La notícia sobre el nou conveni de coordinació entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona ha passat relativament desapercebuda dins el debat públic. I, tanmateix, probablement és una de les informacions més reveladores dels darrers anys sobre l’estat real del sistema de seguretat pública de Catalunya.
El motiu és simple: el nou acord no només actualitza un instrument administratiu. El que fa, en realitat, és evidenciar que bona part de l’arquitectura institucional sobre la qual s’ha construït la coordinació policial a Catalunya funciona encara amb mecanismes concebuts per una realitat que ja no existeix.
El conveni vigent entre Mossos i Guàrdia Urbana era anterior al desplegament complet de la policia de la Generalitat a Barcelona. És a dir: el sistema havia evolucionat profundament durant més de vint anys mentre alguns dels seus principals instruments de coordinació quedaven pràcticament congelats en el temps. I el cas de Barcelona, lluny de ser una excepció, probablement és el millor dels casos possibles. Perquè si fins i tot la capital del país funcionava amb un marc clarament desfasat, és legítim preguntar-se en quina situació es troben molts altres municipis del país.
Aquesta realitat posa de manifest una de les grans paradoxes del model català de seguretat: el sistema ha crescut operativament molt més ràpidament que institucionalment.
Durant les darreres dècades, Catalunya ha desplegat un sistema de seguretat extraordinàriament complex. Els Mossos d’Esquadra han assumit competències integrals; les policies locals han incrementat progressivament les seves capacitats operatives; han aparegut noves necessitats vinculades a la protecció de víctimes, la convivència urbana, la ciberseguretat o la gestió d’esdeveniments complexos; s’han desenvolupat sistemes compartits d’informació policial; i la realitat social i criminològica dels municipis ha canviat de manera radical.
Però aquest creixement no sempre ha anat acompanyat d’una actualització equivalent dels instruments de governança, coordinació i delimitació funcional.
En molts casos, la coordinació real entre cossos policials funciona gràcies a mecanismes informals: relacions personals entre comandaments, meses operatives, protocols interns o dinàmiques consolidades amb els anys. És a dir, el sistema funciona —i sovint funciona raonablement bé— però ho fa sobre equilibris pràctics que no sempre disposen d’un
encaix institucional clar, homogeni o actualitzat.
Aquest model té avantatges evidents en termes de flexibilitat i adaptació. Però també comporta riscos importants.
El primer és la inseguretat jurídica i funcional. Quan les funcions efectives superen el marc formal existent, apareixen inevitables zones grises competencials. El segon és la dependència excessiva dels lideratges personals i de les dinàmiques territorials concretes: hi ha territoris on la coordinació és excel·lent i d’altres on les tensions o les duplicitats són recurrents. El tercer és l’asimetria territorial: alguns municipis disposen de cossos locals molt desenvolupats i integrats en les dinàmiques del sistema, mentre d’altres continuen operant amb capacitats molt limitades i marcs de relació poc definits.
Però, sobretot, aquest escenari evidencia un debat de fons que Catalunya fa anys que evita afrontar de manera estructurada: quin paper han de tenir les policies locals dins el sistema de seguretat pública del país?
La realitat operativa actual ja ha superat fa temps la visió clàssica que limitava les policies locals al trànsit, les ordenances municipals o la proximitat comunitària. En molts municipis, les policies locals participen activament en dispositius de seguretat ciutadana, protecció de víctimes, policia administrativa complexa, recepció de denúncies o determinades funcions de policia judicial.
El mateix nou conveni de Barcelona apunta clarament en aquesta direcció.
Tanmateix, aquest creixement funcional s’ha produït sovint de manera incremental, desigual i poc planificada estratègicament. Sense un debat de model. Sense una redefinició clara de rols. I, sobretot, sense una reflexió profunda sobre quin sistema policial necessita realment Catalunya en un context cada vegada més urbà, complex i interdependent.
Per això, el debat no hauria de limitar-se a l’actualització puntual d’alguns convenis concrets. El que cal és una revisió molt més profunda de la governança del sistema de seguretat pública de Catalunya.
Això implica, com a mínim, revisar els mecanismes de coordinació multinivell, actualitzar els marcs de col·laboració entre cossos, reforçar la interoperabilitat real dels sistemes d’informació, definir funcionalment els rols policials i repensar institucionalment el paper de les policies locals dins el conjunt del sistema.
En definitiva, la qüestió no és només si els convenis estan caducats. La qüestió és si part de l’arquitectura institucional del sistema català de seguretat també comença a estar-ho.
I la notícia de Barcelona, probablement, és el primer reconeixement explícit d’aquesta realitat.