En un article a la Vanguardia Manuel Castells afirma que “parlar de plurinacionalitat no és una referència cultural sinó una realitat política des de fa almenys un segle, sense necessitat de fer intervenir els almogàvers o les diferències lingüístiques. Mentre aquesta realitat no es reconegui, políticament primer, constitucionalment després, l’ Estat espanyol estarà sotmès als embats continus de la repressió de les nacions subordinades i a la resistència a la repressió”
A continuació el reproduïm íntegrament:
Espanya és un Estat plurinacional. I el rebuig nacionalista espanyol d’aquesta tossuda realitat històrica és font de conflictes que, en darrer terme, susciten crisis recurrents de governabilitat. No es tracta d’una afirmació ideològica, sinó d’una constatació. No em refereixo a la història diferencial de Castella, Catalunya, Euskadi i Galícia. I encara que les diferències nacionals tenen un clar substrat cultural i lingüístic, podrien ser considerades variacions dins d’una construcció política comuna, forjada per relacions de poder al llarg de la història. La meva constatació es refereix a la situació actual de la consciència política dels ciutadans de cada territori. Perquè en parlar d’ Estat parlem d’una institució política, no d’identitats, encara que aquestes puguin tenir una influència en la constitució de l’esmentat Estat . I aquesta consciència política només es pot percebre de dues maneres. Ja sigui votant en un referèndum, la qual cosa està vetada pel complex Tribunal Constitucional+Guàrdia Civil. O pel vot expressat en les eleccions en cadascun dels territoris que s’afirmen com a nació. Doncs bé, segons els resultats electorals, tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que situen el seu horitzó a més llarg o curt termini en la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça aquesta tendència. Però encara més significatiu és recordar els resultats de les últimes eleccions generals al Parlament espanyol del novembre del 2019. Al País Basc el PNB va obtenir sis escons i Bildu quatre, mentre que el PSOE en va treure quatre i el PP en va esgarrapar un. A Ciutadans no se’l coneix per aquelles contrades. I cal afegir que els tres escons de Podem són partidaris del dret a decidir. Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d’Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP deixen en marginals els sis escons que obté la tridreta nacionalista espanyola ( dos per a cada partit). Podem / Comuns i els seus set escons donen suport al dret a decidir. Mentre el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d’un federalisme asimètric que mantingui la inserció de Catalunya en l’ Estat espanyol de forma específica. En resum, la representació política dels ciutadans bascos i dels ciutadans catalans expressa lliurement una àmplia majoria d’opcions d’independència respecte a l’ Estat espanyol. I si parlem de dret a decidir, afegint Podem, la majoria gairebé triplica al País Basc i gairebé dobla a Catalunya. De manera que, en l’única forma legalment autoritzada en què es poden expressar políticament els ciutadans, l’unitarisme espanyol és extremament minoritari a Catalunya i Euskadi i gairebé marginal en les seves expressions ultranacionalistes del PP, Vox i Ciutadans. Pot aquest conflicte entre la voluntat ciutadana i l’estructura de l’ Estat resoldre’s apel·lant tan sols a la Constitució en la seva interpretació més restrictiva, oblidant-se de mig article 2? És evident, exceptuant ulleres ideològiques, que només les relacions de poder heretades de la història mantenen un Estat objectivament plurinacional com a Estat unitari parcialment descentralitzat mitjançant un sistema autonòmic sorgit d’un compromís en el moment de la transició. És a dir, parlar de plurinacionalitat no és una referència cultural sinó una realitat política des de fa almenys un segle, sense necessitat de fer intervenir els almogàvers o les diferències lingüístiques. Mentre aquesta realitat no es reconegui, políticament primer, constitucionalment després, l’ Estat espanyol estarà sotmès als embats continus de la repressió de les nacions subordinades i a la resistència a la repressió. En una paraula, serà ingovernable en el context d’una Europa democràtica on és problemàtic treure els tancs al carrer per unes quantes barricades incendiades en moments de ràbia impotent davant l’arbitrarietat. El més amenaçador és que, en coherència amb la fallida tradició imperial, la derechita cobarde i la ultradreta valenta plantegen il·legalitzar els partits sobiranistes (segons declaració de l’ Assemblea de Madrid) o la modificació de la llei electoral per afegir 50 escons al primer partit a l’ Estat . És a dir, a la pràctica, restringir el dret de representació política dels ciutadans de les nacions subordinades a l’ Estat . Mesures complementades amb un 155 equivalent a l’ocupació policial permanent dels territoris insubmisos. No exagero. Si vostès tenen prou estómac, llegeixin la major part de la premsa madrilenya o masoquitzin-se amb les tertúlies polítiques televisives. Ni Goebbels ho faria millor. Però el pitjor és que no cal organitzar-ho, és espontani.
Per això el propòsit de Pedro Sánchez de trobar una sortida a un laberint espanyol encara més complicat que l’analitzat per Brenan rep furibunds atacs del conjunt de les forces nacionalistes espanyoles, incloses les divisions aragoneses i castellanomanxegues del mateix PSOE. I per això es valora poc en el sobiranisme català l’enorme valor de l’intent d’Esquerra d’arribar a un acord estratègic que permeti dialogar abans de sumir-se en l’abisme d’unes noves eleccions de conseqüències nefastes per a tothom. Fins i tot pagant un alt cost electoral per això, perquè sembla més digne morir amb les botes de la intransigència posades que enfangar-se a les trinxeres per conquerir la pau.
La Vanguardia 14-12-2019