Cada vegada que es produeix un tiroteig relacionat amb el narcotràfic, la reacció acostuma a ser la mateixa: més controls policials, més detencions i més debat sobre l’enduriment de les penes. És una resposta comprensible. Però potser parteix d’un error de diagnòstic.
Catalunya no té principalment un problema de drogues ni d’armes. Té un problema d’economia criminal.
Les armes, els tiroteigs i les plantacions de marihuana són la part visible del fenomen. El problema real és l’existència d’una activitat criminal extraordinàriament rendible que genera recursos suficients per atraure xarxes criminals internacionals, alimentar el blanqueig de capitals, facilitar la corrupció i consolidar estructures cada vegada més difícils de desmantellar.
Aquesta dimensió econòmica del fenomen va quedar reflectida en unes declaracions del conseller Joan Ignasi Elena l’any 2023. En defensar la necessitat d’endurir les penes associades a la producció i comercialització de marihuana, advertia que una plantació de només 50 metres quadrats podia generar beneficis bruts anuals de fins a 300.000 euros si la producció es comercialitzava a l’engròs i de fins a 600.000 euros si es venia al detall.
Més enllà de la xifra concreta, la reflexió és reveladora. Si una activitat il·legal és capaç de generar beneficis extraordinaris com aquests en només unes desenes de metres quadrats, el debat ja no és només policial o penal. És també econòmic.
Les armes, els tiroteigs i els homicidis són els símptomes visibles. La malaltia, el motor real que els alimenta, és el negoci criminal que hi ha al darrere.
De país de trànsit a territori de producció
Durant molts anys Catalunya va ser percebuda principalment com una zona de pas per a les drogues que es dirigien cap als grans mercats europeus de consum. La seva posició geogràfica, les connexions logístiques amb la resta del continent i la proximitat amb França la convertien en un corredor especialment rellevant per al trànsit de substàncies estupefaents.
Aquesta realitat, però, ha canviat de manera significativa durant la darrera dècada.
Els Mossos d’Esquadra fa anys que alerten que Catalunya s’ha convertit en un dels principals centres europeus de producció de marihuana. El problema ja no és només la droga que entra o circula pel territori, sinó la que es produeix de forma industrial per ser exportada cap a altres mercats europeus.
Aquesta transformació és fonamental perquè modifica completament la naturalesa del fenomen.
Quan un territori actua principalment com a zona de trànsit, les organitzacions criminals hi mantenen una presència limitada i orientada sobretot a facilitar el moviment de mercaderies. Però quan es converteix en un centre de producció, augmenta l’interès per establir-hi infraestructures permanents, controlar espais, assegurar les cadenes logístiques i consolidar xarxes estables de suport.
En altres paraules, la producció genera arrelament.
Les plantacions necessiten naus industrials, habitatges, connexions fraudulentes a la xarxa elèctrica, sistemes de vigilància, vehicles, magatzems, canals de distribució i mecanismes de blanqueig de capitals. Tot això implica una presència molt més intensa i permanent de les organitzacions criminals sobre el territori.
Aquest canvi ajuda a explicar fenòmens que fa uns anys eren molt menys habituals a Catalunya: l’augment dels narcoassalts, la proliferació d’armes de foc vinculades al narcotràfic, la presència de xarxes criminals internacionals i l’increment de la violència associada a la protecció d’un negoci extraordinàriament rendible.
Per això resulta difícil entendre l’evolució recent del crim organitzat a Catalunya sense tenir en compte aquesta transformació. El pas de territori de trànsit a territori de producció no és un simple matís. És el canvi que permet entendre per què avui parlem d’una economia criminal amb capacitat per generar beneficis, estructures i incentius cada vegada més complexos.
Quan les armes són un símptoma
Les armes ocupen les portades perquè representen la part més visible i més alarmant del fenomen. Però les organitzacions criminals no acumulen armes perquè sí.
Les armes protegeixen plantacions.
Les armes protegeixen magatzems.
Les armes protegeixen canals de distribució.
Les armes protegeixen diners.
Per aquest motiu, l’enduriment de les penes per la tinença il·lícita d’armes, com ha plantejat la consellera Núria Parlón, pot ser una mesura necessària. També era legítim plantejar un debat sobre les penes associades a la producció i comercialització de marihuana, tal com defensava el conseller Joan Ignasi Elena i que lamentablement no es va acabar d’arribar a tirar endavant.
Ara bé, cal ser conscients dels límits d’aquestes mesures.
Les reformes penals poden augmentar el cost de l’activitat criminal. Poden dificultar-ne el desenvolupament. Poden reforçar la capacitat de resposta de l’Estat.
Però difícilment modificaran per si soles la dinàmica del fenomen si es mantenen intactes els incentius econòmics que el fan possible.
La lliçó dels Països Baixos i de Bèlgica
L’experiència dels Països Baixos i de Bèlgica és especialment interessant perquè mostra l’evolució d’aquest fenomen al llarg del temps i permet anticipar alguns dels reptes que poden plantejar-se també a Catalunya. Cap dels dos països va resoldre el problema simplement endurint les penes. Si hagués estat així, el fenomen hauria desaparegut fa anys.
Inicialment, la resposta es va centrar en les eines tradicionals de la lluita contra la delinqüència: més investigacions policials, més detencions, més enduriment de les penes i més condemnes.
Tanmateix, amb el pas dels anys es va constatar que les organitzacions criminals continuaven regenerant-se.
Per cada grup desarticulat n’apareixia un altre.
Per cada líder empresonat apareixia un successor.
Per cada carregament interceptat arribaven noves remeses.
Aquesta experiència va portar les autoritats d’aquests països a una conclusió fonamental: el problema no era només la droga. El problema era l’economia criminal que es desenvolupava al seu voltant.
Les drogues eren el producte.
Les armes eren una eina.
La violència era un mecanisme de control.
Però el motor que explicava tots aquests fenòmens era la capacitat de determinades activitats il·lícites per generar beneficis extraordinaris i sostinguts en el temps.
A partir d’aquest moment, el focus es va desplaçar progressivament cap a les finances, el blanqueig de capitals, la infiltració en l’economia legal i la corrupció associada.
Els responsables polítics, policials i acadèmics van començar a preguntar-se no només quanta droga entrava als seus països, sinó què passava amb els beneficis que aquesta activitat generava.
La resposta era preocupant. Els diners procedents del narcotràfic no es mantenien al marge de la societat. Progressivament es transformaven en habitatges, empreses, inversions, negocis aparentment legítims i mecanismes d’influència econòmica.
Les organitzacions criminals no aspiraven únicament a vendre droga. Aspiraven a integrar els seus beneficis en l’economia legal i a consolidar una posició de poder econòmic que els permetés protegir i ampliar les seves activitats.
Va ser en aquest context que als Països Baixos es va popularitzar el concepte de “criminalitat subversiva” (ondermijnende criminaliteit).
Aquest concepte pretenia descriure aquelles activitats criminals que, gràcies als recursos econòmics que generen, eren capaces d’erosionar progressivament el funcionament normal de les institucions, de l’economia i de l’estat de dret.
El risc ja no era només l’existència de drogues o d’armes.
El risc era que els beneficis obtinguts a través d’aquestes activitats permetessin corrompre persones, infiltrar sectors econòmics, comprar informació, crear dependències econòmiques i generar espais d’influència cada vegada més difícils de controlar.
Des d’aquesta perspectiva, el crim organitzat deixa de ser exclusivament un problema de seguretat pública per convertir-se en un problema de qualitat institucional i de protecció de l’estat de dret.
El problema ja no és només que existeixin activitats criminals. El problema apareix quan aquestes activitats generen prou recursos per influir en el funcionament normal de la societat.
Quan els beneficis procedents del narcotràfic es transformen en patrimoni, empreses, influència econòmica o mecanismes de corrupció, el crim organitzat deixa de situar-se exclusivament fora del sistema i comença a penetrar-hi.
Aquesta és la preocupació que hi ha darrere del concepte neerlandès de criminalitat subversiva: la capacitat de l’economia criminal per erosionar gradualment els fonaments institucionals sobre els quals descansa una societat oberta i democràtica.
El risc ja no és únicament que hi hagi més droga, més armes o més violència. El problema apareix quan aquestes organitzacions criminals acumulen prou recursos per començar a condicionar l’entorn en què aquesta llei s’aplica.
I què significa actuar contra l’economia criminal?
Si el problema principal és econòmic, la resposta també ha de ser-ho.
Això no significa renunciar a les investigacions policials ni a les reformes penals. Significa entendre que, per si soles, no són suficients. Les organitzacions criminals contemporànies no funcionen únicament com grups delictius. Funcionen també com estructures econòmiques capaces de generar, gestionar, protegir i reinvertir enormes quantitats de recursos.
Per aquest motiu, actuar contra l’economia criminal exigeix anar més enllà de la intervenció de drogues, les detencions o les condemnes. Exigeix atacar els mecanismes que permeten que aquestes activitats continuïn sent extraordinàriament rendibles.
• Les finances. L’objectiu principal de qualsevol organització criminal és obtenir beneficis. Per aquest motiu, la confiscació de patrimoni i de recursos econòmics acostuma a tenir un impacte més profund que la detenció temporal d’alguns dels seus membres. La pregunta fonamental no és només qui ha comès el delicte. La pregunta és on són els diners.
• El blanqueig de capitals. Cap organització criminal acumula diners per mantenir los amagats indefinidament. Necessita transformar-los en patrimoni, empreses o inversions aparentment legítimes. Sense blanqueig, el negoci criminal perd bona part del seu sentit econòmic. Per això la lluita contra el crim organitzat no pot dependre exclusivament de la policia. Necessita la participació dels organismes fiscals, dels supervisors financers, dels reguladors i del sistema judicial.
• Les infraestructures logístiques. Plantacions, naus industrials, magatzems, vehicles i xarxes de transport constitueixen l’esquelet físic de l’activitat criminal. Sense aquestes infraestructures el negoci no és viable. Això exigeix la implicació de múltiples actors públics i privats: administracions, empreses
subministradores, ajuntaments, organismes inspectors i forces policials.
• Les xarxes de distribució. La producció només és rendible si arriba als mercats finals. Per aquest motiu, la cooperació internacional és imprescindible. La producció pot tenir lloc a Catalunya, la distribució a França, el finançament en un altre país europeu i els beneficis acabar invertits en una tercera jurisdicció. Cap administració pot afrontar aquest fenomen en solitari.
• La corrupció. A mesura que augmenten els beneficis, augmenta també la capacitat de les organitzacions criminals per intentar comprar informació, influència o protecció. La corrupció no és una conseqüència accidental del narcotràfic. És un dels mecanismes que permeten consolidar-lo, protegir-lo i ampliar-lo.
• La infiltració en l’economia legal. Aquest és probablement el repte més important. Les organitzacions criminals no aspiren a viure permanentment al marge de l’economia legal. Aspiren a integrar-s’hi. La compra d’immobles, la participació en negocis o la creació d’empreses permet transformar beneficis il·lícits en poder econòmic aparentment legítim.
Quan això succeeix, el problema deixa de ser exclusivament policial i es converteix en una qüestió que afecta directament la qualitat democràtica, la competència econòmica i l’estat de dret.
Una nova forma d’entendre la seguretat
Aquesta aproximació obliga també a replantejar la manera com les institucions afronten el fenomen.
Durant dècades, el crim organitzat s’ha considerat principalment una qüestió policial i judicial. Tanmateix, si el problema afecta les finances, el mercat immobiliari, l’activitat empresarial, la contractació, la fiscalitat o els fluxos internacionals de capitals, la resposta no pot limitar-se als cossos policials i als tribunals.
La lluita contra l’economia criminal exigeix una nova forma de governança basada en la coordinació entre institucions, l’intercanvi d’informació, la cooperació internacional i la implicació activa d’organismes que tradicionalment no s’han percebut com a actors de seguretat.
En aquest context, la seguretat deixa de ser una responsabilitat exclusiva de la policia per convertir-se en una responsabilitat compartida entre múltiples administracions i sectors de la societat.
La lluita contra el crim organitzat no pot recaure exclusivament sobre els Mossos d’Esquadra ni sobre el sistema judicial. Requereix una estratègia de país que impliqui administracions, organismes fiscals, reguladors, sistema financer, ajuntaments, empreses privades i actors internacionals.
Perquè, en última instància, el repte no és només policial. És també institucional, econòmic i polític. La pregunta no és únicament com perseguim millor els delinqüents, sinó com protegim l’economia legal, les institucions públiques i els mecanismes de governança davant la penetració de l’economia criminal.
Una estratègia de país
Catalunya encara és a temps d’evitar que aquest fenomen assoleixi la dimensió observada en altres països europeus.
Però això exigeix abandonar la idea que el problema es resoldrà exclusivament amb més detencions, més plantacions desmantellades o penes més severes.
Aquestes mesures són necessàries. Seria un error prescindir-ne.
Tanmateix, l’experiència dels Països Baixos, de Bèlgica i d’Itàlia demostra que cap estratègia basada únicament en la repressió ha aconseguit derrotar el crim organitzat quan els incentius econòmics continuen intactes.
Les armes, els tiroteigs i les plantacions són els símptomes visibles. La malaltia és una economia criminal extraordinàriament rendible.
I les economies criminals no es desmantellen únicament amb estratègies policials. Es desmantellen reduint la seva capacitat de generar, protegir i reinvertir beneficis.
Per això la pregunta estratègica no és només com castigar més els delinqüents. La pregunta és com impedir que les activitats criminals continuïn generant els recursos econòmics que les fan possibles.
Perquè mentre el negoci continuï sent extraordinàriament rendible, les organitzacions criminals continuaran trobant la manera de regenerar-se, adaptar-se i créixer.
La lluita contra el crim organitzat no es decidirà únicament als carrers ni als jutjats. Es decidirà també en la capacitat de les institucions per protegir l’economia legal, preservar la qualitat democràtica i impedir que el poder econòmic generat pel crim acabi erosionant els fonaments de l’estat de dret.