Sovint ens trobem que les paraules ens marquen la forma de pensar. De fet, aconseguir imposar un determinat vocabulari a l’opinió pública obre un primer pas per a dominar el caminar de la societat.
Un exemple podria ser “immigrant” (gerundi, persona que tota la vida està arribant) o un “immigrat” (participi, persona que un dia va arribar)?
I si ajuntem “immigrant” amb “il·legal”, ja convertim en una persona que tota la vida estarà inadaptada, i a més, fora de la llei. El llenguatge ens està conduint a actituds, on nosaltres no ens sentim interpel·lats davant la situació d’altres. Si són “il·legals” és perquè nosaltres hem fet aquelles lleis que així els declaren.
Un altre exemple: si tu dius “caos de rodalies”, sembla que sigui un problema de trens al voltant de Barcelona. El problema és de la infraestructura de tota la xarxa convencional d’ADIF als Països Catalans, que afecta el servei de rodalies, llarga distància i mercaderies. El llenguatge que mediàticament s’usa, ens amaga una part del problema, i per tant, el fa petit als ulls de l’opinió pública.
Al debat públic sobre emergències, el principal problema és que quasi ningú en parla. I pel que fa al llenguatge, té clares limitacions:
“Protecció civil” expressa un cert paternalisme de l’administració vers el ciutadà.
“Bombers” fa referència a un cos, o un servei, però li falta un terme per expressar fàcilment allò que fa, més enllà de l’encarcarat “prevenció, extinció d’incendis i salvaments”.
“Emergències mèdiques” sembla només de metges, quan a altres societats parlen d’ “emergències extra-hospitalàries”.
“Piròman” (malalt mental que provoca incendis) s’usa molt sovint quan ens referim a un “incendiari” (persona que encén foc de forma premeditada).
En resum, ens falta un punt de debat, un fòrum on fer bullir les idees i les paraules, per estructurar un discurs i un model pel país que volem.
Bombers per la Independència (ANC)