És evident que els estats europeus s’enfronten un context geopolític cada cop més inestable, la qual cosa impulsa la necessitat d’invertir més en defensa. Entre les principals raons es troben l’amenaça persistent de Rússia, especialment després de la invasió d’Ucraïna el 2022, la incertesa sobre el compromís dels Estats Units amb l’OTAN i l’emergència de nous riscos, com ara la ciberguerra o l’ús de tecnologies avançades en conflictes. Tot això ens ha portat a reconsiderar la nostra dependència històrica de la protecció nord-americana i a buscar una major autonomia estratègica per garantir millor la nostra seguretat. A més, la guerra a Ucraïna ha evidenciat preocupants mancances europees en capacitats militars, sobretot en la producció de municions o la preparació de forces, la qual cosa referma la urgència d’enfortir les defenses nacionals i col·lectives.
En l’àmbit europeu, la Unió Europea (UE) va aprovar l’any 2022 la Bruixola Estratègica per a la Seguretat i la Defensa, intensificant la seva aposta per l’autonomia estratègica en defensa, buscant complementar a l’OTAN sense, en cap cas, voluntat de reemplaçar-la. Aquest ha estat un document estratègic i un pla d’acció molt important per enfortir la seva política de seguretat i defensa fins l’any 2030 que ha passat aquí quasi desapercebut i se n’ha parlat lamentablement ben poc, fruit de la poca consciència i cultura de seguretat que hi ha en aquest país.
I és que el seu objectiu és dotar a la UE d’una visió comuna i eines concretes per respondre a les creixents amenaces geopolítiques, reduir la seva dependència d’actors externs, com ara els Estats Units, i avançar cap a una major autonomia estratègica, complementant-se amb l’OTAN. És, en qualsevol cas, el primer document d’aquest tipus que inclou un anàlisis conjunt d’amenaces i, sobretot, que estableix unes prioritats clares i ben definides, prioritzant la seva nova estratègia en quatre pilars: (1) actuar davant les crisis, sent capaços d’actuar amb rapidesa i fermesa cada cop que es produeixi una crisi, en col·laboració amb els seus socis si és possible, i sols quan sigui necessari, (2) garantir la seguretat, millorant la seva capacitat d’anticipar-se davant les amenaces, garantint un accés segur als àmbits estratègic i protegint als seus ciutadans, (3) invertir en capacitats, incrementant i optimitzant la inversió en capacitats i en tecnologies innovadores, esmenant les mancances estratègiques i reduint les dependències tecnològiques i industrials i (4) enfortir associacions, intensificant la cooperació amb els socis per fer front a les amenaces i els reptes comuns.
Dels 27 països de la UE, 23 són també membres de l’OTAN (amb Suècia i Finlàndia ja plenament integrades enguany) i, a diferència de la UE, que no ha establert mai cap percentatge específic del PIB que els seus països membres hagin d’invertir obligatòriament en defensa, en la cimera de Gales de 2014 es va establir que els països membres d’aquesta aliança, no oblidem, militar, havien de destinar el 2% del seu PIB en defensa per a l’any 2024 i que, almenys el 20% d’aquesta despesa, s’havia de destinar a equipaments i investigació, garantint així la modernització. No obstant això, l’any 2024 23 dels 32 estats membres van assolir aquesta xifra del 2%, entre els quals no estava, ni de lluny, l’Estat espanyol, amb una inversió de només l’1’28% del seu PIB. Aquest compromís es va ratificar amb l’aprovació l’any 2022, precisament a Madrid, del darrer Concepte Estratègic de l’OTAN, el document estratègic fonamental amb el que l’aliança identifica la visió, els objectius i les prioritats estratègiques per a un període determinat, generalment una dècada. Tanmateix, el seu secretari general va suggerir que aquest percentatge ja no era suficient i s’espera que en la Cimera de La Haia d’enguany s’acordi un nou objectiu del 3%, responent a la pressió dels Estats Units que han exigit un major esforç pressupostari dels països membres sota l’amenaça de reduir el seu suport.
Segons dades de l’OTAN, l’Estat espanyol va destinar l’1’28% del seu PIB en defensa, uns 19.723 milions d’euros, la qual cosa el situa en el darrer lloc entre els 32 membres de l’aliança en percentatge del PIB (tot i que el SIPRI estima aquesta despesa en uns 22.223 milions d’euros, en incloure partides addicionals no sempre considerades com a tals, elevant aquest percentatge d’inversió en defensa sobre el PIB en un 1’5%, molt lluny encara del 2% que es va comprometre. Per aquest motiu, el govern espanyol ha adoptat una sèrie de mesures per incrementar la inversió en seguretat i defensa, fent seves les demandes de l’OTAN i la UE amb les prioritats internes, com el manteniment de l’Estat del benestar. En aquesta línia, s’ha compromès en assolir per a l’any 2029 el 2% del PIB en despesa militar, la qual cosa suposaria arribar als 36.000 i 40.000 milions d’euros, segons projeccions del PIB per a aquell any.
Davant la poca consciència en matèria de seguretat i defensa existent en aquest país i per tal d’arribar a aquests imports sense incrementar significativament el pressupost directe i sense retallar partides socials, el govern espanyol buscarà ampliar la definició de “despesa en defensa” per incloure partides relacionades amb la ciberseguretat, formació professional en seguretat i protecció davant amenaces híbrides (desinformació, terrorisme). També ha anunciat un Pla Nacional de Tecnologia i Indústria de Defensa per canalitzar aquest increment de despesa militar cap a la innovació tecnològica i l’enfortiment de la indústria nacional, mitjançant la col·laboració público-privada, una excel·lent oportunitat per al nostre teixit productiu català si és capaç de superar les absurdes reticències actuals cap a l’àmbit de la seguretat i defensa.
Però també altres països europeus, conscients de la seva vulnerabilitat geopolítica, han prioritzat la defensa com a resposta a un entorn de seguretat deteriorat. Les seves accions no busquen només protegir-se individualment, sinó també contribuir a l’estabilitat regional i a la dissuasió col·lectiva en el marc de l’OTAN o la UE.
Suècia, per exemple, després de dècades de reducció en la seva despesa militar (amb una despesa en seguretat i defensa l’any 2024 de l’1’80% del seu PIB), ha donat un gir important en aquesta política i l’any 2020 va anunciar un increment del 40% en el seu pressupost de defensa, el major increment en 70 anys, motivat per la creixent amenaça russa al Bàltic. Més recentment, va anunciar que pretén assolir enguany el 3’5% del seu PIB en defensa, com a part del què ha descrit com el major rearmament des de la Guerra Freda. Aquest esforç inclou modernitzar el seu exèrcit i reforçar la defensa de la illa de Gotland, estratègica en el mar Bàltic.
Per la seva part, Noruega (amb una despesa l’any 2024 del 2’15% del seu PIB), va anunciar l’any 2024 plans per incrementar la seva despesa militar en 56.000 milions de dòlars fins l’any 2036 per arribar al 2’5% del seu PIB, amb l’objectiu d’enfortir la seva defensa davant Rússia, amb qui comparteix frontera a l’Àrtic. Aquest increment es pretén destinar a millorar capacitats com la vigilància marítima i la presència militar al nord, àrees claus davant les tensions en la regió.
L’any 2024 Dinamarca (amb una despesa del 2’40% del seu PIB) es va comprometre a invertir 25.400 milions addicionals per al seu exèrcit durant la propera dècada, però després d’avaluar la gravetat de la situació, descrita com “la més perillosa en molts anys”, va decidir accelerar i ampliar aquesta inversió, la qual inclou modernitzar les seves forces armades i incrementar la seva contribució a l’OTAN, abandonant la seva tradicional postura més reservada en qüestions militars i arribar enguany, així, a una despesa militar del 3’2% del seu PIB.
Finalment, Finlàndia, país històricament neutral (tot i destinar l’any 2024 el 2’45% del seu PIB en despesa de defensa), va ingressar l’any 2023 a l’OTAN després de la invasió d’Ucraïna, un canvi evidentment radical en la seva política de seguretat, incrementant el seu pressupost militar i participant activament en exercicis conjunts, a més de mantenir una reserva militar robusta, mostra de la seva preparació davant d’una possible agressió russa, amb qui comparteix una extensa frontera.
Per tot això, després de tants anys de relativa tranquil·litat, la realitat és la que és i no la que tots voldríem que fos, per la qual cosa els països han d’adaptar-se i invertir més en garantir la seva seguretat territorial i la dels seus conciutadans.
Si Catalunya és capaç de superar les seves reticències històriques a tot allò que significa seguretat i defensa, s’obre la porta a una gran oportunitat política i econòmica, especialment quan el govern espanyol ha manifestat la seva voluntat d’incrementar la seva despesa en defensa el 2024 de l’1’28% del PIB (19.723 milions d’euros) al 2% el 2029 (36.560 milions d’euros), amb possibles topalls més elevats si l’OTAN eleva el seu estàndard al 3% en la Cimera de La Haia el juny de 2025. Tot i que Catalunya té ja un potencial industrial significatiu (amb INDRA o amb el sector tecnològic de Barcelona), la manca d’entusiasme polític i social podria fer que altres regions espanyoles capturin més contractes i projectes. Si Catalunya no s’implica, podria perdre una oportunitat de captar fins a 7.300 milions d’euros (20% de la despesa prevista per a 2029), que generarien ocupació i enfortirien el nostre teixit industrial, tal i com han fet, per exemple, altres països com Dinamarca i Bèlgica que sempre han mostrat també una reticència històrica cap a la despesa militar i les qüestions de defensa, tot i que en un context diferent, com a països sobirans membres de l’OTAN i la UE i no com una regió dins d’un altre Estat.
Ambdós països han adoptat un enfocament més pragmàtic i han incorporat la despesa militar com a motor econòmic, impulsant projectes de doble ús (ciberseguretat, drons, IA, que tenen aplicacions civils i militars) que Catalunya també podria fer dins del Pla Nacional de Tecnologia i Indústria de Defensa anunciat pel govern espanyol, de manera que empreses com INDRA o startups del Tech Barcelona podrien captar contractes i generar ocupació sense abraçar el militarisme tradicional. De fet, han presentat l’increment de la seva despesa militar com una inversió en seguretat i ocupació, i no simplement com una política bel·licista. Catalunya, amb el Port de Barcelona i el seu pes industrial, es podria posicionar com un nodus logístic o tecnològic clau, atraient inversió sense militaritzar-se directament. Però, per això, el nostre Govern i els nostres partits catalans haurien de fer valdre la seva força política i exigir que part d’aquesta despesa militar es tradueixi en inversions industrials a Catalunya, com un hub tecnològic de defensa, sense necessitat, si volen, de donar ple suport al rearmament espanyol, així com buscar fons del Fons Europeu de Defensa o del pla ReArm Europe (800.000 milions d’euros fins el 2030) per a projectes catalans, evitant dependre només del pressupost espanyol.
Cal, per tant, que el Govern, els partits polítics catalans i les empreses catalanes adoptin un enfocament pragmàtic, transformant aquesta reticència històrica cap a les qüestions de seguretat i defensa en una oportunitat i aprofitar la nostra gran capacitat tecnològica per integrar-nos en projectes de defensa sense renunciar a la nostra identitat.
Marc Costa
