Novament, la nostra policia ha tornat a ocupar un espai destacat al Parlament de Catalunya. Compareixences, preguntes, peticions d’explicacions, valoracions sobre decisions, nomenaments, cessaments, actuacions i canvis dins del Cos de Mossos d’Esquadra. Els nostres diputats fiscalitzen, qüestionen, exigeixen responsabilitats i opinen sobre com s’ha de dirigir i com ha d’actuar la nostra policia.
I està bé que ho facin. Aquesta és, precisament, una de les funcions del Parlament. El Govern ha de retre comptes davant dels representants dels ciutadans i la policia, com qualsevol altre servei públic, ha d’estar sotmesa al control democràtic.
I, tal i com ha de ser, el nostre Parlament exigeix molt a la policia, però també sembla haver oblidat què li correspon fer al Parlament. I és que els nostres diputats no només hi són per fiscalitzar, interpel·lar, qüestionar i exigir. També hi són per legislar.
Exigeixen que la nostra policia s’adapti permanentment a una societat que ha canviat, a noves formes de criminalitat, a noves demandes ciutadanes i a una realitat policial enormement més complexa que la de fa trenta anys, però, en canvi, cap d’ells es pregunta si ells mateixos han fet els deures, perquè la resposta és bastant incòmoda.
La Llei de les policies locals de Catalunya és de 1991. La Llei de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra és de 1994. La Llei d’ordenació del sistema de seguretat pública és de 2003. Totes són anteriors a l’Estatut de 2006.
L’aprovació de l’Estatut havia de significar alguna cosa més que disposar d’un nou text estatutari. Havia de servir també per desplegar institucionalment el país d’acord amb el nou marc competencial. Per construir. També en matèria de seguretat pública.
Han passat vint anys des de l’aprovació de l’Estatut i el Parlament de Catalunya encara no ha estat capaç d’aprovar una llei que configuri el Sistema de Policia de Catalunya, que articuli l’encaix entre Mossos d’Esquadra i policies locals i que doni una resposta adequada, entre moltes altres qüestions, a la realitat dels vigilants municipals. I no serà perquè no n’hem parlat.
L’any 2008 es va elaborar un primer avantprojecte de llei del sistema de policia de Catalunya. El mateix president de la Generalitat anunciava aquell any una nova llei destinada a definir un model policial propi i coordinar els cossos policials del país. No va reeixir.
El 2014, el grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa va presentar al Parlament una proposició de llei del sistema de policia de Catalunya. Tampoc va prosperar.
I el 2017 es van iniciar els tràmits d’una consulta pública prèvia per elaborar una nova llei del sistema de policia de Catalunya. Tampoc aquella iniciativa va tenir continuïtat.
Però és que, a més, el mateix Parlament de Catalunya ha reivindicat en diverses ocasions la necessitat d’aquesta llei, instant als Governs de torn a presentar un projecte de llei de policia de Catalunya que configuri un sistema policial propi, basat en la coordinació dels diferents nivells policials i que avanci cap a la integració funcional dels Mossos d’Esquadra i les policies locals. Per tant, saben que la llei és necessària. Ho han debatut. Ho han votat. Ho han aprovat. I ho han deixat per escrit.
Però van passant els anys i on és aquesta llei?
Tots els partits han anat dient sempre que hi estan a favor i, d’una manera o altra, coincideixen en les diferents eleccions autonòmiques, amb formulacions diferents, sobre aquesta necessitat d’impulsar aquesta nova llei del sistema de policia. En les darreres, els Comuns, fins i tot, retreien al Govern d’Esquerra haver deixat passar tres anys sense ser capaç ni tant sols d’aprovar l’avantprojecte perquè arribés al Parlament (curiosament, no els hem sentit fer ara el mateix retret al Govern socialista).
Els ciutadans estem cansats de programes electorals plens de compromisos que semblen tenir data de caducitat l’endemà de les eleccions. Escriure que s’impulsarà una llei no és impulsar-la. Prometre que es construirà un sistema no és construir-lo. I tornar a escriure quatre anys després allò que no s’ha fet durant els quatre anys anteriors no converteix la promesa en un projecte polític.
I la responsabilitat no és exclusivament del Govern de torn, ja que la iniciativa legislativa no correspon exclusivament al Govern. Un Govern pot presentar un projecte de llei, però els grups parlamentaris poden presentar proposicions de llei, tal i com ja ho va fer ICV-EUiA l’any 2014.
Per tant, la responsabilitat és compartida, tant pels partits que governen o han governat, que podien haver presentat un projecte de llei, com dels que estan o eren a l’oposició i que podien haver presentat una proposició de llei. Uns i altres podien haver obligat el Parlament a discutir quin sistema policial necessita Catalunya. I no ho han fet.
I és aquí on les solemnes sessions parlamentàries dedicades a fiscalitzar la policia comencen a resultar una mica difícils de pair.
Perquè és molt fàcil asseure’s en un escó i preguntar a un responsable policial per què ha pres una determinada decisió. És legítim qüestionar nomenaments, discutir models organitzatius, reclamar explicacions sobre operatius o exigir que Mossos i policies locals es coordinin millor.
Però també seria legítim preguntar als nostres diputats què han fet durant tots aquests anys perquè disposin d’un marc legal millor? On és la llei que havia d’encaixar Mossos i policies locals? On és el model que havia de superar la simple coordinació i construir un veritable Sistema de Policia de Catalunya? Com s’han d’integrar més de dos-cents cossos de policia local, enormement diferents entre ells, dins d’aquest sistema? Quin paper han de tenir els vigilants municipals? Quines funcions corresponen a cadascú? Com s’ha de compartir la informació? Com garantim que un ciutadà rebi un servei policial equivalent independentment del municipi on visqui?
Aquestes preguntes no les ha de respondre un comandament del cos. Les ha de respondre la política ja que això és precisament legislar.
Potser aquest és un dels grans problemes de la política catalana de les darreres dècades. Hem desenvolupat una extraordinària capacitat per fiscalitzar, declarar, reclamar i anunciar, però molta menys ambició per construir. Falta ambició de construcció nacional. L’Estatut de 2006 havia de representar també una oportunitat per actualitzar i construir les institucions del país d’acord amb una nova realitat competencial.
Lamentablement, passaran les legislatures. Canviaran els governs, els consellers, els directors generals i els comandaments policials. Cada quatre anys tornarem a escriure programes electorals i, probablement, tornarem a llegir-hi que cal impulsar la Llei del sistema de policia de Catalunya. Però la Llei de les policies locals continuarà sent de 1991, la dels Mossos, de 1994 i la del sistema de seguretat pública, de 2003.
I la llei que ha de construir la Policia de Catalunya continuarà pendent.
Per tot això, la pròxima vegada que veiem els nostres diputats reclamant explicacions, exigint responsabilitats o alliçonant els responsables de la nostra policia sobre com haurien de fer la seva feina, potser convindria recordar-los que el Parlament no és només un lloc des d’on fiscalitzar la feina dels altres. És també el lloc on s’han de fer les lleis.
I, en aquest cas, fa molts anys que no han fet els deures.
Marc Costa