L’any 1979, Herman Goldstein va introduir en un article el concepte de la policia orientada a problemes (Problem-Oriented Policing, POP), en el que criticava el model tradicional de policia reactiva i proposava un model que busqués abordar les causes arrels dels problemes de seguretat mitjançant l’anàlisi, la prevenció i la col·laboració, enlloc de limitar-se simplement a reaccionar davant els delictes.
En aquesta línia, va proposar un canvi de paradigma: identificar problemes concrets (com ara robatoris en un barri determinat o incivisme en espais públics), analitzar-ne les causes profundes i dissenyar respostes personalitzades que prioritzessin la prevenció i la col·laboració amb altres actors socials.
En altres paraules, no només buscava reduir el delicte, sinó també millorar la qualitat de vida i reforçar la legitimitat policial en una societat democràtica. Com ell mateix va escriure uns anys després, “el focus ha de ser en els problemes que la societat espera que la policia resolgui, analitzant-los profundament i creant respostes innovadores”, afegint, més anys després, la necessitat de compartir la responsabilitat de la seguretat pública amb altres actors no policials.
Per implementar aquesta nova filosofia de model policial, John Eck i William Spelman van desenvolupar l’any 1987 el mètode SARA (Scanning, Analysis, Response, Assessment), que s’estructurava en quatre fases: Scanning (identificar i prioritzar problemes recurrents), Analysis (comprendre les causes i condicions del problema), Response (implementar solucions adaptades, sovint més enllà de l’acció policial tradicional) i Assessment (mesurar l’eficàcia de les intervencions). Junts, formen un enfocament potent per abordar problemes de manera proactiva.
A Catalunya, tant els Mossos d’Esquadra com les policies locals van fer seva aquesta idea de Goldstein de que “la policia ha de transcendir la resposta immediata i abordar els factors que perpetuen els problemes”, incorporant amb èxit elements de la POP en problemàtiques concretes, com ara la lluita contra el tràfic il·legal de marihuana, les estafes o els furts en comerços, entre moltes altres, utilitzant enfocaments similars al SARA, analitzant patrons delictius i col·laborant amb ajuntaments, teixits comercials i comunitats locals. Tot i això, lamentablement, en moltes ocasions s’ha acabat adoptant la POP de manera superficial, sense una anàlisi profunda o una avaluació rigorosa, ja que es requereix d’un temps i d’un personal qualificat que sovint aquests cossos no disposen i perquè ha d’acabar competint amb les prioritats operatives tradicionals.
No obstant, darrerament el cos de Mossos d’Esquadra sembla preferir estratègies basades en operatius policials massius d’identificació i control com la que va dur a terme el mes d’octubre al barri de Campclar de Tarragona o, més recentment, la famosa “Kanpai” a Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb un caràcter clarament més reactiu i repressiu, que entren en conflicte amb els principis de la POP, responent més a unes pressions polítiques i socials que busquen uns resultats ràpids i una percepció de control, que no pas abordar les causes subjacents dels problemes.
Els “Kanpai” demostren que a Catalunya sembla que el model tradicional de policia reactiva encara té un pes important, però el problema està en que s’està prioritzant la repressió i la reactivitat per sobre de la prevenció, l’anàlisi profunda, la col·laboració comunitària i l’avaluació sistemàtica, centrant-se en uns resultats immediats, sovint a costa de l’estigmatització de barris i sense garanties de sostenibilitat, mentre que la POP buscava, en canvi, poder resoldre problemes modificant les seves causes. Un exemple és que els “Kanpai” es mesuren principalment en termes de nombre d’identificacions o de detencions efectuades, i no en la resolució dels problemes que pretenen abordar.
Per això, cal recuperar novament aquesta visió de la policia orientada a problemes que ha caracteritzat fins ara la nostra policia, entendre profundament els problemes de seguretat que patim els ciutadans i actuar amb creativitat, promovent accions policials més analítiques, preventives i col·laboratives que no pas simplement reactives. La POP no és només una tècnica, sinó una manera de repensar el rol de la policia en una societat democràtica.
Aquesta filosofia policial ha permès als cossos policials anticipar-se als problemes enlloc de limitar-se simplement a respondre-hi, treballar amb ajuntaments, associacions de veïns o empreses, compartint així la responsabilitat de la seguretat i reforçant la confiança en la policia, posant els focus en els problemes i no només en incidents individuals. Com va afirmar el propi Goldstein, “cada problema requereix una resposta única, basada en una anàlisi rigorosa”.
I és que Goldstein defensava que “la policia ha de ser un agent de canvi social, no només un mecanisme de control”, per la qual cosa ha de centrar-se en els problemes que preocupen la societat i trobar maneres efectives de resoldre’ls, no només gestionar-los, i els “Kanpai” semblen inclinar-se més cap al control que no pas cap al canvi social.
Marc Costa
