Enguany fa quaranta anys de la repressió desfermada pels efectius de les Companyies de Reserva General de la Policia Nacional a la Rambla de Canaletes de Barcelona. La tarda del 23 d’abril, en plena celebració de Sant Jordi, contra manifestants convocats per la Crida a la Solidaritat i manifestants convocats per altres mobilitzacions. Prèviament a aquesta manifestació, la Crida havia dut a terme diverses accions reivindicant l’ús del català, una d’elles a l’estació de Sants. La violència indiscriminada contra manifestants i vianants, amb ferits, va comportar un seguit de denúncies, crítiques, interpel·lacions, proposicions i resolucions parlamentàries que, amb moltes dificultats en tots aquests anys, portarien al que avui és la Policia de Catalunya.
Des del CEEC hem considerat que reproduir el que explica en Jaume Bosch en el seu llibre La nostra policia (Eumo, 2018) és una de les millors maneres de recordar aquells fets i el què esdevingué en la política catalana i en l’activitat parlamentària, el què portaria al que ha estat considerat també el dibuix inicial, fins aleshores desat en algun calaix segons alguns, del que avui és el model policial català:
“Però el dia de Sant Jordi de 1985 un fet puntual i inesperat va desencadenar, tal com de vegades passa en política, els esdeveniments. Aquell dia la policia de l’Estat va carregar de manera desproporcionada contra manifestants a la Rambla de Barcelona. El PSUC va demanar la dimissió del governador civil. El 9 de maig, el Parlament va celebrar un debat en el qual es varen aprovar dues mocions, una d’ERC (aprovada amb l’abstenció del PSC i el PP) i una del PSUC (aprovada per unanimitat), que començaven a dibuixar el futur. El Parlament plantejava la necessitat que la Generalitat assumís les competències en ordre públic. El conseller Alavedra va presentar davant el Ple una proposta de model policial, treballada per la Direcció General i, especialment, per Jaume Curbet, que va obtenir el suport de CiU, del PSUC, d’ERC i, parcialment, del PSC. Es començava a esbossar una majoria política que coincidia en el que és essencial del sistema de policia i que s’ha anant mantenint al llarg dels anys, tot i trencaments puntuals.
Just en aquells moments d’ebullició va aparèixer al diari El País un article titulat «Una alternativa al actual modelo policial>, signat, per ordre alfabètic, per Jaume Bosch, Jaume Curbet i Lluís Renau (1985). De manera clarament intencionada, afirmàvem que les nostres diferents opcions ideològiques, que explicitàvem (comunista, socialista i convergent), no ens impedien treballar plegats a la Direcció General de Seguretat amb la voluntat d’elaborar una alternativa a l’organització policial existent. Feia tres anys que governava el PSOE a Espanya, i l’article, conscientment, no es volia referir tan sols a Catalunya, sinó que proposava un model per a tot I’Estat basat en unes característiques noves: un model que volia fer compatibles la descentralització, la coordinació i l’eficàcia. Plantejava tot un repte al govern socialista i feia una proposta que podia semblar revolucionària però que era plenament compatible amb la Constitució: una base municipalista, amb els alcaldes com a autoritat en matèria d’ordre públic a les seves localitats; un paper fonamental de les comunitats autònomes, que tindrien la responsabilitat màxima amb relació a la seguretat pública en el seu àmbit territorial, i una administració central a la qual correspondria l’establiment d’un marc general que integrés l’esforç de les autoritats autonòmiques i locals. Aquesta redistribució de responsabilitats volia trencar la inèrcia centralista de la seguretat a Espanya i comportava delimitar els àmbits d’intervenció dels diferents cossos policials: s’esbossava un servei bàsic policial a càrrec de les policies locals als municipis amb un mínim de població (s’assenyalaven els vint mil habitants); la policia autonòmica prestaria el servei bàsic als municipis que no poguessin assumir-lo i donaria suport a les policies locals en circumstàncies que desbordessin les seves possibilitats, i la policia de l’Estat s’encarregaria, tal com deia I‘Estatut de Catalunya, de les competències extra i supracomunitàries. L’article acabava reivindicant el diàleg i recordant que el Parlament de Catalunya havia aprovat la necessitat d’un nou model de seguretat amb els vots de CiŲ, el PSC, el PSUC, ERC İ AP; tota una declaració d’intencions en mig d’una actitud de confrontació quotidiana del governador civil de Barcelona contra els Mossos d’Esquadra i les competències de la Generalitat. Un sector del PSC, partit en el qual militaven Jaume Curbet i Ferran Cardenal, considerava inacceptable el paper del primer, en lloc de qüestionar la intransigència del segon.
Les característiques del model que volíem construir a Catalunya eren aquestes:
a) La creació d’una Policia de la Generalitat que fos «de debò», catalana, democràtica i de proximitat, que superés la visió policial de la dictadura franquista i que tingués vocació d’esdevenir integral.
b) La definició de la Policia de Catalunya com la que depèn de les institucions catalanes, és a dir, de la Generalitat i dels ajuntaments: els Mossos d’Esquadra
i les policies locals.
c) L’aposta per la formació conjunta de la Policia de Catalunya, la qual cosa implicava la creació d’una escola de policia de Catalunya que assegurés la formació del Cos de Mossos d’Esquadra i de les policies locals i, més enllà, de tots els funcionaris catalans relacionats amb la seguretat.
d) Una política de coordinació de les policies locals impulsada des de la Generalitat en col·laboració amb els ajuntaments”.
