El passat dia 20 de maig, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya va organitzar l’acte “40 anys de la Llei de creació de l’Escola de Policia de Catalunya”. En el transcurs de la commemoració, l’advocat i exdiputat al Parlament, Jaume Bosch, que fou Subdirector general de Coordinació de les Policies Locals entre el 1983 i el 1987, va presentar aquesta ponència.
A continuació i pel seu interès la rerproduïm íntegrament:
En primer lloc, voldria agrair a la directora de l’Institut de Seguretat Pública que hagi pensat en mi per a intervenir en aquesta commemoració.
Començo, però, advertint que, a diferència del professor Figuerola, jo no soc historiador. La meva aportació es basarà en l’experiència personal i serà, doncs, subjectiva. Intentaré, això sí, representar una mica el sentiment d’un grup de persones que els anys vuitanta van creure que l’autogovern de Catalunya passava també per exercir competències en seguretat. Penso, sobretot, en Jaume Curbet que ens va deixar divendres va fer quinze anys.
L’any 1985 el Parlament aprovava la Llei 27/1985, de 27 de desembre, de creació de l’Escola de Policia de Catalunya. Un any abans, havia donat llum verda a la Llei 10/1984 , de 5 de març, de Coordinació de les Policies Locals. I dos anys abans havia aprovat la Llei 19/1983 de 14 de juliol, de creació de la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya. La de les policies locals i la de l’Escola eren les primeres normes en aquesta matèria que prenien forma en tot l’Estat espanyol. Avui les tres lleis, que van ser aprovades per unanimitat, han estat substituïdes per altres, però van establir els fonaments de l’anomenat model català de seguretat, basat en un ampli acord de país, entre diversos partits polítics i entre la Generalitat i els ajuntaments, que pretenia substituir el model antidemocràtic de policia de la dictadura franquista.
La superació del model de policia del franquisme. La Constitució de 1978
L’exposició del professor Figuerola m’estalvia haver d’entrar a fons en el model policial del franquisme. Recordem-ne tan sols tres característiques :
- La primera, la vulneració sistemàtica dels drets de la ciutadania.
- La segona, el militarisme.
- I la tercera, el centralisme.
La Constitució de 1978 va voler desmuntar l’estructura de la seguretat franquista en cada un dels tres àmbits:
- En el primer, atribuint una nova missió a la policia: la protecció dels drets de la ciutadania. L’article 104.1 estableix que els cossos policials tindran per missió protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana.
- En el segon, amb la separació entre Policia i Forces Armades. Els cossos de seguretat estan regulats al citat article 104, mentre que les Forces Armades ho estan a l’article 8, amb funcions clarament diferenciades. Es pot argumentar que el doble caràcter de la Guàrdia Civil, militar i civil, conserva una certa barreja de papers, però la Guàrdia Civil no apareix a la Constitució; l’opció del seu manteniment i la seva definició és a la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de l’any 1986.
- I en el tercer, amb la introducció de dues escletxes en el centralisme. La Constitució, que defineix la seguretat com a competència exclusiva de l’Estat, obre, però, la porta a que pugui ser considerada com a competència concurrent, és a dir, exercida per diverses administracions. I ho fa per dues vies: les Comunitats Autònomes poden crear la seva policia pròpia, en la forma que els respectius estatuts estableixin (art 149. 29a), i poden coordinar les policies locals, que depenen dels ajuntaments (art.148.22a).
Les eines de l’Estatut de 1979
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va acceptar el repte: l’article 13 atribuïa a la Generalitat la facultat de crear un cos de policia propi, mal anomenat llavors Policia Autònoma, i la de coordinar l’actuació de les policies locals. Ara bé, la Junta de Seguretat de Catalunya, formada pel Govern central i la Generalitat, assumia importants tasques de control en el desenvolupament d’aquesta policia, i l’Estatut obligava també a que els seus comandaments fossin designats entre caps i oficials de les Forces Armades o dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Eren mesures de control que partien de la desconfiança i el recel.
- Crear una policia nova o dirigir els cossos de seguretat de l’Estat?
Les competències en seguretat comportaven reptes que ni la societat catalana ni els partits democràtics s’havien plantejat fins llavors. I a qui va correspondre exercir-les va ser el president Jordi Pujol, guanyador de les eleccions al Parlament de 1980, les primeres després del franquisme. I tot seguit van sorgir els primers dubtes. Què era millor crear una policia pròpia o intentar dirigir els cossos de seguretat de l’Estat a Catalunya? La segona opció la defensava el president Tarradellas, però no comptava amb el suport de les forces polítiques catalanes per dos motius: el primer era que l’Estatut no plantejava aquesta possibilitat, que tindria un encaix molt complicat en el marc jurídic vigent, però el segon era més profund: feia molt poc que s’havia començat a superar la dictadura i molta gent conservava la imatge de la policia de l’Estat, vulnerant, amb poques i honroses excepcions, els drets democràtics i menyspreant la realitat cultural i lingüística de Catalunya. En conseqüència, es va decidir crear una policia pròpia.
- Una policia totalment nova o aprofitar els Mossos d’esquadra?
La primera decisió comportava la necessitat d’adoptar-ne una altra. La Policia de la Generalitat havia de ser un cos totalment nou o bé es buscava l’arrelament al passat i s’aprofitava el residual Cos de Mossos d’Esquadra que exercia de guàrdia palatina i gairebé folklòrica de la Diputació de Barcelona?
Els Mossos d’Esquadra havien estat creats al segle XVIII. L’any 1962, la historiadora Núria Sales n’havia publicat la història ( Aedos, 1962); seixanta anys després, el professor Àngel Casals dirigiria el llibre col·lectiu “Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya” ( Editorial Afers, 2022). Aquestes obres descriuen una trajectòria que admet lectures diferents, però durant la República i quan es va produir el cop d’estat del general Franco, el Cos es va mantenir fidel a la Generalitat. Frederic Escofet, que fou Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, va explicar, des de l’exili, la seva experiència a l’obra “Al servei de Catalunya i la República “ (Edicions Catalanes de París,1973). Fa poc, el periodista Pere Bosch ha publicat un llibre que recull la trajectòria del cap dels Mossos en aquell període, Enric Pérez Farràs, a “El soldat lleial” ( Pagès editors, 2025). La lleialtat dels Mossos cap el govern de la Generalitat va comportar que el règim franquista el dissolgués l’any 1939. A començaments dels anys cinquanta, a petició de la Diputació de Barcelona, un decret va tornar a permetre la seva existència, tot i que era definit com un cos de nova creació per evitar que s’establís cap continuïtat històrica amb el Cos dissol i per impedir possibles reclamacions d’antics mossos; un cos sense competències reals i sota comandament d’un militar. Sembla que el record de la fidelitat a les institucions fou decisiu per a que el president Pujol optés per recuperar un Cos arrelat a la història del país des del segle XVIII, en contra de les opinions, que no van faltar, que preferien que la Policia de la Generalitat fos nova de trinca. I així, l’any 1980, el Ministeri de l’Interior va transferir al govern català, mitjançant el Reial decret 2579/1980 de 25 d’octubre, els 75 mossos de la Diputació de Barcelona.
- Coordinar les policies locals
L’altra possible competència en seguretat era l’anomenada “coordinació de l’actuació de les policies locals”. No se sabia ben bé què volia dir això, però caldria definir-ho per mirar d’incidir en la realitat dels 6.619 agents que depenien dels ajuntaments i que patien dèficits de tot tipus, sobretot en el camp de la formació. El Subdirector general de Seguretat, l’excomissari del Cos Superior de Policia, Carles Torras, nomenat pel conseller Vidal i Gayolà, va impulsar, l’any 1981, un estudi sobre la Policia Local (Generalitat, 1981) per tal de conèixer els seus dèficits i les seves necessitats. Era la primera pedra d’una política que estava per construir.
Un acord no escrit de país. Una Direcció General de Seguretat tranversal.
No hi va haver cap anunci formal d’un acord ni la signatura pública de cap pacte. Però a partir de 1983, Convergència i Unió (CiU), el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), d’una banda, i la Generalitat i els ajuntaments, d’una altra, van establir uns punts en comú de com havia de funcionar la seguretat a Catalunya.
Una de les primeres concrecions d’aquella etapa va ser el nomenament, el juliol de 1983, dins la Conselleria de Governació que dirigia el conseller Macià Alavedra, de Miquel Sellarés al front de la Direcció General de Seguretat Ciutadana.
Sellarès era conscient que les úniques experiències innovadores en matèria de seguretat s’havien desenvolupat des del 1979, data de les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors al franquisme, en ajuntaments governats fonamentalment pel PSC i el PSUC . Els consistoris havien començat a renovar i democratitzar les seves policies locals integrades per uns 6.000 efectius. Era l’únic fil del que es podia estirar en un país en el que l’oposició democràtica al franquisme havia reflexionat, des del Congrés de Cultura Catalana (entre el 1975 i el 1977), sobre història, estructura educativa, cultura, economia, llengua, dret, paisatge o sanitat, però sense que cap dels 25 àmbits del Congrés estigués dedicat a la seguretat. Tal com ha recordat Figuerola, el professor Culla explicava que això de la policia era vist com una cosa aliena a nosaltres. L’única experiència dels integrants del partits democràtics en matèria policial era la d’adoptar mesures per evitar ser detinguts per la policia del règim, fet que no ajudava a pensar que algun dia haurien de dirigir els cossos de seguretat.
El conseller Macià Alavedra i el president Pujol van assumir que calia bastir una Direcció general transversal que incorporés les experiències del món local, tot i que aquest estigués dirigit fonamentalment per partits que integraven l’oposició al Govern. I així, en Jaume Curbet, regidor de de Girona, del PSC, i jo mateix, regidor de Sant Feliu de Llobregat, del PSUC, fórem cridats a incorporar-nos a la Generalitat. Curbet, que va comptar amb el vistiplau de l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, va ser el responsable de definir tècnicament el futur model de policia; es va basar en bona part en el model del Quebec, que va anar a conèixer directament. I jo, nomenat amb l’acord de la direcció del PSUC, encapçalada per l’Antoni Gutiérrez Díaz, i del meu alcalde, Francesc Baltasar, vaig rebre l’encàrrec de coordinar les policies locals i, en conseqüència, de buscar la complicitat dels ajuntaments. L’equip de la Direcció General era més ampli i incloïa persones de procedències professionals i polítiques diverses, com Lluís Renau, que el 1984 substituiria Sellarès, Àngels Solé, Carme Bertrán, Josep Anton Codina, Carles Quingles, Pere Lluc, Rafael Recolons, Antoni Llenas o un jove Amadeu Recasens, que amb el temps arribaria a ser director de l’Escola de Policia de Catalunya. No tot es va fer bé; hi va haver alguna actuació polèmica i alguna interferència partidista, però existia una decidida voluntat de construir, d’anar endavant.
El desenvolupament de les dues competències en seguretat: Policia pròpia i coordinació de les policies locals.
No va ser fàcil posar en marxa la policia de la Generalitat. Va caldre el toc d’atenció de l’intent de cop d’estat de 1981 i l’exigència de veus autoritzades com la de Josep Benet, per a què el Govern donés les primeres passes. Tot i que la Constitució establia que tant la creació de la policia pròpia com la coordinació de les policies locals s’havien de fer en el marc d’una llei orgànica, totes dues funcions es van assumir abans que aquesta ( que seria la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de 1986) estigués aprovada. I l’any 1985 el conseller Macià Alavedra, després d’una actuació desproporcionada de la Policia Nacional a les Rambles de Barcelona el dia de Sant Jordi, compareixia al Parlament i exposava les línies generals del que hauria de ser el model de policia de Catalunya, elaborat en gran part per en Jaume Curbet, que va suscitar un gran consens polític però també resistències centralistes més o menys soterrades. Aquestes eren les característiques principals del model que es volia construir:
- La creació d’una Policia de la Generalitat que fos una policia “de debò”, catalana, democràtica i de proximitat.
- La definició de la Policia de Catalunya com la que depèn de les institucions catalanes, és a dir, de la Generalitat i dels ajuntaments: els Mossos d’esquadra i les policies locals.
- L’aposta per la formació conjunta de la Policia de Catalunya, la qual cosa implicava la creació d’una Escola de Policia.
- I una política de coordinació de les policies locals impulsada des de la Generalitat però feta en col·laboració amb els ajuntaments.
Pel que fa a aquest darrer punt, va començar a caminar ( amb una taula i una cadira al mig d’un passadís de la seu de la Direcció General al passeig Pujades) una incipient Subdirecció general de coordinació de les policies locals, dotada amb pocs mitjans però amb molta il·lusió. Vaig comptar amb la col·laboració de tres policies municipals amb ganes de dignificar la professió: Lluís Carrasco, de Molins de Rei, Magda Segura, de Terrassa, i Josep Pujadas, de Girona. Eren part d’una generació de joves, com en Joan Delort, en Josep Torrent, la Montse Pina, l’Agustí Vehí, el Joan Antoni Quesada, el Carles Sánchez, el Silvestre Moreno, el Carlos Aros, la Teresa Carrasco i molts d’altres, que van creure en el paper que les policies locals podien exercir en democràcia.
L’estudi dels professors Anna Alabart i Juli Sabaté, ‘La policia local a Catalunya.1983’ (Generalitat ,1984), que en Figuerola ha citat, va aportar més informació al realitzat el 1981. I es va començar a actuar donant suport a les policies locals. L’any 1984 el Parlament aprovava per unanimitat la llei 10/ 1984, de 5 de març, de coordinació de les policies locals. La llei defineix què es podia entendre per coordinació, a partir de la doctrina del Tribunal Constitucional sobre aquest concepte, i entre les funcions que inclou enumera “Fixar les condicions bàsiques d’accés, de formació i de promoció dels policies locals i establir-ne els mitjans necessaris”.
Amb la Policia de la Generalitat creada i fixada la capacitat de la Generalitat per establir les condicions de l’accés i la formació dels policies locals, el camí legal cap a l’Escola de Policia de Catalunya quedava obert.
El naixement de l’Escola de Policia de Catalunya. L’antecedent immediat: el Centre de Formació
Per explicar el naixement de l’Escola de Policia de Catalunya hem de mirar una mica enrere. L’any 1982, el conseller Macià Alavedra havia encarregat al pedagog socialista Ildefons Valls que dirigís la formació de la primera promoció de Mossos. L’equip que va definir-ne els continguts ja era molt plural: Amadeu Recasens, Gabriel Cardona, Manuel Martín, Roberto Bergalli, Juli Sabaté, Joaquim Parera, Paz Molinas, o el mateix Jaume Curbet; una barreja de món universitari i món local. El curs es va fer al Centre de Formació de l’Avinguda Pearson de Barcelona durant aquell any i va comptar amb 298 aspirants, entre els que no hi havia cap dona, per cert. La formació física es va portar a terme en instal·lacions de l’Ajuntament de Barcelona a tocar de la Zona Franca, i les pràctiques de tir a les instal·lacions militars de la caserna del Bruc, a Barcelona. El desembre de 1983 van acabar les classes. Va ser un primer i únic curs; la formació no es reprendria fins el 1985. Ildefons Valls ha explicat que aquella primera formació es definia “per la voluntat que els policies superessin l’etapa del model de comportament policíac repressor i de tolerància benèvola, heretat del període de la dictadura, cap a un model de protecció en què el ciutadà pogués gaudir dels drets i les llibertats que la Constitució i i l’Estatut d’autonomia de Catalunya li reconeixien”
La llei de creació de l’Escola de Policia de Catalunya
L’avantprojecte de llei de l’Escola de Policia s’elabora a la Direcció general de Seguretat durant la primera meitat del 1985 a partir de les dues lleis que habilitaven la Generalitat per regular la formació dels cossos policials catalans: la Llei de creació de la Policia autonòmica del 1983 i la Llei de coordinació de les policies locals del 1984. El Govern l’aprova i l’envia al Parlament ja com a projecte de llei. La Mesa del Parlament l’admet a tràmit el 20 de setembre de 1985 i surt publicat al Butlletí Oficial del Parlament el 23 de setembre. Tres mesos després, el 27 de desembre, la llei estarà aprovada i serà publicada els primers dies de l’any 1986. Van votar-hi a favor CiU, PSC, ERC, PSUC i Aliança Popular. Abans de la seva entrada en vigor, les activitats formatives s’havien reprès en la que seria la seu de l’Escola a Mollet del Vallès, a tocar de Parets del Vallès, en unes instal·lacions que havien format part de l’Institut Ramon Albó, una escola-internat de protecció de menors de titularitat estatal que havia passat a la Generalitat; l’indret, malgrat els seus dèficits, havia estat escollit després d’analitzar diverses ubicacions possibles, que, entre d’altres membres de la Direcció General, havíem anat a visitar en Jaume Curbet i jo mateix; en Joan Delort i la llavors alcaldessa de Mollet, Carme Coll, ens van acompanyar a veure aquelles instal·lacions.
La llei és la concreció d’un doble pacte que el Parlament fa seu: entre la Generalitat i les administracions locals, i entre els diversos partits catalanistes; un consens que en el cas, no del model però sí de la formació, anava més enllà i incloïa l’espai polític que avui ocupa el Partit Popular. En la seva Exposició de Motius es recorda que la Generalitat té el dret i l’obligació de formar la seva Policia Autonòmica i ha de fixar les condicions bàsiques d’accés, de formació i de promoció de les policies locals. I ja s’apunta a que també podrà formar qualsevol altre Cos de seguretat que depengui o pugui dependre de la Generalitat (art.3).
L’Escola de Policia de Catalunya es constitueix com a organisme autònom de caràcter administratiu adscrit al llavors denominat Departament de Governació. La composició dels seus òrgans de govern, fruit del pacte abans citat, respon al caràcter mixt entre les administracions autonòmica i local. El Consell de Direcció incorpora la representació de la Generalitat, de quatre ajuntaments (que s’acordarà que designin la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis) i per la seva singularitat, de l’Ajuntament de Barcelona. També es crea el Consell Pedagògic, que repeteix la fórmula de la presència de la Generalitat, ajuntaments i Ajuntament de Barcelona, i hi afegeix el Consell Interuniversitari, per buscar des del principi la complicitat de la Universitat, i les Prefectures provincials de Trànsit, atès que en aquells moments aquesta competència, bàsica per a la formació dels policies, depenia de l’Estat. El professor Pere Led va estar al front d’aquell període.
L’aplicació de la Llei situava la formació dels cossos de policia en una nova etapa plena de reptes. El professor Jesús Maria Rodés, nomenat director general de l’Escola el 1988 pel conseller Gomis, va ser clar en plantejar-los : “Una Escola és quelcom més que unes instal·lacions, per bones que siguin. És també un esperit, un model, un gresol de pensament”. I va ser conseqüent posant en pràctica aquests principis.
La llei de les Policies Locals del 1991
La peça que faltava era la de regular l’obligatorietat que l’accés i la formació dels policies locals passés a ser competència exclusiva de l’Escola de Policia de Catalunya substituint el paper que havien jugat diverses escoles municipals de policia, entre les que destacaven la de Barcelona, que va encapçalar l’Emili Giralt, que, al costat de persones com Paz Molinas, Jesús Solores o Josep Maria Lahosa, va jugar un paper important en l’àmbit de la seguretat local, i la de Girona, que havia dirigit el prestigiós pedagog Salomó Marquès, tot un exemple de com la societat civil es va voler implicar en la formació democràtica de la policia. Tot i que l’Ajuntament de Barcelona, quan Pasqual Margall en va ser alcalde, ja havia començat a enviar els seus aspirants a entrar a la Guàrdia Urbana a l’Escola de Policia de Catalunya, i tot i que ja s’organitzaven cursos conjunts d’accés a mossos d’esquadra i policies locals, ara es tractava de passar d’un model basat en la bona fe a un model establert pel Parlament. I així, la nova Llei de les Policies locals, 16 /1991, de 10 de juliol, impulsada pel Conseller de Governació, Josep Gomis, establia com a requisit indispensable per a ser policia local superar un curs selectiu a l’Escola de Policia de Catalunya ( art. 29. 3) . També s’encarregava a l’Escola elaborar un pla de carrera professional i organitzar cursos de perfeccionament, d’especialització i de promoció per als policies locals (art.33) . Tanmateix, es regulava que l’Escola tingués representació als tribunals d’oposició convocats pels ajuntaments per accedir a les policies locals (art.32).
La consolidació del model de policia de Catalunya. El camí cap a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya
Definit, no sense dificultats, paràlisis i retrocessos, el model, citaré ara sis fites principals, que, a parer meu, van marcar els anys posteriors fins arribar a la creació de l’Institut de Seguretat Pública:
- 1. La complicada lluita per exercir com a Policia judicial. A principis del noranta, alguns jutges comencen a encarregar als Mossos investigacions en qualitat de policia judicial, enmig de moltes reticències i travetes, que el comissari Capell ha explicat en alguna de les seves novel·les. La voluntat de que els Mossos actuessin com a policia judicial es va concretar també en la presència de magistrats i fiscals impartint classes a l’Escola.
- 2. La llei 10/ 1994 , d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, que regula el funcionament del Cos i deixa enrere denominacions com Policia Autònoma o Policia Autonòmica.
- 3. El pacte del 1994 amb govern del PSOE que permet substituir en tot el territori la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, tot i que no estava previst a l’Estatut de 1979 : un desplegament que comença l’any 1994 a Osona i acabarà el 2008 al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre, un llarg procés dirigit per consellers i conselleres de diferents partits: de Convergència Democràtica, d’Unió Democràtica, del PSC i d’Iniciativa per Catalunya. En la negociació del 1994, a la banda del Govern central hi ha la llavors secretària d’estat d’Interior, Margarita Robles, actual ministra de Defensa, assessorada per l’Amadeu Recasens, i a la banda de la Generalitat, la consellera Maria Eugènia Cuenca, que ens ha deixat fa poc, assessorada per l’Àngel Abad que, provinent de l’Ajuntament de Sabadell, ha jugat jugar un paper fonamental en el procés de desenvolupament del model català de seguretat.
- 4. El pacte del president Pujol amb José Maria Aznar, del PP, anomenat Pacte del Majestic, de l’any 1996, ara ha fet trenta anys, essent conseller de Governació Xavier Pomés, que permet a la Generalitat assumir, mitjançant la Llei Orgànica, 6 /1997, aprovada per unanimitat al Congrés i al Senat, les competències de trànsit, que la Constitució i l’Estatut havien reservat a l’Estat.
- 5. La llei 4/2003, de 7 d’abril, d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, aprovada essent consellera Núria de Gispert.
- 6. L’Estatut de 2006, aprovat essent president de la Generalitat Pasqual Maragall, que, en l’article 164, consolida els avenços competencials assolits fins llavors, inclosa la consideració dels Mossos d’ Esquadra com a policia integral i l’atribució a la Generalitat de la competència d’ordenació de les policies locals, que va més enllà de la coordinació. Ho ha analitzat el jurista Àlex Bas a “L’avantsala de l’Estatut. L’autogovern de Catalunya a la llum de la seguretat pública (1978-2006)” (Generalitat, 2009). Entre els avenços més substancials, que la polèmica sentència del Tribunal Constitucional de 2010 no va alterar, hi ha la modificació de la regulació de Junta de Seguretat de Catalunya, que perd bona part de les funcions de control i passa a ser presidida pel President de la Generalitat, i la supressió de l’obligació que els comandaments dels mossos hagin de provenir de les Forces Armades, de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil; aquest canvi va permetre que l’any 2007 el comissari Josep Milán, provinent de la Policia Local de Sabadell i del mateix Cos de Mossos, fos nomenat cap del Cos.
De l’Escola de Policia de Catalunya a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. La llei de 2007
L’any 2007, vint-i-dos anys després de l’aprovacio de la Llei de l’Escola de Policia, el Parlament aprovava, amb el vot favorable de CiU, PSC, ERC, ICV i PP i amb només dues abstencions provinents del grup mixt, la Llei 10/2007, de 30 de juliol, de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Fou un pas decisiu en l’aposta per enfortir la formació en matèria de seguretat. L’Institut incorporà l’Escola de Policia de Catalunya i l’Escola de Bombers que, provinent de Bellaterra, s’havia ubicat a les instal·lacions de Mollet del Vallés l’any 1995. També ha sumat després la formació en matèria de Protecció Civil i la dels Agents Rurals, les Policies Portuàries i fins i tot ha organitzat cursos per a membres de la seguretat privada. I s’ha optat per potenciar la formació universitària, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, amb el grau en Seguretat i el màster en Direcció Estratègica de Seguretat. Al Consell de Direcció i al Consell Pedagògic i Científic es manté la presència del món local al costat de la Generalitat, heretada de l’Escola de Policia de Catalunya.
L’avantprojecte de Llei de l’Institut fou elaborat durant el mandat de la consellera d’Interior, Montse Tura; hi va jugar un paper fonamental el llavors director de l’Escola, Joan Mauri. La llei fou aprovada pel Parlament, quan ja dirigia el Departament el conseller Joan Saura: una nova mostra de la continuïtat d’una certa transversalitat en matèria de seguretat. El primer director d’aquell Institut acabat de crear fou el magistrat Carlos González, que anys després escriuria un llibre imprescindible per entendre alguns fets actuals: “ Quién controla a los controladores? Policía, justícia i control democrático” ( Editorial Base, 2013).
L’any 2009, dos anys després de l’aprovacio de la llei, Jaume Curbet, que els anys vuitanta havia contribuït a definir el model de policia del país, es referia al pas d’Escola de Policia a Institut de Seguretat Pública, recordant que amb aquesta decisió s’aspirava a cobrir la formació de tots els actors de les polítiques públiques de seguretat, i afegia: “Això sí que és un pas concret, i no només retòric. És innovador i ho és a nivell internacional”. El preàmbul de la llei de 2007, que creava l’Institut, afirma que “les polítiques transversals s’han de sustentar en institucions també transversals que estructurin el sistema de seguretat integral que Catalunya mereix”. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya és una peça sense la que no es pot entendre el nostre model de seguretat.
Final
Fins aquí la meva ponència. Mirant enrere crec que puc afirmar que les persones que els anys vuitanta vam protagonitzar aquell episodi difícilment repetible de crear un sistema de policia del no res, ens sentim orgulloses d’on ha arribat aquell projecte que va començar amb una sabata i una espardenya. Heu pogut comprovar que he citat molta gent: això té dos perills, avorriu-vos i deixar-me algú, però ho he fet per destacar el caràcter col·lectiu d’un projecte protagonitzat per homes i dones que vam passar de córrer davant els grisos a intentar construir una policia democràtica. Quan vaig deixar el Parlament i després que m’ho proposés la directora Núria Aymerich, entre el 2015 i el 2018 vaig treballar a l’Institut, i veia anar amunt i avall, o al bar o a les aules, nois i noies aspirants a ser mossos d’esquadra, policies locals o bombers, agents que venien a fer cursos d’ascens o de reciclatge, professors i professores universitaris o policies, estudiants del grau o del màster, funcionaris i funcionàries de l’Institut, o anava al Centre de Coneixement de la Seguretat o a la Sala d’Estudi que porta el nom de Jaume Curbet, o veia onejar les banderes d’altres països que ens havien enviat policies a visitar-nos, pensava que això era molt a prop d’allò que havíem somiat. Tot i així, encara hi ha moltes insuficiències per solucionar, molts entrebancs a superar, competències previstes a l’Estatut que encara no podem exercir, noves realitats que exigeixen actualitzar permanentment la formació policial, la necessitat de recuperar eines de reflexió i d’intercanvi d’experiències com era la Revista Catalana de Seguretat Pública, aconseguir que l’Institut sigui un punt de referència en la recerca, el think tank de la seguretat al nostre país, plantejar la convocatòria unificada d’accés a la policia, que la llei del 2007 preveu, que funciona des de fa temps al País Basc i que aquest any es vol començar a aplicar a Cantàbria, i molts recursos a esmerçar i moltes fites a assolir.
Tant de bo que tots i totes, cadascú des de la seva responsabilitat, fóssim coherents amb l’esperit democràtic i de país d’aquella vella llei del 1985. La nostra policia o els qui la dirigeixen es poden equivocar, com tothom; però aquests casos s’han de solucionar a través dels mecanismes de control propis d’una democràcia, un dels quals és aquell Parlament que va aprovar la Llei de l’Escola de Policia. I, alhora, seria positiu que la societat fos conscient que la Policia de Catalunya és una de les eines fonamentals del nostre autogovern i té com a principal missió garantir els drets de totes les persones que vivim a Catalunya sense excepcions.
Moltes gràcies.
Jaume Bosch. Maig de 2026