L’episodi recent a la costa de Vila-seca, amb la pèrdua temporal d’un cadàver durant una intervenció policial, no és una anècdota operativa ni una simple descoordinació puntual. És, en realitat, una expressió clara de les limitacions estructurals del model de seguretat pública a Catalunya. Un model que, malgrat el discurs polític dominant, no ha assolit encara la seva tant proclamada integralitat.
Els fets són coneguts: els Mossos d’Esquadra localitzen un cos al fons del mar, activen els seus equips especialitzats i inicien el dispositiu per a la seva recuperació, en el marc d’una actuació amb implicacions judicials evidents. En aquest punt, la intervenció de la Guardia Civil —en virtut de les seves competències al mar territorial— altera la cadena operativa. El resultat és la pèrdua de control sobre l’escena i la desaparició temporal del cos. Més enllà de les responsabilitats concretes, el que emergeix és una pregunta de fons: com és possible que el cos policial que detecta el fet i disposa dels mitjans per resoldre’l no pugui completar l’actuació?
Des de la perspectiva del servei públic, la resposta és inquietant. El sistema actual no està dissenyat per maximitzar l’eficiència operativa ni la continuïtat de l’actuació policial, sinó per preservar una distribució rígida de competències. Això implica que, en situacions reals, el criteri determinant no és qui està en millor posició per actuar, sinó qui ostenta formalment la titularitat competencial. Quan aquest formalisme interromp una actuació en curs, el sistema deixa de servir l’interès públic i passa a protegir-se a si mateix.
En molts models policials avançats, aquest dilema s’aborda amb un principi operatiu senzill però decisiu: el first responder lead. És a dir, el cos o unitat que arriba primer i assumeix la gestió inicial de l’incident manté el lideratge operatiu fins que es produeix una transferència ordenada, justificada i no disruptiva. Aquest principi no elimina la distribució competencial, però garanteix allò essencial: la continuïtat de l’actuació i la preservació de l’escena. El que va fallar a Vila-seca no és només la coordinació, sinó precisament l’absència d’aquest criteri.
Aquest problema no és nou, però sí persistent. I ens remet directament a una qüestió clau: la naturalesa incompleta del model de policia integral a Catalunya. Durant anys, s’ha consolidat un relat segons el qual els Mossos d’Esquadra constitueixen la policia integral del país. En molts àmbits, això és cert: desplegament territorial, funcions de seguretat ciutadana, ordre públic i policia judicial. Tanmateix, aquesta integralitat esdevé parcial quan s’analitzen espais com el domini marítim, les fronteres o determinades infraestructures estratègiques.
El desplegament recent de la policia marítima dels Mossos n’és un bon exemple. S’ha avançat en capacitat i presència, però no s’ha resolt la qüestió essencial: qui té el comandament operatiu en situacions complexes? El resultat és un model híbrid, en què conviuen actors amb competències solapades i sense una direcció única clara. En aquest context, la coordinació esdevé fràgil i dependent de la voluntat dels actors, més que no pas d’un disseny institucional robust.
Aquesta situació no és fruit de l’atzar. Respon, en part, als límits del marc constitucional i a la resistència de l’Estat a cedir determinades competències. Però també és conseqüència d’una inacció política sostinguda a Catalunya. S’ha optat per consolidar el desplegament existent i gestionar el dia a dia, evitant afrontar el conflicte estructural que implica completar el model. El cost polític d’aquesta decisió —o d’aquesta absència de decisió— és precisament la persistència de disfuncions com la que s’ha evidenciat a Vila-seca.
El més problemàtic és que el relat d’integralitat no només no reflecteix plenament la realitat, sinó que dificulta el debat necessari per transformar-la. Quan es dona per assolit allò que encara està en construcció, es desactiva l’impuls polític per completar-ho. I així, el sistema queda encallat en una zona grisa: prou desenvolupat per generar expectatives d’autonomia plena, però insuficientment dotat per garantir-la en tots els escenaris.
Una política de seguretat pública madura requereix coherència institucional, claredat competencial i mecanismes de direcció operativa inequívocs. Sense aquests elements, la pluralitat d’actors no es tradueix en una governança integrada, sinó en fragmentació. I la fragmentació, en situacions crítiques, es converteix en risc.
El cas de Vila-seca ens recorda que la qüestió no és només qui té la competència, sinó qui assumeix la responsabilitat efectiva davant dels ciutadans. I avui, aquesta responsabilitat es dilueix en un sistema que encara no ha resolt el seu propi disseny.
Més que una policia plenament integral, Catalunya disposa avui d’una policia en procés d’integralitat. El problema no és reconèixer-ho, sinó continuar actuant com si aquest procés ja hagués culminat. Perquè mentre aquesta ambigüitat estructural persisteixi, episodis com el viscut no seran excepcions, sinó conseqüències previsibles d’un model que ha quedat, literalment, a mig camí.
Marc Costa