Els darrers acords polítics assolits entre les diferents forces polítiques al voltant de l’increment del sostre d’efectius del cos de Mossos d’Esquadra mostren una preocupant sensació de manca de projecte polític i una planificació clara i definida de com ha de ser el nostre cos de policia autònoma.
Anem per passos.
En la primera reunió celebrada en data 14 de setembre de 2006 de la Junta de Seguretat de Catalunya des de l’entrada en vigor del nou Estatut de Catalunya, amb l’aleshores consellera d’Interior, Montserrat Tura, es va acordar amb el Govern espanyol ampliar la plantilla del cos de Mossos d’Esquadra en 3.000 nous agents amb la mirada posada en l’any 2015, per situar-la en 18.300 efectius.
Molts anys després, en una altra reunió de la mateixa Junta de Seguretat de Catalunya celebrada el 5 de novembre de 2021, amb el conseller Joan Ignasi Elena al capdavant del Departament d’Interior, es va ampliar aquest sostre de plantilla del cos de Mossos d’Esquadra en 3.739 places més per assolir una plantilla final de 22.006 efectius policials amb la mirada posada en l’any 2030.
Posteriorment, ja en el govern actual, en una altra reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya del 5 de desembre de 2024 es va acordar obrir un espai de treball per fer créixer aquest sostre de plantilla als 25.000 efectius del cos de Mossos d’Esquadra per al 2030, un acord que va rebre el vist-i-plau d’ambdós governs en la reunió de la Comissió Bilateral Generalitat – Estat del dia 24 de febrer de 2025.
Però, recentment, la formació de Junts per Catalunya ha arribat a un acord amb el PSOE per incrementar aquest sostre del cos de Mossos d’Esquadra en 26.800 fins l’any 2032, acordant també que el nostre cos de policia pugui col·laborar en el control fronterer amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat i compartir també la seguretat dels nostres ports i aeroports.
Tot i que, en un principi, tots aquests acords poden suposar una bona notícia per al nostre cos de policia, aquesta ampliació progressiva basada en pactes independents dona la impressió de que no hi ha un full de ruta coherent i compartit a llarg termini, sinó simplement una successió de decisions polítiques aïllades. A més, assolir aquests sostres en els terminis acordats sembla, com a mínim, una quimera, per les raons següents:
- Risc de dèficit pressupostari. Si no hi ha un acord clar amb l’Estat per cofinançar aquest increment de plantilla, la Generalitat de Catalunya es podria haver d’afrontar novament a importants dèficits pressupostaris. No seria la primera vegada. Recordem el deute de l’Estat espanyol en relació amb el finançament estatal del cos de Mossos d’Esquadra per al període 2010-2020 que ascendia a més de mil milions d’euros, el qual no es va liquidar fins l’any 2023 amb l’acord que va tancar l’aleshores conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, en una reunió de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat celebrada el 2 de març de 2022, amb les greus dificultats pressupostàries que aquest incompliment estatal va suposar per les arques públiques catalanes. I és que les dificultats que presenten actualment els diferents governs, tant estatals com autonòmics, per poder aprovar pressupostos anuals dificulten enormement disposar d’una inversió estable que asseguri aquest creixement d’efectius.
- Risc de col·lapse de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Aquests increments progressius d’efectius poden saturar l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) si no s’adapta la seva capacitat formativa. És evident que no hi ha un calendari clar. La darrera mostra d’aquesta improvisació formativa fou el mes d’octubre de 2024 quan l’actual Govern va aprovar inesperadament un increment addicional de 400 noves places a la darrera convocatòria publicada tot just només un mes abans de 900 places. Aquesta manca de planificació pot generar un important coll d’ampolla o una formació precipitada que pot afectar la qualitat dels nous mossos.
- Dificultats de logística. La manca d’una planificació estratègica provoca que les infraestructures i els mitjans materials sovint vagin per darrere de l’augment d’efectius. I aquest sembla el cas del cos de Mossos d’Esquadra. Els sindicats policials porten ja temps denunciant moltes deficiències i ara, amb aquests pactes independents, aquestes podrien agreujar-se si no es preveu els equipaments i les infraestructures necessàries per a cada nova promoció. Hem de tenir en compte que estem parlant d’un increment de plantilla d’entre un 30% i un 40%, que caldrà ubicar en les diferents dependències policials existents, ja prou tensionades en capacitats i molt envellides, les quals no disposen de capacitat suficient com per incorporar aquest gran nombre addicional d’efectius.
- Una plantilla molt envellida. Amb la incorporació de la darrera promoció el setembre passat, la plantilla actual del cos és de 19.070 agents. Si l’objectiu és assolir l’any 2032 el sostre de 26.800 agents, això suposa que, en un principi, caldria incorporar 7.730 agents nous, si no comptem les jubilacions. El problema està que segons informes sindicals, una part significativa de la plantilla té més de 50 anys, fruit de les grans incorporacions dels anys 90, quan el cos es va expandir ràpidament. A manca de dades oficials, s’estima que entre un 30-40% de la plantilla actual té actualment més de 50 anys, de manera que una bona part de la plantilla es jubilarà abans del 2032, tenint en compte que els mossos es poden jubilar anticipadament si reuneixen una sèrie de requisits. Per aquest motiu, caldrien convocatòries d’entre 1.800 i 1.900 places cada any, la qual cosa seria una autèntica barbaritat pel risc de sobrecàrrega formativa, costos insostenibles i possible baixa qualitat dels agents.
És cert, com hem dit, que increments tant significatius d’efectius haurien de permetre consolidar el nostre cos de policia amb una major presència policial al territori, especialment en zones amb alta densitat de població com l’àrea metropolitana o les àrees turístiques i costaneres, les quals experimenten pics estacionals de delinqüència. Permetria reduir el temps de resposta i millorar la prevenció de delictes com robatoris, violència masclista o multireincidència. Així mateix, aquests increments de plantilla facilitarien el desplegament de les unitats especialitzades actuals per cobrir les necessitats emergents en una societat tant canviant com la nostra. I, com no, un increment d’efectius com aquest hauria de ser vist com un pas molt important en la consolidació de la policia pròpia i autònoma a Catalunya, reforçant el control de la Generalitat sobre la seguretat del nostre país i reduir la dependència dels cossos estatals com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però hom és també coneixedor de que les greus dificultats que presenta el cos de Mossos d’Esquadra per mantenir una presència policial per tot el territori nacional és més fruit probablement de l’excés de burocratització existent dins del cos i de l’important nombre d’efectius policials que estan portant a terme tasques que no són estrictament policials, que no pas per un nombre insuficient d’efectius.
Però el gran problema és que el nostre país no disposa d’un projecte clar i ben definit de seguretat. Per això reclamàvem el mes de desembre un gran Pacte Nacional sobre Seguretat. Sense una planificació estratègica mai tindrem la seguretat que volem. L’any 2005 es va fixar un objectiu de 15.000 mossos, el 2010 es va parlar de 18.000 i ara es plantegen 25.000 o, si tira endavant el pacte amb Junts per Catalunya, 26.800. Aquestes xifres d’efectius podrien ser perfectament legítimes si es demostrés amb dades que són les necessàries, però el procés per arribar-hi ens suggereix que ha estat més fruit d’una suma de decisions parcials en funció de les dinàmiques polítiques de cada moment que no pas d’una visió integrada. I això és terrible perquè cada partit polític té prioritats diferents (per exemple, més agents a zones urbanes, rurals o per a especialitats concretes), i això acaba derivant en una distribució desigual o en canvis de rumb amb cada legislatura, complicant l’organització i el funcionament del cos. Que aquestes ampliacions provinguin de pactes polítics diversos no implica que els diferents sostres d’efectius siguin més o menys necessaris; el que es qüestiona és la base sobre la qual s’han fixat aquestes xifres. Si cada increment respon a una conjuntura concreta (augment de delinqüència, pressió social, esdeveniments com el 1-O o la pandèmia), podria ser que la suma d’aquestes decisions ens acabi portant a objectius que no coincideixen exactament amb les necessitats reals del cos i del país.
Marc Costa
