Durant dècades ens vam acostumar a creure que el món avançava cap a un ordre liberal global: fronteres cada cop menys rellevants, comerç obert, institucions multilaterals i una seguretat garantida per una potència nord-americana disposada a fer de “policia del món”. Aquell món ha acabat. L’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSS 2025), publicada fa escassament un parell de mesos per l’administració Trump, ho confirma amb una claredat inqüestionable: esmicolem el multilateralisme liberal i tornem a l’era dels blocs continentals de poder.
La nova doctrina ja no parla d’exportar democràcia ni de protegir cap ordre universal sinó de garantir la seva supervivència com a potència industrial, tecnològica i militar dominant. Per això parla de fronteres, de reindustrialització, de cadenes de subministrament, d’energia, de minerals crítics i de control d’infraestructures. En resum: parla de poder. I estableix un principi central, el que Washington anomena el “Corol·lari Trump” de la Doctrina Monroe: en essència, Washington declara l’Hemisferi Occidental, el territori que va de Groenlàndia i el Canadà fins al Carib, els Andes i la Patagònia, com l’espai vital propi dels Estats Units on cap potència externa (especialment Xina i Rússia) no pot controlar ports, canals, mines, telecomunicacions o corredors logístics que puguin afectar la seva seguretat i la seva indústria. Ha de ser la macrofàbrica que ha d’alimentar la gran potència nord-americana al segle XXI.
Aquest principi explica la nova pressió (o obsessió) sobre Veneçuela, Bolívia, Mèxic, Cuba, Groenlàndia o el Canal de Panamà. Veneçuela no és només un règim incòmode, és petroli. Bolívia no és només un país andí, és el cor del liti mundial, el “petroli del segle XXI”. Mèxic no és només un veí difícil, és la frontera industrial i migratòria del nou bloc americà. Cuba és un nus geopolític (i simbòlic) al Carib. El Canal de Panamà és un coll d’ampolla vital per al comerç i els moviments estratègics navals. I Groenlàndia, al nord, és la porta de l’Àrtic i dels seus minerals. No és ideologia: és geografia de defensa i control estructural (petroli, liti, rutes marítimes, migració i crim transnacional són considerats avui amenaces directes a la seguretat nacional).
Fora d’aquest Hemisferi, la mateixa lògica s’aplica de manera selectiva. A l’Orient Mitjà, Washington busca tancar conflictes mitjançant una “pau coercitiva” que redueixi costos i riscos, com a Gaza o amb la pressió directa sobre l’Iran. A l’Indo-Pacífic, la competició amb la Xina es defineix sobretot en termes industrials i tecnològics, amb Taiwan com a peça clau del sistema de semiconductors i de l’equilibri militar regional. I a Europa, per primer cop des de 1945, els Estats Units envien un missatge incòmode: ja no és el centre del món occidental i passa a ser vista simplement com una regió en declivi que ha d’assumir la seva pròpia defensa i estabilitat i deixar de donar per fet el paraigua nord-americà.
Aquest gir té conseqüències directes per a nosaltres. Catalunya i la Mediterrània deixem de ser “centre” i passen a ser frontera: frontera energètica, frontera migratòria, frontera logística. Els nostres ports, infraestructures i xarxes passen a ser vistos (també per Europa) com a actius de seguretat, no només econòmics. Europa haurà de decidir si construeix el seu propi bloc o accepta representar simplement un rol secundari com a mercat i zona de contenció.
Per això, Catalunya ha de deixar de pensar com una simple regió administrativa i començar a actuar com el que realment és: un node estratègic mediterrani. En un escenari on ports, energia, dades i indústria tornen a ser “seguretat nacional”, Catalunya ha de blindar les seves infraestructures crítiques, assegurar control públic (o consorciat) dels seus grans ports i xarxes, i apostar per atraure indústria de valor afegit (bateries, electrònica de potència, drons, hidrogen, defensa) per no quedar reduïda a simple corredor logístic. Alhora, necessitem una diplomàcia econòmica pròpia que ens connecti als grans corredors industrials europeus i mediterranis, i una capacitat de pensament estratègic que ens permeti anticipar riscos i oportunitats. En el món que ve, qui produeix i controla infraestructures decideix; qui només hi transita, obeeix.
La NSS 2025 no és una excentricitat de Trump. És la formalització d’un canvi d’era. El món que ve no serà més “global”, sinó més dur, més territorial i més competitiu. I en aquest món, els països i les regions que no defineixin la seva pròpia estratègia corren el risc de convertir-se en simples espais d’ús, no de decisió. Catalunya, com Europa, ja no pot permetre’s el luxe de mirar-ho tot això com si fos lluny. És aquí, i és ara.
Marc Costa