Durant molts anys, la multireincidència en delictes patrimonials lleus ha estat un
problema conegut però mal gestionat. Policies, jutges, fiscals i ajuntaments n’han parlat sovint, però poques vegades s’ha abordat com el que realment és: un fenomen que té efectes directes i acumulatius sobre la convivència, el comerç de proximitat, l’ús de l’espai públic i la confiança de la ciutadania en les institucions. No era prou greu,aparentment, per activar una resposta penal contundent, però era prou persistent per degradar la vida quotidiana de molts barris. El resultat ha estat un sistema que, sense voler-ho, ha acabat permetent una forma d’impunitat pràctica: repetir petits delictes sortia gairebé gratis.
Aquest impacte en la convivència ha estat progressiu però constant. No parlem només de pèrdues econòmiques, sinó de comerços que acaben abaixant la persiana, de veïns que eviten determinats espais, de transport públic on la sensació d’inseguretat es normalitza i d’un ús cada cop més restringit de l’espai públic per part de qui compleix les normes. És en aquest context que molts alcaldes, de colors polítics molt diversos, han reclamat canvis. No ho han fet per voluntat de “endurir” el sistema penal, sinó perquè són l’administració que rep primer l’impacte directe d’aquesta reiteració i que són els que han d’explicar als seus veïns per què el problema es repeteix una vegada i una altra sense una resposta efectiva.
Aquesta situació no s’explica per l’absència de normes. El Codi Penal espanyol ha regulat sempre la reincidència, però ho ha fet pensant sobretot en delictes greus o menys greus, no en conductes lleus que es repeteixen de manera sistemàtica. A la pràctica, cada furt o estafa de petita quantia es jutjava com un cas aïllat. Els antecedents per delictes lleus pesaven poc o gens, la suspensió de les penes era gairebé automàtica i les mesures cautelars per evitar que la conducta es repetís eren excepcionals. Això ha permès que una mateixa persona pogués acumular múltiples condemnes sense que la resposta del sistema canviés de manera significativa. La reiteració existia sobre el paper, però no tenia conseqüències reals.
Aquest enfocament contrasta amb el d’altres democràcies europees plenament
homologables com Alemanya o França. Allà, el debat no se centra tant en si un fet
concret és petit o gran, sinó en què indica la seva repetició. El delicte pot ser lleu, però el patró de conducta no ho és mai. La reincidència s’interpreta com un senyal de risc i com una ruptura del pacte de convivència, i això obliga a ajustar la resposta pública. Aquí, en canvi, s’ha imposat una lectura simplificada del garantisme: si cada acte és de poca importància, la resposta també ho ha de ser, encara que la suma d’aquests actes tingui un impacte social molt rellevant.
Aquest plantejament ha tingut causes profundes. El pes del passat autoritari ha generat una gran contenció a l’hora de governar la seguretat, com si qualsevol decisió ferma pogués ser sospitosa d’entrada. A això s’hi ha afegit una lectura dels drets humans que, en alguns moments, s’ha centrat més en l’autor del delicte que no pas e les víctimes, la comunitat i la protecció de l’espai públic, deixant-los en un segon terme. El resultat no ha estat més cohesió social, sinó una sensació creixent de desordre i abandonament en determinats entorns. Mentrestant, el sistema ha funcionat de manera fragmentada: la policia actuava, els jutges resolien, la fiscalia acusava, els serveis socials intervenien quan podien i els ajuntaments assumien el desgast polític i social, però ningú no assumia la responsabilitat del resultat global.
En aquest context s’ha consolidat una sensació de llibertat delictiva. Quan les sancions han estat simbòliques, les suspensions gairebé automàtiques i els antecedents irrellevants, el missatge implícit ha estat clar: es podia delinquir reiteradament sense que passés res de debò. Això no ha fixat trajectòries delictives, les ha cronificat i les ha acabat fent estructurals, amb un impacte directe sobre la convivència quotidiana.
La recent reforma penal en matèria de multireincidència impulsada per Junts s’ha
d’entendre, sobretot, com un canvi de mirada. No ha inventat la reincidència, però ha
deixat clar que la reiteració ja no pot ser tractada com una simple anècdota. A partir d’un nombre determinat de condemnes prèvies, incloent-hi delictes lleus, la repetició de la conducta ara hauria de tenir conseqüències reals: els antecedents haurien de tenir major rellevància, la suspensió de la pena hauria de deixar de ser automàtica i s’haurien de poder adoptar mesures per evitar que el delicte es torni a repetir. No és una aposta per castigar més, sinó per ordenar millor la resposta pública i trencar dinàmiques que fins ara semblaven impunes.
Ara bé, aquesta reforma només tindrà sentit si s’acompanya d’un canvi en la manera de governar la multireincidència. Governar-la vol dir, en primer lloc, deixar de tractar-la com una suma de casos aïllats i assumir-la com un fenomen que requereix seguiment i continuïtat. Vol dir reforçar la coordinació entre policia, fiscalia, jutjats i ajuntaments, perquè la informació sobre la reiteració no es perdi pel camí. Vol dir donar un paper real als municipis, que són els primers afectats i els que millor coneixen els impactes sobre la convivència. I vol dir, també, combinar la resposta penal amb mecanismes de control, acompanyament i intervenció social quan calgui, per evitar que la reiteració es converteixi en una forma de vida consolidada.
Per a Catalunya, aquest gir obre una oportunitat clara. El país disposa d’una policia
pròpia com els Mossos d’Esquadra, d’una xarxa potent de policies locals i d’ajuntaments amb capacitat d’intervenció directa sobre el territori. Però la reforma penal, per si sola, no és suficient. Sense una direcció política clara i una governança efectiva, el risc és passar de no fer res a reaccionar tard i malament.
La multireincidència no és només un problema penal ni només social. És, sobretot, un problema de govern. Governar-la no vol dir renunciar als drets ni tornar a models
autoritaris, sinó assumir que la seguretat també és una política pública que s’ha de
planificar, coordinar i avaluar. La pregunta ja no és si cal intervenir. La pregunta és si
estem disposats, finalment, a governar la seguretat amb normalitat, responsabilitat i
valentia política.
En resum, la multireincidència no pot continuar sent gestionada com una anomalia
menor ni com una conseqüència inevitable del sistema. La reiteració delictiva de baixa intensitat té un impacte real sobre la convivència, l’espai públic i la confiança ciutadana, i exigeix una resposta pública clara.
La reforma penal recent obre una finestra d’oportunitat per abandonar definitivament la inacció estructural. Governar la multireincidència no vol dir castigar més, sinó assumir responsabilitats polítiques, coordinar institucions i garantir que la reiteració tingui conseqüències reals, proporcionades i democràtiques.
Catalunya disposa dels instruments per fer-ho. El que cal ara és voluntat política per
governar la seguretat com una política pública normal, sense complexos, amb criteri
democràtic i amb el convenciment que la convivència no és un efecte col·lateral, sinó un pilar essencial de la qualitat democràtica.
Marc Costa