Les imatges de Ceuta han tornat a situar la immigració irregular al centre del debat polític. Milers de persones intentant accedir al territori espanyol, una greu crisi humanitària, dispositius policials desbordats i una nova onada de confrontació política que, en realitat, resulta extraordinàriament familiar.
Uns han centrat el debat en el drama humà que acompanya qualsevol crisi migratòria. Altres han reclamat un reforç del control fronterer. A Catalunya, el debat s’ha orientat també cap a la reclamació de competències en matèria d’immigració. Totes aquestes qüestions són legítimes i formen part d’una discussió necessària. Però cap d’elles respon, per si sola, a la pregunta fonamental: per què Europa i Espanya continuen repetint una vegada i una altra aquest mateix cicle?
Aquest és, precisament, el punt de partida de l’informe Governar la immigració irregular. Governar o repetir el cicle, elaborat pel Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC).
L’informe no parteix d’una determinada posició ideològica sobre la immigració ni pretén alimentar la polarització que massa sovint condiciona aquest debat. Parteix d’una constatació molt més senzilla: el principal problema no és l’existència dels moviments migratoris, sinó la dificultat de les institucions per governar-los de manera eficaç.
Durant les darreres dècades, tant la Unió Europea com Espanya han construït un sistema orientat principalment a gestionar les conseqüències de la immigració irregular una vegada aquesta ja s’ha produït. En canvi, han mostrat moltes més dificultats per controlar els fluxos abans que arribin a les fronteres europees, executar els retorns quan no existeix dret legal a romandre, coordinar la cooperació amb els països d’origen i de trànsit o evitar que les pròpies disfuncions del sistema acabin generant incentius que alimentin la irregularitat.
La crisi de Ceuta no desmenteix aquest diagnòstic; al contrari, el confirma. Ha posat de manifest que la immigració irregular ja no és únicament una qüestió administrativa o humanitària. És també una qüestió de seguretat, de política exterior, de cohesió social i, sobretot, de governança.
Aquesta és, precisament, la principal novetat dels darrers anys. Mentre el debat polític espanyol continua sovint atrapat entre la confrontació partidista i la gestió de les conseqüències immediates de cada crisi, la mateixa Unió Europea ha començat a reconèixer que el model desenvolupat durant les darreres dècades presenta limitacions estructurals. El Pacte sobre Migració i Asil i la nova Estratègia Europea de Gestió de l’Asil i la Migració representen un canvi de paradigma: per primera vegada, Europa assumeix que no n’hi ha prou amb gestionar les arribades, sinó que cal recuperar una autèntica capacitat de governança dels fluxos migratoris.
És en aquest context que el CEEC ha considerat necessari elaborar aquest informe. No per afegir una nova veu al soroll del debat polític, sinó per aportar una anàlisi de fons sobre les causes estructurals que expliquen per què el sistema continua produint els mateixos resultats. L’informe analitza les dificultats dels retorns, el paper de Frontex, la dependència respecte dels països de trànsit, els incentius derivats del mateix marc jurídic, la recurrència de les regularitzacions extraordinàries i les oportunitats que ofereix el nou marc europeu per construir un model diferent.
Des de Catalunya, aquesta reflexió adquireix una rellevància encara més gran. Catalunya és, probablement, un dels territoris de l’Estat que més intensament viu les conseqüències dels fluxos migratoris, tant des del punt de vista dels serveis públics com de l’habitatge, la cohesió social, la seguretat o les polítiques d’integració. És, per tant, legítim que s’hagi obert el debat sobre el seu paper en la governança de la immigració.
La recent proposta de delegació de competències en matèria d’immigració presentada al Congrés ha situat aquesta qüestió sobre la taula. És un debat necessari. Però convé no confondre els termes. La qüestió de fons no és únicament qui exerceix determinades competències administratives. La pregunta més important és si el conjunt del sistema disposa dels instruments necessaris per governar els fluxos migratoris de manera eficaç.
Cap administració, per si sola, té avui totes les eines necessàries. La política migratòria depèn simultàniament de la Unió Europea, de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ajuntaments. Precisament per això, la resposta no pot consistir només en redistribuir competències, sinó en construir un veritable model de governança multinivell en què totes les administracions que assumeixen les conseqüències de la immigració participin també en la definició de les estratègies per afrontar-la.
Catalunya no pot ser un simple executor de decisions adoptades en altres àmbits institucionals quan bona part dels efectes dels fluxos migratoris recauen sobre les seves institucions i els seus serveis públics. Sense entrar en el debat sobre el repartiment concret de competències, resulta difícil sostenir que una política migratòria eficaç pugui construir-se sense una participació activa de la Generalitat en la seva planificació, coordinació i avaluació.
Però aquesta participació només tindrà sentit si forma part d’una reflexió més àmplia. El debat no és escollir entre més Estat o més Generalitat, ni entre més control o més humanitat. El veritable repte és construir un sistema capaç de decidir amb rapidesa, protegir qui necessita protecció internacional, executar les seves pròpies resolucions, combatre les xarxes criminals i generar confiança tant entre la ciutadania com entre els mateixos socis europeus.
Si el debat continua limitant-se a denunciar cada nova tragèdia humanitària, a reclamar competències o a reaccionar davant les conseqüències immediates de cada crisi, és molt probable que, d’aquí a uns anys, tornem a assistir a un nou episodi semblant al de Ceuta. Tornarem a lamentar els mateixos fets, a repetir els mateixos arguments i a comprovar, una vegada més, que el sistema continua sense haver resolt les seves limitacions estructurals.
Per això, la principal aportació d’aquest informe és també la seva idea central: la immigració irregular no es resol gestionant millor les seves conseqüències, sinó governant millor els seus fluxos. Aquesta és, probablement, una de les grans qüestions estratègiques que Europa, Espanya i també Catalunya hauran d’afrontar durant la pròxima dècada. Perquè el veritable dilema no és si la immigració continuarà existint. El veritable repte és decidir si volem continuar repetint el mateix cicle o, finalment, començar a governar-lo.
Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)