Una llengua mor quan es deixa d’usar
Carme Junyent
El passat 18 de desembre el Diari Oficial de la Generalitat publicà el Decret de
la imatge institucional, els uniformes, les acreditacions i les distincions de la
Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra. Entre altres aspectes, estableix
quina és la llengua pròpia i habitual de treball i de relació amb la ciutadania de
la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.
L’article 37 estableix que “la llengua pròpia i habitual de treball i de relació amb
la ciutadania dels membres de la PGME és el català, sens perjudici del dret de
les persones a ser ateses en castellà”. Estableix també que “a l’Aran, l’aranès
ha de comptar amb els mitjans necessaris per ser llengua de treball i d’atenció
ciutadana”.
Això significa que, per defecte, tota l’activitat interna i externa del cos s’ha de
fer en català. Això inclou la comunicació per emissora, la redacció d’actes i
atestats, les comunicacions oficials entre agents, les activitats formatives, la
primera salutació i interacció amb el ciutadà, etcètera. Aquest article és molt
rellevant perquè eleva a rang de decret una pràctica que ja era habitual, però
que ara queda blindada reglamentàriament.
Des de l’any 1983, any de creació de la Policia de la Generalitat el català
sempre ha estat l’idioma de treball, emparat per la normativa vigent (Estatut
d’Autonomia; Decret pel qual es regula l’ús de les llengües oficials per part de
l’Administració de Catalunya; Llei de política lingüística). Aquest marc normatiu
també ha estat i és d’aplicació a les policies locals. La Policia de la Generalitat,
a diferència d’altre cossos policials de Catalunya utilitza el català com a llengua
de comunicació formal i això és un cabal que s’ha de conservar.
No ha estat cap sorpresa la rapidesa amb què una associació unionista
presentà recurs contenciós administratiu contra aquest article del Decret.
Ateses les repetides sentències i resolucions del TSJC pel que fa la llengua
catalana, som escèptics quant a la resolució d’aquest recurs.
El català no és l’únic idioma de treball a moltes de les policies locals. A les de
ciutats mitjanes o grans, el castellà sovint és la llengua majoritària de treball. La
Llei 16/1991 de les policies locals de Catalunya també recull la qüestió
lingüística, tot i que ho fa de manera més general que el decret específic dels
Mossos. A l’apartat 33.d, la llei especifica que els agents han de “conèixer les
dues llengües oficials a Catalunya, a fi de poder atendre els ciutadans i les
ciutadanes en qualsevol d’elles.” Molts municipis tenen el seu propi Reglament
d’Ús de la Llengua Catalana.
La llengua amb què parlen els nostres policies sovint és motiu d’atenció i
comentaris, especialment a les xarxes socials. Aquests comentaris se centren
en els mossos d’esquadra (19.500 agents aprox.) i no tant, o gairebé gens, en
les policies locals (12.000 agents, aprox.). Aquests comentaris i/o queixes no
fan referència només a l’ús o no ús del català com a llengua habitual de treball.
També fan referència al que en podríem dir llengua de relació interpersonal
entre els agents. Que un policia, funcionari de la Generalitat o d’un ajuntament,
se’ns adreci en castellà ho interpretem com un pas enrere, com una anomalia
en l’ús del català i una evidència més del retrocés en l’ús de la nostra llengua.
En el primer cas, el de la llengua de treball dels policies, es fa evident que les
administracions catalanes no emfatitzen prou en els processos de selecció,
formació bàsica, de promoció i d’especialització i en el dia a dia sobre la
importància de donar compliment a allò que estableix la normativa sobre l’ús
del català a la funció pública. Tampoc emfatitzen sobre la seva importància.
L’Escola de Policia de Catalunya i l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya
hi tenen un paper i una responsabilitat fonamentals. Són la porta d’accés a la
funció pública de milers de persones que faran de la seva professió una vida de
servei als ciutadans amb els quals es relacionaran, de servei al país. Tots els
policies hi tenen responsabilitat i un paper fonamental, però sobretot el tenen
els comandaments, des dels caporals fins als comissaris, majors i intendents
majors. També en són els polítics, des de regidors, subdirectors, fins a directors
generals, alcaldes i presidents. Trucar a una comissaria i que el policia que
està a l’altra banda et respongui i atengui en castellà, si tu no t’hi expresses o
no li ho has demanat, és una anomalia. Adreçar-te a un policia en català i que
et respongui en castellà, si tu no t’hi expresses o no li ho has demanat, és una
anomalia. Això és extrapolable a la resta de serveis i funcionaris de
l’Administració. Els comandaments policials i els responsables polítics han de
vetllar pel compliment de les normes relatives a l’ús de la llengua pròpia i de
treball.
Ha estat motiu de comentari d’algun mitjà digital la llengua utilitzada pels
policies davant jutjats i tribunals. No podem oblidar que la diglòssia encara és
present al nostre país, especialment davant determinats estaments com ho és
amb la Justícia. És cert que molts policies catalans quan són citats a declarar
ho fan en castellà. Per què?. Per diferents raons. Jutges i fiscals, i els abans
anomenats secretaris judicials, que no entenen el català o no el volen entendre
i policies que donen per fet que no els entendran si parlen en català. Policies
citats com a investigats que potser considerin que declarar en català els pugui
perjudicar. No són els únics. En l’àmbit de la Justícia també és molt poc l’ús
que en fan els advocats i d’això ningú en diu res.
A priori pot semblar una contradicció, però poc o gens s’ha escrit i parlat de la
contribució de la Policia de Catalunya a la normalització de l’ús del català a
l’Administració de Justícia. A mesura que s’estenia el desplegament i la
substitució de les FCSE, tots els atestats i informes que lliuraven els mossos a
jutges i fiscals eren i són escrits exclusivament en català. Jutges que en alguna
ocasió, abans del desplegament, havien exigit als agents dels mossos que se li
adrecessin en castellà, es trobaven davant d’una nova realitat a la qual feien
front amb l’inestimable ajut d’agents i oficials judicials.
Tornem a la llengua de comunicació interpersonal entre els policies catalans.
Segons les dades de l’ Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP
2023) l’ús social del català a l’àmbit Metropolità, on hi ha la major concentració
de policies, és del 24,7%. Barcelona ciutat del 35%. L’Hospitalet de Llobregat i
el Baix Llobregat Sud al voltant del 12-15%.
Els policies, mossos o policies locals, són catalans, viuen a Catalunya i el seu
ús de l’idioma, en allò que no sigui l’idioma de treball, ens agradi o no, no és
diferent del que en fan la resta de catalans, especialment els més joves. L’ús
del català entre els mossos i els policies locals també ha reculat en els darrers
anys, de la mateixa manera que ho ha fet a la resta del país. Segur que si es
fes una EULP específica a les comarques i regions policials els resultats no
serien gaire diferents.
Les xifres evidencien quina és la realitat i la situació dramàtica de la nostra
llengua. El seu ús no para de recular. Ben segur que molts dels qui s’esquincen
les vestidures en sentir determinats funcionaris catalans parlar castellà no fan
un “mantinc el català”. Hipocresia? Contradicció?. El català entre policies es
parlarà en la mateixa mesura que es parli a la resta del país. Si volem que els
nostres policies siguin també una representació i expressió de com és
Catalunya, hem de tenir en compte l’ús social de la llengua. No són els únics
que preservaran la salut de la llengua catalana. És responsabilitat individual de
tots i cadascun de nosaltres, però també, i sobretot, d’aquells qui els dirigeixen i
els manen.
Alfons C. Cano Arasa
23/01/2026