Segurament heu escoltat moltes vegades el concepte de “percepció de seguretat” en boca de polítics, comandaments policials i mitjans de comunicació. Normalment, aquest concepte s’acompanya de dades delinqüencials per reafirmar la idea que la seguretat a Catalunya és “correcta” i que el problema és només una qüestió de percepció. Però, realment és així?
La percepció de seguretat és la sensació subjectiva que té una persona sobre si un entorn és segur o perillós, independentment de les dades objectives sobre delinqüència. No sempre coincideix amb la realitat, ja que depèn de molts factors, com:
- Experiències personals (haver patit o presenciat un delicte).
- Mitjans de comunicació (la manera com es reporten els crims pot amplificar la por o, per contra, minimitzar un problema real, seguint el relat polític i basant-se en dades que no sempre reflecteixen la situació al carrer).
- Presència policial (una major o menor visibilitat dels cossos de seguretat).
- Resposta judicial (sentències i eficàcia del sistema judicial).
- Condicions urbanes i ambientals (espais degradats, il·luminació, neteja…).
- Rumors i xarxes socials (informació no contrastada que pot generar alarma).
És per això que la percepció de seguretat no és la mateixa per a tothom: depèn de la zona on es viu, de l’estatus social i de les experiències pròpies. Moltes vegades, la preocupació per la seguretat no arriba fins que algú viu en primera persona un fet delictiu: un robatori, una agressió, un problema amb les drogues… Llavors, la seguretat deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en una realitat preocupant.
Aquest fenomen també el veiem entre la classe política catalana. Quantes vegades, quan es parla de seguretat al Parlament, es veu l’hemicicle mig buit? Aquest és un greu problema: molts polítics tenen una percepció de seguretat allunyada de la realitat que es viu al carrer.
Segurament, la meva percepció de la seguretat tampoc era la mateixa quan vaig entrar a l’Escola de Policia amb 19 anys que ara, després d’anys de servei. La realitat es veu diferent quan convius diàriament amb la delinqüència, quan coneixes de prop els problemes estructurals i quan t’adones de la manca de recursos amb què treballen els professionals de la seguretat.
QUÈ PASSA QUAN MIRES LA SEGURETAT DES DE DINS?
Treballant dia rere dia al carrer durant més de 20 anys en diferents especialitats del Cos de Mossos d’Esquadra, i havent viscut el desplegament policial a la capital catalana, he vist millores en recursos, sí, però també he comprovat que molts dels problemes que afecten la seguretat de Catalunya segueixen igual o fins i tot han empitjorat.
I el panorama encara és més desolador quan fas el pas de fundar, juntament amb altres companys i companyes, el Sindicat Nacional de Seguretat de Catalunya. Des de dins, des de les entranyes de la seguretat de Catalunya, descobreixes una realitat encara més crua: la manca alarmant de coneixement de molts polítics i responsables de la Conselleria d’Interior, de les Comissions d’Interior del Parlament i dels partits polítics. Però el pitjor no és la ignorància, sinó la manca de compromís. Quan els professionals denunciem un problema greu de seguretat, ells no només el minimitzen, sinó que són incapaços de posar-se d’acord per trobar una solució, atrapats en la seva pròpia inacció i interessos partidistes.
El sentit comú diu que fa anys que caldria haver impulsat un Pacte Nacional per un Model de Seguretat i Emergències. Un pla estratègic amb bases consensuades que fixi els objectius de seguretat a curt, mitjà i llarg termini. Però la realitat política ens mostra que aquest consens és inexistent.
MÉS ENLLÀ DE LES DADES: LA REALITAT DE LA SEGURETAT
Des de la política sovint es defensen les dades delinqüencials com a prova que “la situació està controlada”. Però aquestes dades només reflecteixen els delictes que s’han denunciat i sobre els quals es té coneixement. I, com sabem, les estadístiques es poden “cuinar” segons interessos.
Alguns exemples clars del que passa a Catalunya:
- Si denuncies que t’han robat la cartera, però no has vist el lladre, segurament es tipificarà com una “pèrdua”, evitant que consti com a furt.
- Si no es persegueix activament la producció de marihuana, els robatoris que abans cometien les persones vinculades a aquest negoci –furts, robatoris en vehicles, robatoris violents o en domicilis– baixen considerablement a les estadístiques, reduint artificialment l’alarma social.
El problema és que això no fa desaparèixer la realitat. Catalunya ja és un dels majors productors de marihuana d’Europa, i això ha creat un autèntic monstre. Un mercat negre que genera cada cop més violència i inseguretat, enriquint els delinqüents i fent créixer la seva capacitat d’actuació, però que queda amagat sota una falsa sensació de control perquè no es reflecteix prou en les dades oficials.
LA SOLUCIÓ: MIRAR LA SEGURETAT DES DEL CARRER, NO DES DELS DESPATXOS
Als polítics catalans els dic clarament: no es quedin només amb les dades. Baixin a la realitat del carrer, visitin les Oficines de Suport per entendre la manca d’efectius, assisteixin als brífings policials i parlin amb els agents que treballen al carrer, no només amb comandaments preocupats per la seva pròxima promoció d’ascens.
Vagin als jutjats i mirin la càrrega de treball: encara hi ha judicis pendents del 2017! Això no és normal.
La seguretat de Catalunya és un problema real que cal solucionar ja! I per fer-ho, cal que els qui tenen responsabilitats polítiques tinguin una percepció de seguretat basada en la realitat i no en discursos prefabricats.
EL MOMENT D’ACTUAR: UN PACTE PER A LA SEGURETAT REAL
Catalunya no es pot permetre continuar gestionant la seguretat a base de pedaços i discursos buits. La situació requereix valentia política i un compromís real per posar en marxa un Pacte Nacional per un Model de Seguretat i Emergències, amb bases clares i objectius definits a curt, mitjà i llarg termini. Això no pot ser una batalla de sigles ni d’interessos partidistes: és una necessitat urgent per garantir la seguretat real de la ciutadania i dotar els professionals dels recursos necessaris per protegir-nos a tots. La política no pot seguir mirant cap a una altra banda mentre el problema s’enquista. És el moment de baixar al carrer, escoltar els qui coneixen la realitat i actuar amb responsabilitat.
La seguretat no pot esperar més. Catalunya tampoc.
Jordi GARCIA
Secretari General del Sindicat Nacional de Seguretat de Catalunya (SEGCAT)
Conseller del Consell de la Policia – Mossos d’Esquadra
17a Promoció Mossos d’Esquadra
Dedicat als companys i companyes amb qui he compartit hores de patrulla i lluites sindicals.
“La nostra veu, la nostra força!”
