Curbet!
Comissió política del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya