Ens acabarem fent mal. El Parlament de Catalunya acaba de votar la Moció 73/XI titulada textualment “VERITAT. JUSTÍCIA. REPARACIÓ: CONTRA LA IMPUNITAT I LES VULNERACIONS DE DRETS HUMANS PER PART DELS COSSOS DE SEGURETAT”,
un títol capciós que dóna lloc a interpretacions esbiaixades que sembla que posi en dubte els actuals processos disciplinaris i judicials existents quan es dóna alguna vulneració d’aquesta gravetat, com si existís realment impunitat dins els nostres cossos policials. Res més lluny de la veritat.
Perquè abans cal informar-se. Sempre que s’ha tingut coneixement, hi hagi hagut o no denúncia prèvia, de vulneració dels drets humans per part d’algun cos de policia, així com dels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en qualsevol actuació policial, s’han obert automàticament procediments administratius, disciplinaris i, en el seu cas, judicials, per tal d’esbrinar la realitat i la gravetat dels fets i l’eventual responsabilitat dels agents implicats, més enllà, en el seu cas, de la simple denúncia formulada, i, en el supòsit de comprovar-se la realitat dels fets denunciats, han acabat amb una sanció, disciplinària o judicial, d’acord amb el marc legal vigent. Per tant, d’impunitat res de res i tolerància zero sempre.
Perquè cal ser congruents. El principi de presumpció d’innocència ha de regir per a tothom, fins i tot per als agents de la nostra policia, un principi que paradoxalment no sembla regir sempre quan hi ha alguna denúncia per alguna intervenció policial, amb judicis capciosos paral·lels sovint allunyats de la realitat dels fets. Perquè sempre cal aprofundir. Tot i que el nostre Parlament sempre ha d’exigir el màxim respecte als drets humans a la nostra policia, així com a la resta de l’administració pública catalana, també hauria pogut anar més enllà i aprofundir més en el fons de la qüestió, i aprofitar per analitzar i examinar amb quines mancances i precarietats, tant materials com de formació, han de treballar diàriament els cossos de seguretat catalans per dur a terme la seva imprescindible tasca de protegir la nostra seguretat i garantir l’ordre públic.
Perquè el Parlament també representa políticament a la nostra policia. La nostra policia és sovint l’ase dels cops i freqüentment sistemàticament qüestionada políticament i socialment, sentint-se poc valorada per les institucions que les haurien de representar. En aquest sentit, seria interesant també comprovar si s’han arribat mai a complir altres resolucions i mocions aprovades parlamentàriament en relació a la policia, com ara la Resolució 442/VIII, sobre l’edat de jubilació dels agents del cos de Mossos d’Esquadra, les Resolucions 45/X o 184/VII, sobre la distribució dels torns de servei dels agents de Mossos d’Esquadra o la més recent Moció 22/XI sobre les polítiques de seguretat, per citar només algunes.
Perquè cal anar més enllà. En comptes de qüestionar la nostra policia, el Parlament podria haver fet un pas més i haver encetat d’una vegada per totes el debat sobre quin model de seguretat i quin model de policia volem per al nostre (nou) país, proposant les reformes estructurals i de fons necessàries per tal de fer d’aquesta policia un referent arreu del món, incloent, si es vol, els mecanismes necessaris per garantir el màxim respecte als drets humans, això sí, també dotant sempre abans als seus agents de les eines i formació imprescindibles.
Perquè en política, encara que de vegades no ho sembli, no tot s’hi val. Els nostres polítics, especialment els del nostre Parlament, han de ser conscients dels missatges que transmeten i de les seves conseqüències. Abans d’aprovar una moció tant infausta com aquesta, en la que han insinuat l’existència d’abusos policials i de vulneracions dels drets humans per part de la policia, caldria que abans haguessin acreditat l’existència de precedents objectius que en justifiquessin la seva aprovació. En cas contrari, s’ho podrien haver ben estalviat.
En resum, la nostra policia, doncs, ha tornat a ser moneda de canvi per acontentar un partit polític minoritari que té la clau del procés sobiranista i una obsessió malaltissa contra la nostra policia. El més trist, però, és que en aquesta ocasió hagi estat el nostre Parlament, la nostra principal institució política catalana, qui hagi qüestionat a la nostra policia i hagi permès posar en dubte la bona tasca que l’enorme majoria dels seus milers d’agents realitzen cada dia, allunyant-la, encara més, de la societat a la que serveix. Però tranquils. Tot i això, aquesta mateixa policia continuarà fent les seves funcions amb tota normalitat i amb la màxima professionalitat.
Marc Costa