Un eventual govern del PP i Vox obrirà una nova etapa de recentralització de l’Estat espanyol. Però, en matèria de seguretat pública, el debat no s’hauria de limitar a allò que pugui passar després del 29 de novembre sinó que cal preguntar-se també fins a quin punt les decisions dels darrers anys han començat a desdibuixar alguns dels principis sobre els quals es va construir el model policial català.
Aquesta possibilitat que el Partit Popular i Vox acabin governant Espanya planteja interrogants importants sobre el futur de l’autogovern de Catalunya, ja que els programes electorals d’ambdues formacions, malgrat les diferències que presenten, comparteixen una aposta pel reforçament de les estructures de l’Estat i una concepció de la unitat espanyola que podria condicionar l’exercici de les competències autonòmiques.
Les conseqüències d’aquesta recentralització es podrien manifestar en àmbits com la llengua, l’educació, el finançament o les infraestructures, però també en un sector especialment sensible, que sovint queda en segon terme en el debat polític: la seguretat pública i, més concretament, el futur del model policial català.
I és precisament en aquest àmbit on cal anar més enllà de les intencions que puguin tenir PP i Vox, ja que algunes decisions adoptades durant els darrers anys, sota governs socialistes a Madrid i a Catalunya, també han obert interrogants sobre l’evolució del nostre sistema de seguretat.
Un model policial construït durant més de trenta anys
- Un model policial construït durant més de trenta anys
El 17 d’octubre de 1994, la Junta de Seguretat de Catalunya va formalitzar un acord que marcaria un abans i un després en la història de l’autogovern català: la substitució progressiva de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil pels Mossos d’Esquadra en les funcions ordinàries de seguretat ciutadana i ordre públic.
Aquell acord va posar en marxa un procés de desplegament territorial que culminaria el novembre de 2008, quan els Mossos van assumir aquestes funcions al conjunt del territori català. No es tractava simplement de substituir uns uniformes per uns altres. L’objectiu era construir un model policial propi, amb una policia ordinària i integral dependent de la Generalitat, capaç d’assumir les funcions de seguretat ciutadana, ordre públic i investigació criminal.
Tanmateix, hi ha una particularitat jurídica fonamental per entendre els riscos actuals. L’acord de 1994 no va comportar el traspàs de la titularitat general de la competència en matèria de seguretat pública. La Constitució atribueix a l’Estat aquesta competència, sens perjudici de la creació de policies autonòmiques i de les atribucions que els reconeixen els estatuts i les lleis.
El que es va acordar va ser una substitució progressiva dels cossos policials estatals en determinades funcions, no una transferència general de la titularitat competencial (una situació diferent de la del trànsit i circulació de vehicles de motor, àmbit en què sí que es va produir posteriorment un traspàs específic de competències executives a la Generalitat l’any 1997.
Aquesta distinció ajuda a comprendre’n la singularitat. Els Mossos d’Esquadra van esdevenir aleshores la policia ordinària de Catalunya, amb funcions i competències reconegudes legalment, mentre que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van mantenir les atribucions que els corresponien. El resultat ha estat una policia integral, amb unitats especialitzades, capacitat investigadora i una estructura territorial consolidada. Però també és un model que necessita una voluntat política continuada de respectar i desenvolupar la distribució de funcions acordada.
- L’espanyolització de la seguretat pública: una qüestió de model
Lamentablement, durant els darrers anys hem vist com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han anat adquirint major visibilitat i presència en actuacions policials desenvolupades a Catalunya, fins i tot en àmbits que els Mossos d’Esquadra havien passat a assumir ordinàriament arran del procés de substitució iniciat el 1994.
Aquesta presència planteja un debat que no es pot despatxar simplement apel·lant a la coordinació policial. La coordinació i la cooperació entre cossos policials sempre han existit, des de l’inici del desplegament dels Mossos i han format part del funcionament habitual de qualsevol sistema de seguretat pública. El que preocupa és la dimensió política i institucional que sembla haver adquirit aquesta participació.
No ens referim només a les actuacions que els cossos estatals duen a terme per iniciativa pròpia en àmbits que pertocaria encarregar-se la nostra policia, sinó també al protagonisme que se’ls està atorgant cada cop més en operacions i dispositius dels Mossos d’Esquadra. Més enllà de les necessitats estrictament operatives, es pretén projectar un missatge polític molt concret: Catalunya té una policia pròpia que exerceix les funcions d’una policia integral, però l’Estat espanyol continua essent present i vol fer visible aquesta presència.
És en aquest context que s’està produint una progressiva espanyolització del model policial català. I el que resulta més preocupant és que aquesta dinàmica es produeixi sota un govern de la Generalitat que hauria de tenir entre les seves prioritats polítiques la defensa i la consolidació del nostre model policial. Això no significa que els cossos estatals no puguin intervenir a Catalunya, especialment en investigacions que superen l’àmbit territorial dels Mossos d’Esquadra o en matèries en què mantenen atribucions específiques.
Però una cosa és reconèixer aquestes competències i una altra és acceptar sense explicacions una possible alteració de la distribució funcional que ha sustentat el model policial català durant més de trenta anys. No es tracta d’alimentar rivalitats entre cossos policials. La cooperació és imprescindible. Però tampoc no es pot convertir la coordinació en una justificació genèrica per deixar sense resposta qualsevol canvi en el protagonisme dels cossos policials.
- El CAT112 i el paper dels cossos policials estatals
Un exemple d’aquest debat és l’acord adoptat el 5 de desembre de 2024 per la Junta de Seguretat de Catalunya, presidida per Salvador Illa, que va permetre la integració de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil al sistema d’emergències CAT112. Els governs català i espanyol van justificar la decisió per la necessitat de millorar la coordinació i agilitzar la transmissió d’informació en les emergències que afecten les competències dels cossos estatals. Formalment, la integració no modificava la distribució de competències policials.
Però cal recordar que l’acord de 1994 va ser un acord de substitució policial. És a dir, els Mossos d’Esquadra van assumir unes funcions que fins aleshores exercien els cossos policials estatals i, en coherència amb aquest model, la resposta policial ordinària a les emergències a Catalunya correspon als Mossos d’Esquadra i a les policies locals, sens perjudici de les atribucions específiques dels cossos estatals.
Resulta difícil d’entendre, doncs, quina necessitat hi havia d’integrar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en un sistema de resposta a les emergències quan ja existien mecanismes de coordinació i cooperació policial que permetien requerir la seva intervenció sempre que fos necessària.
No es tracta d’una qüestió de zel competencial ni de patrimonialitzar la seguretat pública, sinó de ser conseqüents amb el model policial que Catalunya va decidir construir fa més de trenta anys.
És una modificació que mereix una explicació sobre el seu encaix en el model policial català. Quines deficiències presentava el sistema anterior que justifiquessin aquesta decisió? Quina necessitat operativa no estava adequadament resolta? Si no hi havia disfuncions que ho justifiquessin, és legítim preguntar-se si aquesta integració respon més a la voluntat política de reforçar la presència institucional de l’Estat a Catalunya que no pas a una necessitat real del nostre sistema de seguretat pública.
- La UME i el model català d’emergències
Una reflexió semblant es pot fer sobre la participació de la Unitat Militar d’Emergències en l’extinció d’incendis forestals a Catalunya. En aquest cas no parlem de competències policials, sinó de protecció civil i gestió d’emergències, però la qüestió de fons també afecta el protagonisme de les institucions catalanes.
Catalunya disposa d’un cos de Bombers amb una llarga trajectòria, una estructura de comandament consolidada i una elevada especialització en l’extinció d’incendis forestals. Durant dècades ha afrontat grans incendis, episodis de simultaneïtat i emergències complexes, desenvolupant els seus propis recursos i procediments.
La participació de la UME pot ser necessària en situacions extraordinàries. No es tracta de qüestionar la professionalitat dels seus efectius ni de rebutjar recursos addicionals quan realment calen. Però sí que és pertinent examinar amb quins criteris se’n sol·licita la mobilització i si aquestes intervencions responen a necessitats operatives excepcionals.
Les intervencions de la UME en incendis de Catalunya durant el juliol de 2026, sol·licitades pel Govern davant la simultaneïtat de focs i la pressió sobre els recursos disponibles, tornen a posar aquesta qüestió sobre la taula.
El problema no és que Catalunya rebi ajuda de l’Estat quan la necessita. El problema apareixeria si aquesta ajuda acabés convertint-se en un recurs habitual sense que s’expliqués per què els mitjans propis no són suficients.
Per això, més que discutir sobre la procedència dels efectius, cal exigir una política de dimensionament dels Bombers que garanteixi la màxima capacitat de resposta de Catalunya i una mobilització justificada dels recursos extraordinaris.
- Ports i aeroports: una ampliació de funcions que continua pendent
Hi ha un exemple especialment revelador de les dificultats per continuar desenvolupant el model policial català: l’assumpció de funcions de seguretat ciutadana als ports i aeroports per part dels Mossos d’Esquadra.
Durant el govern de Pere Aragonès, amb Joan Ignasi Elena al capdavant d’Interior, es va avançar en la negociació amb l’Estat per ampliar les funcions de la policia catalana en aquestes infraestructures. Segons les informacions publicades, l’acord estava encarrilat i s’havia de formalitzar en una Junta de Seguretat prevista per al març de 2024, però la convocatòria electoral catalana va interrompre el procés.
Amb l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat, aquella ampliació va quedar ajornada. La Junta de Seguretat del desembre de 2024 no va abordar la qüestió i, pocs dies després, el president es va comprometre públicament a convocar una nova reunió a principis de 2025 per tractar-la, una reunió que inexplicablement no s’ha arribat mai a celebrar.
Però ara, gairebé dos anys després d’aquell compromís, i a les portes d’unes eleccions generals, la consellera d’Interior i Seguretat Pública ha anunciat que ha iniciat els tràmits per incorporar la qüestió a l’ordre del dia d’una futura Junta de Seguretat, encara pendent de convocatòria.
Ara? Després de gairebé dos anys amb el PSOE governant a Madrid i el PSC a Catalunya? Costa interpretar aquesta demora com una altra cosa que no sigui una manifesta manca de voluntat política. I seria políticament inadmissible que, després d’haver desaprofitat aquests dos anys, el Govern de Salvador Illa acabés atribuint a un eventual executiu del PP i Vox la responsabilitat de no haver fet efectiu allò que ell mateix ha estat incapaç de concretar.
- La responsabilitat política dels partits catalans
Seria massa senzill atribuir tots els riscos per a l’autogovern a un eventual govern del PP i Vox i oblidar les decisions adoptades durant els darrers anys.
El Govern socialista de la Generalitat ha obert la porta a una progressiva espanyolització del nostre model policial i ara el risc és que un futur govern del PP i Vox l’acabi obrint de bat a bat. Aleshores vindran les lamentacions, les denúncies de recentralització i els discursos en defensa de l’autogovern. Però cadascú ha d’assumir la responsabilitat política de les decisions que ha pres quan ha tingut l’oportunitat de governar.
Difícilment es podrà denunciar demà el creixent protagonisme i intervencionisme dels cossos policials estatals a Catalunya si avui se n’ha afavorit la seva presència. De la mateixa manera, difícilment es podrà retreure a un futur govern espanyol que no vulgui ampliar les funcions dels Mossos d’Esquadra si, durant gairebé dos anys de governs socialistes a Madrid i a Catalunya, no s’ha estat capaç de concretar els acords que ho havien de permetre.
Però aquesta reflexió també hauria d’interpel·lar els partits catalans de l’oposició, especialment aquells que reivindiquen la defensa de l’autogovern i que han contribuït històricament a construir el nostre model policial. Han sabut defensar-lo amb prou determinació? Han fiscalitzat adequadament les decisions del Govern en aquesta matèria? Han donat a aquesta qüestió la rellevància política que mereix?
La defensa del model policial català hauria de ser una qüestió de país, més enllà de les majories parlamentàries i dels interessos electorals de cada formació política. No podem esperar que governi la dreta espanyola per començar a defensar allò que hauríem d’haver defensat sempre.
- El PP i Vox: el retorn de l’Estat a Catalunya
És en aquest context que adquireixen especial rellevància les propostes electorals del Partit Popular i Vox.
El PP, en el seu programa Reconstrucción Nacional, anuncia una auditoria de la presència de l’Administració General de l’Estat al territori i l’aprovació d’un pla per restablir-la allà on consideri que s’ha debilitat. El document assenyala expressament Catalunya, el País Basc i Navarra com a territoris prioritaris i preveu reforçar les estructures estatals, rehabilitar comissaries i casernes i incrementar els recursos de l’Administració perifèrica de l’Estat.
Per la seva banda, Vox proposa reforçar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, incrementar-ne els recursos humans i materials i ampliar-ne les capacitats operatives. Aquestes mesures s’inscriuen en un projecte polític marcadament centralitzador, que també defensa la recuperació del delicte de sedició i l’enduriment de la resposta penal davant determinades actuacions que considera contràries a la unitat territorial espanyola.
Tot i que cap dels dos programes electorals planteja explícitament la supressió de les funcions dels Mossos d’Esquadra, la coincidència de les dues formacions en la voluntat de reforçar les estructures de l’Estat hauria de ser motiu de preocupació.
Cal recordar que, a Catalunya, la reducció de la presència dels cossos policials estatals no va ser fruit d’un acord institucional que tenia per objectiu, precisament, substituir-los en l’exercici de determinades funcions policials. Pretendre recuperar aquesta presència sense respectar els acords que van donar lloc al desplegament dels Mossos representaria un qüestionament del model policial català.
I aquí rau un dels principals riscos d’un eventual govern del PP i Vox. No cal suprimir el cos de Mossos d’Esquadra ni modificar l’Estatut d’autonomia per desvirtuar el nostre model policial. N’hi podria haver prou amb anar recuperant espais d’actuació, incrementar la presència operativa dels cossos estatals i consolidar una distribució de funcions diferent de la que es va acordar el 1994.
El més preocupant és que un eventual govern del PP i Vox podria trobar-se amb un camí parcialment desbrossat pels mateixos socialistes i limitar-se a aprofundir en una dinàmica que ja s’ha iniciat.
- Defensar el model policial català abans que sigui massa tard
El desplegament dels Mossos d’Esquadra ha estat un dels projectes institucionals més importants i ambiciosos de l’autogovern català. Ha requerit acords polítics, recursos econòmics, voluntat institucional i dècades de construcció d’un cos policial amb capacitat per assumir les funcions pròpies d’una policia integral. Una ferma voluntat de país.
El risc que representa un eventual govern del PP i Vox no ens ha de fer perdre de vista les responsabilitats polítiques dels qui governen avui Catalunya. Tan preocupants són les pretensions recentralitzadores de la dreta espanyola com la renúncia progressiva a defensar el nostre model policial per part d’aquells que haurien de ser els seus principals garants.
Cal exigir al Govern de la Generalitat un posicionament inequívoc en defensa del model de substitució policial acordat el 1994, el ple desenvolupament de les funcions dels Mossos d’Esquadra i el compromís de no cedir espais d’actuació que la policia catalana ha assumit i consolidat durant aquestes darreres dècades.
I cal exigir també als partits catalans que situïn la defensa del nostre model de seguretat pública entre les seves prioritats polítiques. El silenci, la passivitat i la manca d’exigència també tenen conseqüències.
No esperem que el PP i Vox arribin al govern espanyol per descobrir la importància de tenir una policia pròpia i començar a denunciar-ne l’espanyolització.
Perquè l’autogovern no es perd només quan ens l’arrabassen des de Madrid. També es perd quan, des de Catalunya, es deixa de defensar amb prou determinació.
Marc Costa i Miquel Sellarès

