Fa només uns dies reflexionàvem sobre la creixent securització de la nostra societat arran de la prova pilot impulsada pel Govern per incorporar agents dels Mossos d’Esquadra als centres educatius. El debat, aleshores, era fins a quin punt problemes socials, educatius o de convivència estaven començant a ser interpretats —cada cop més— des d’una òptica de seguretat.
Ara, però, el debat ha fet un pas més preocupant.
El Govern ha reconegut que els Mossos d’Esquadra van participar encobertament en una assemblea de professors vinculada a la preparació d’una vaga educativa. I aquí ja no estem parlant simplement de la presència policial en espais socials o educatius. Estem parlant d’una actuació policial que afecta directament drets fonamentals especialment sensibles en qualsevol democràcia: el dret de reunió, la llibertat sindical i el dret de vaga.
Aquesta és, probablement, la línia vermella més important.
Una policia democràtica no pot normalitzar la vigilància encoberta d’espais de mobilització laboral o sindical sense una justificació extraordinàriament sòlida, proporcional i transparent. I encara menys quan no parlem de terrorisme, crim organitzat o entorns violents, sinó d’una assemblea de treballadors públics en conflicte amb el propi Govern.
Per això resulta especialment significatiu que les crítiques no provinguin únicament de sectors polítics o activistes, sinó també de persones profundament vinculades al món de la seguretat. Les reflexions de l’excomissari en cap dels Mossos d’Esquadra, tenen precisament valor perquè no parteixen d’una mirada antipolicial. Al contrari: assumeixen la necessitat que la policia obtingui informació quan sigui necessari, però qüestionen clarament tant l’oportunitat política com la proporcionalitat i la planificació d’una operació d’aquestes característiques.
I hi ha una idea central en les seves paraules que convé retenir: la policia no només ha de ser eficaç, també ha de preservar la confiança social.
Aquest és, probablement, el gran problema de fons. Quan la ciutadania percep que qualsevol espai de discrepància, protesta o mobilització pot acabar sent objecte de vigilància policial encoberta, la relació de confiança entre societat i policia es deteriora. I recuperar aquesta confiança és molt més difícil que perdre-la.
Però seria un error reduir aquesta qüestió a una simple decisió operativa dels Mossos d’Esquadra. Hi ha també una responsabilitat política evident.
Durant anys, Catalunya va intentar construir —almenys discursivament— un model policial basat en la proximitat, l’arrelament territorial i una certa idea de “policia de país”. No es tractava d’una policia menys efectiva, sinó d’una policia amb una forta legitimitat democràtica i social. Una policia conscient que la seva autoritat no depèn només de la capacitat coercitiva, sinó també de la confiança que genera.
Tanmateix, aquest debat estratègic sembla haver desaparegut progressivament de la política catalana.
Fa temps que els nostres responsables polítics han deixat de preguntar-se quina policia volen per al país. I quan la política abandona aquesta reflexió, el sistema tendeix a omplir aquest buit amb una lògica cada vegada més reactiva, mediàtica i expansiva.
Perquè la proximitat, la mediació o la prevenció donen pocs titulars. En canvi, els grans operatius, les actuacions visibles i les respostes immediates generen impacte públic i rendiment comunicatiu. És molt més fàcil exhibir presència policial que construir polítiques socials, educatives o comunitàries capaces de prevenir els conflictes abans no esclatin.
El resultat és una expansió progressiva de la lògica de seguretat cap a espais que tradicionalment havien estat abordats des d’altres àmbits:
• els conflictes educatius es converteixen en problemes de seguretat; • la convivència passa a interpretar-se en clau policial;
• i ara fins i tot les mobilitzacions laborals poden acabar sota vigilància encoberta.
És aquí on apareix el risc real de la securització: no només l’augment de presència policial, sinó la transformació de la mirada amb què interpretem els problemes socials.
I aquesta deriva és especialment preocupant perquè sovint es produeix sense un debat democràtic profund. Simplement es normalitza.
Precisament per això, aquest episodi mereix molt més que una simple justificació tècnica o operativa. Mereix explicacions polítiques clares i un debat seriós sobre quins límits ha de tenir l’acció policial en una societat democràtica.
Perquè una policia democràtica necessita eines. Però també necessita límits.
I sobretot necessita una direcció política capaç de definir clarament què esperem d’ella i què no hauríem d’acceptar mai que faci.
Marc Costa i Miquel Sellarès