Després de la polèmica sorgida per la plena integració del Cos Nacional de Policia i de
la Guàrdia Civil al telèfon Centre d’Atenció i Gestió de Trucades 112 Catalunya ha
quedat més evident que mai la necessitat d’un Pacte Nacional sobre Seguretat entre
les principals forces polítiques del nostre país, un acord que hauria de ser molt més
que un simple document polític i esdevenir l’eina que defineixi, d’una vegada per
totes, com ha de ser el nostre sistema de seguretat pública i un compromís per a tots
ells de treballar en aquesta direcció.
I és que la seguretat és un dels pilars fonamentals de tota societat democràtica, ja que
garanteix la convivència, la protecció dels drets i llibertats, i fomenta el progrés social i econòmic. En exercici de les competències pròpies que disposava estatutàriament en aquesta matèria, Catalunya va anar aprovant diferents lleis sectorials que regulaven diferents àmbits competencials com les policies locals (1991), la policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (1994), protecció civil (1997), serveis de prevenció i
extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya (1994), trànsit (1998), seguretat
privada (1997), joc i espectacles (1990) o agents rurals (2003), entre altres.
Així mateix, Catalunya va poder ampliar significativament aquestes competències
pròpies, iniciant l’any 1994 la substitució progressiva de les forces i cossos de seguretat de l’Estat pels Mossos d’Esquadra o, posteriorment, assumint les competències en matèria de vigilància i control de trànsit l’any 1996.
L’any 2 003 es va fer un altre pas cap endavant amb l’aprovació d’una llei del sistema de seguretat pública, una norma ambiciosa i innovadora, aprovada per unanimitat per tots els grups parlamentaris catalans, en ple desplegament del cos de Mossos
d’Esquadra pel territori català, que, tot i tenir una visió estrictament policial i no haver- se arribat mai a desplegar lamentablement en la seva totalitat més de vint anys després, pretenia estructurar i ordenar les competències de la Generalitat de
Catalunya en matèria de seguretat pública, garantint la coordinació de totes les
institucions i serveis implicats i la participació de la ciutadania.
L’any 2006, a les acaballes del desplegament del cos de Mossos d’Esquadra per tot el
territori català, es va aprovar un nou text estatutari que pretenia superar la
interpretació restrictiva constitucional en matèria de seguretat pública per un model
de responsabilitat compartida entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya, atribuint a la
Generalitat la planificació i la regulació del sistema de seguretat pública de Catalunya i reconeixent la nova competència d’ordenació de les policies locals, a banda de la de
coordinació de la seva actuació, que ja disposava de l’Estatut de 1979, i, l’any següent
es van aprovar les lleis de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i del Centre
d’Atenció i Gestió de Trucades d’Urgència 112 Catalunya, No obstant, a partir d’aquí la construcció del nostre sistema de seguretat pública va quedar totalment paralitzada. Lamentablement, no hi ha hagut cap altre avenç significatiu en la configuració i consolidació del nostre sistema de seguretat, llevat, potser, la integració del cos dels Agents Rurals al departament competent en matèria de seguretat pública l’any 2021.
La darrera Junta de Seguretat havia de ser una bona oportunitat per reprendre
novament tot aquest procés de construcció nacional i fer un altre pas endavant
després de tants anys d’inacció, assumint les competències de seguretat a ports i
aeroports o integrant el cos de Mossos d’Esquadra dins l’EUROPOL, però
sorprenentment el govern actual ha decidit renunciar-hi.
És evident, doncs, que manca un projecte nacional, políticament i socialment
consensuat, que defineixi quin model de seguretat volem per al nostre país, que vagi
més enllà de l’àmbit policial, establint les necessitats més urgents que cal afrontar, que garanteixi una coordinació eficaç entre els diferents actors que conformen aquest
sistema de seguretat pública i, òbviament, disposi d’un finançament estable i suficient per dotar a tots els serveis de seguretat dels recursos necessaris, tant materials, com humans, per afrontar els reptes presents i futurs.
Hem de superar el curtterminisme que domina la política actual. Els mandats limitats i la pressió per obtenir resultats immediats porten sovint als nostres polítics a prioritzar mesures de curt termini que no aborden les causes estructurals dels problemes de seguretat.
Hem d’implicar també la participació ciutadana. Perquè la seguretat sigui realment
efectiva és imprescindible que la societat se’n senti partícip i no només objecte. Cal
obrir canals de diàleg, fomentar la transparència en la presa de decisions i impulsar
campanyes de sensibilització que ajudin a construir una cultura de seguretat basada en la confiança mútua. I, òbviament, tenint en compte la diversitat social i cultural de Catalunya, aquest pacte nacional hauria de garantir que la seguretat es continuï gestionant amb perspectiva de drets humans, respectant la pluralitat i posant especial èmfasi en la protecció dels col·lectius més vulnerables.
És, també, una oportunitat per concretar definitivament quin paper pertoca a
cadascun dels actors que conformen el nostre sistema de seguretat pública dins els
seus àmbits competencials respectius, evitant així les actuals duplicitats, solapaments i disfuncions que en alguns casos es donen actualment entre ells, així com quin ha de ser el paper de les forces i cossos de seguretat estatals i quines noves competències estem disposats a assumir per configurar un sistema propi i integral.
D’aquest acord caldrà desplegar després un nou marc normatiu, amb una nova llei del sistema de seguretat pública, no enfocat merament a l’àmbit policial, una nova llei de policia, que configuri definitivament la tant desitjada Policia de Catalunya, i una nova llei d’emergències de Catalunya, que reguli i ordeni en un únic cos normatiu el sistema de gestió de les emergències a Catalunya.
Aquest Pacte Nacional de Seguretat no només pot ser una resposta als reptes actuals,
sinó també una eina per anticipar-se als que vindran, amb una visió estratègica, ambiciosa i inclusiva, una oportunitat que permeti a Catalunya posicionar-se com un
referent en la gestió de la seguretat en un entorn democràtic i globalitzat, construint
un sistema més compacte, eficient, resilient i alineat amb els valors de la societat
catalana.
Cal que la política de seguretat deixi de ser una assignatura pendent i es converteixi en una prioritat estratègica, abordada amb rigor, compromís i amb una visió a llarg
termini. Aquest pot ser un bon moment per posar els fonament d’un model de
seguretat que respongui als reptes d’avui i prepari el camí per a les generacions
futures.
Marc Costa i Miquel Sellarès
