En un article a l’Ara Carme Colomina afirma que “Els micròfons i les escoltes il·legals i l’espionatge informàtic sempre han format part del paisatge de la capital comunitària”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
SOSPITES. Quedo amb un representant del servei diplomàtic europeu en un cafè de la plaça Schuman, on es concentra una bona part del poder institucional de la Unió Europea a Brussel·les. Parlem d’interferències electorals i de noves desestabilitzacions. S’avança a les meves preguntes i treu a la conversa Rússia i el procés català, però quan li demano si té dades d’aquesta relació em diu que no. S’acomiada amb un “vigila què escrius perquè també ho llegiran els nostres enemics”. Brussel·les se sent vigilada. Víctima de la seva pròpia vulnerabilitat. Es multipliquen les notícies sobre suposades interferències.
Segons un recent informe confidencial del Servei d’Acció Exterior Europeu, que s’ha filtrat a alguns mitjans, a Brussel·les hi ha “prop de 250 espies xinesos i 200 més de russos”. El document, fins i tot, recomana als seus funcionaris que evitin determinats restaurants i cafès del barri comunitari.
Al desembre, el New York Times ja havia destapat que un grup de hackers -que suposadament treballaven per a l’exèrcit xinès- es van infiltrar durant anys a la xarxa de comunicacions diplomàtiques de la Unió Europea i van tenir accés a més d’un miler de cables que revelaven la preocupació de Brussel·les per l’administració de Trump, les dificultats que hi ha entre els Vint-i-vuit per enfrontar-se a Rússia i la Xina i el temor que l’Iran revifi el seu programa nuclear. No és l’única acusació que apunta directament a la Xina. Des de Lituània fins a Polònia o Itàlia han sortit últimament queixes que apunten al govern xinès o a la companyia de telefonia Huawei.
ANTECEDENTS. Els últims mesos, la UE ha començat a extremar les mesures de seguretat. El personal d’alt nivell utilitza, cada cop més, telèfons codificats, i s’han instal·lats habitacions aïllades per tractar els temes delicats, com la sala on cada matí, a les 8.30, es reuneix la direcció del Servei Exterior. N’hi ha una altra també a l’edifici del Consell.
Però res és nou. Brussel·les “és com un parc temàtic per a un espia; el lloc on s’ha de ser”, com reconeixia fa anys en una entrevista Alain Winants, l’antic cap dels serveis de seguretat belgues. Els micròfons i les escoltes il·legals i l’espionatge informàtic sempre han format part del paisatge de la capital comunitària. N’hi ha uns quants episodis en la història recent del Consell de Ministres. La Comissió ironitzava davant la premsa que “seria decebedor” si les seves activitats “no interessessin a ningú”. L’estiu passat, la premsa britànica informava que els negociadors europeus del Brexit sospitaven que el Regne Unit els podia estar espiant per tenir accés a les seves estratègies negociadores abans de cada reunió. Després de la notícia, els europeus es van afanyar a dir que havia estat una broma.
En una capital on es concentren centenars d’ambaixades, milers de diplomàtics i organismes internacionals i multinacionals, tothom espia a tothom. I els socis europeus s’espien entre ells. Alguns, a més, ho van arribar a fer per ordre dels Estats Units, en el passat.
ENEMIC. El que ha canviat últimament és el discurs. Brussel·les s’aferra a la idea de l’enemic extern. L’any passat, després que Londres acusés Moscou de l’enverinament amb un agent nerviós de l’exagent Serguei Skripal i la seva filla al sud d’Anglaterra, des de la UE hi va haver l’expulsió de diplomàtics russos més important des de la Guerra Freda.
Divendres, l’antic secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen (que ara fa de consultor de governs), advertia que “Rússia serà un actor maligne important” per a les pròximes eleccions europees. Ho deia en una entrevista en el marc de la Conferència de Seguretat de Munic, en què intentava promoure un compromís polític per a la no utilització de dades robades, per denunciar l’ús de bots en campanyes electorals i per formar personal en seguretat cibernètica. La Unió Europea se sent vulnerable. A la defensiva. I Rússia es veu elevada a la categoria d’enemic perillós, que és precisament l’aspiració del Kremlin.
Ara 17-2-2019