En un article a la Vanguardia Manuel Castells ens diu en relació a la sentència del judici al Procés “Era d’esperar la reacció que s’ha produït, pacífica i massiva en la immensa majoria, violenta i minoritària en alguns sectors radicalitzats, com sol passar en tota gran protesta social. Aquesta violència és condemnable èticament i contraproduent políticament. Però cal entendre-la en lloc de demonitzar-la i tractar-la com un problema d’“ordre públic”. Perquè si no s’aborden les arrels de la violència, ressorgirà. I les ferides profundes en la societat catalana faran ingovernable l’ Estat espanyol”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Crema Barcelona. Però també Santiago de Xile. I Hong Kong. I Quito. I fins fa poc París. I múltiples focus d’indignació arreu d’aquest planeta en crisi ecològica, social i política. Les causes són diverses, però les reaccions i el pas del moviment pacífic a l’enfrontament amb l’ordre establert són molt semblants. Reivindicació de sortir de l’oblit de les regions marginades franceses. El preu del combustible a l’ Equador. Augment de tarifes del metro i la creixent carestia de la vida a Santiago. Demanda de drets democràtics a Hong Kong. El tret comú és que
en cap d’aquests casos i en molts altres no hi ha hagut canals polítics i institucionals per negociar: l’ Estat s’ha tancat en banda i la resposta han estat els antiavalots i l’exèrcit. Comença a tenir sentit (i ho dic amb tristesa) l’anàlisi del meu recent llibre sobre la crisi de la democràcia liberal, en què vaig mostrar que la gran majoria dels ciutadans no confien en els partits polítics, no se senten representats per parlaments i governs i pensen que la classe política en el seu conjunt està atrinxerada en la defensa dels seus interessos i de la seva corrupció. La democràcia no existeix, per moltes eleccions que es facin, si no habita en la ment dels ciutadans. És aquesta confiança en les institucions la que s’està posant en qüestió, provocant, en primer lloc, noves alternatives polítiques d’esquerres o dretes. I quan aquestes tampoc no funcionen (perquè les estigmatitzen com a populistes i van contra elles les clavegueres de l’ Estat i els mitjans de comunicació), no queda més que el carrer, les acampades, les manifestacions. I a la violència de les tropes d’elit responen espontàniament els que ja no poden contenir la rauxa–una paraula que sempre ha acompanyat el seny quan desborda el sentiment d’injustícia i falten canals d’expressió institucional–.
Però és així a Catalunya? No vivim en un Estat que garanteix les llibertats democràtiques a la Constitució sorgida de la transició? Doncs resulta que prop de la meitat de la població de Catalunya no ho veu així. I que, fins fa poc, més de tres quarts dels ciutadans eren favorables a la celebració d’un referèndum en què es decidís l’estructura de l’ Estat.
Fa més d’una dècada es va aprovar un nou Estatut d’Autonomia als parlaments català i espanyol i va ser ratificat per una gran majoria de ciutadans catalans. Després d’això, entre el PP i un Tribunal Constitucional ideològicament ancorat en el nacionalisme espanyol hi va haver una regressió de l’autonomia. Com a reacció va sorgir un moviment independentista espontani, al qual es van apuntar els partits catalanistes per interessos electorals. Van ser desbordats per opcions polítiques més coherents, encara que poguessin considerar-se utòpiques, empenyent l’independentisme polític a l’organització d’un referèndum fora de la institucions espanyoles. Va ser pacífic i massiu, tot i que només hi va participar la meitat de la població. La repressió va ser violenta per part del govern espanyol, avalat per la majoria dels partits i aclamat per molts mitjans de comunicació.
El que va començar com un procés gradual de redefinir pacíficament les relacions entre Catalunya i Espanya va desembocar en confrontació. En aquest context, la desmesurada i injusta sentència d’uns jutges nomenats per un Consell General del Poder Judicial designat per tripijocs polítics ha indignat una majoria de la població catalana, fins i tot aquells que no som independentistes. Era d’esperar la reacció que s’ha produït, pacífica i massiva en la immensa majoria, violenta i minoritària en alguns sectors radicalitzats, com sol passar en tota gran protesta social. Aquesta violència és condemnable èticament i contraproduent políticament. Però cal entendre-la en lloc de demonitzar-la i tractar-la com un problema d’“ordre públic”. Perquè si no s’aborden les arrels de la violència, ressorgirà. I les ferides profundes en la societat catalana faran ingovernable l’ Estat espanyol. No es tracta d’infiltrats i provocadors, per bé que n’hi hagi (alguns d’ells probablement feixistes i policies), sinó de milers de joves catalans que, com va dir una d’elles, han vist com pegaven els seus avis l’1 d’octubre i volen posar-se en primera línia. Com més joves apallissin, com més nous presos polítics hi hagi, més s’anirà creant una reserva de rauxaque s’expressarà de mil maneres. I com més es culpi els anarquistes, més anarquistes apareixeran, perquè és la ideologia d’oposició a l’ Estat autoritari.
La font d’aquesta violència puntual és la frustració política de tota una generació que se sent traïda no només per l’ Estat espanyol sinó pels mateixos dirigents de l’independentisme polític que els van llançar al carrer i ara acusen misteriosos agents estrangers, oblidant que a Barcelona viuen molts joves estrangers que creuen en la ciutadania europea. És vergonyós tirar la pedra i amagar la mà. Però el més greu és, com escrivia recentment el setmanari alemany Stern , la incapacitat congènita dels polítics espanyols per negociar. Ni per a una investidura de govern ni per trobar fórmules de solució per a un conflicte que afecta fonamentalment la convivència al país. Perquè sense negociació l’ Estat de dret es redueix al dret de l’ Estat.
La Vanguardia 25-10-2019