En un article al Punt Avui David Bajona i Marc Gafarot asseguren “que en cas d’esdevenir un estat independent, necessitarà desplegar una política de defensa sustentada per unes forces de defensa avançades i dimensionades segons les necessitats del país”.
Pel seu interès el reproduïm íntegrament:
Catalunya, en cas d’esdevenir un estat independent, necessitarà desplegar una política de defensa sustentada per unes forces de defensa avançades i dimensionades segons les necessitats del país. Aquest és el punt central del llibre Política de defensa i estat propi, entre els autors del qual ens comptem, que durant les darreres setmanes ha estat presentat i debatut arreu del país i als mitjans de comunicació. Malgrat que, des del nostre punt de vista, el debat realment necessari és quina política de defensa i quines forces de defensa li caldran al nostre país si esdevé independent, hem restat oberts al debat i al diàleg amb aquells que són partidaris de no tenir-ne. És després de mantenir-hi diferents debats públics, especialment els organitzats per l’Institut Català Internacional per la Pau (a qui agraïm la disposició al contrast d’idees), que voldríem fer algunes aportacions concretes a aquest debat.
En primer lloc, ens sorprèn la manca de reacció dels qui defensen “no tenir exèrcit” quan esgrimim un argument essencial en aquest debat, puix que la qüestió és assolir la independència. Per a assolir l’estatus de país independent cal fonamentalment el reconeixement per part d’altres estats i aquest no es produirà si preveuen que una Catalunya independent no disposarà de forces per defensar-se. Ras i curt, sense un projecte de política de defensa difícilment serem reconeguts. Els altres estats, especialment els europeus, coneixedors dels riscos que implica la indefensió, evitaran reconèixer un estat català que renunciï a la capacitat de dissuasió i als instruments adequats per garantir el control del propi espai aeri, marítim i terrestre. Aquest fet els abocaria a gestionar un problema que, des del punt de vista de la seguretat i la defensa, ara no es planteja perquè Espanya ja ofereix una solució.
També constatem que, malgrat tenir models de referència en política de defensa i ser capaços de concretar quins esforços cal preveure fer per implementar-la i desplegar unes forces de defensa a mida del país (arquitectura legal, efectius, unitats, material, despesa…), qui la nega no planteja una proposta alternativa realista i estudiada. Per exemple, trobem a faltar quins recursos humans i materials, i quin esforç econòmic caldria dedicar, a alternatives com la “defensa civil”. La falta de concreció ens convida a pensar que, més enllà de les idees en general benintencionades, aquestes són d’impossible o molt difícil aplicació i d’efectes dubtosos. Acceptar-les seria com saltar a la piscina sense saber si hi ha aigua.
Pensem, per tant, que cal fer un plantejament constructiu i honest a les persones i entitats del nostre país que conformen el Moviment per la Pau. Aquest consisteix en la convicció que cal acceptar que a un estat català li caldrà una política de defensa semblant a la d’altres països europeus equiparables a Catalunya, amb unes forces de defensa que puguin controlar el nostre espai aeri, marítim i terrestre. Ara bé, la qüestió cabdal és determinar la governança de la política de defensa i no pas la seva existència. Com a futur estat, podrem orientar perfectament la nostra política de defensa a la promoció de la pau arreu del món, tal com fan Irlanda o els països nòrdics, per exemple. Estem convençuts que el Moviment per la Pau és un valor i un referent moral per al país, i per tant ha de participar de ple en aquest debat d’estat perquè la política de defensa és tan inevitable com necessària. Fer-li una esmena a la totalitat només és possible des de paràmetres autonomistes, avui sortosament en vies de superació.
David Bajona i Marc Gafarot
El punt Avui 25-7-2017
