Fa unes setmanes, l’Ertzaintza va canviar la seva política comunicativa i ha començat
a informar en les seves notes de premsa sobre la nacionalitat dels seus detinguts i
aquest mes ha publicat el primer informe estadístic en el que ha desgranat la
nacionalitat dels seus detinguts i investigats segons cada tipologia delictiva. Aquesta
decisió, com qualsevol vinculada amb la immigració, ha aixecat una forta polèmica i,
òbviament, hi ha hagut tants arguments a favor com en contra.
Per un costat, hi ha hagut qui ha defensat que publicar aquestes dades pot suposar un risc d’estigmatització de la immigració, reforçant determinats estereotips i alimentant certs discursos d’odi i racisme cap a persones estrangeres que no han comès cap delicte. És cert que informar simplement sobre el percentatge de detencions i investigats no diu massa res sobre la taxa real de delinqüència si no es relaciona amb el nombre d’habitants que conforma cadascun d’aquests col·lectius, com tampoc si no es tenen en compte els factors socioeconòmics i culturals que els ha portat a delinquir. Finalment, la publicació d’aquestes dades pot portar a que alguns d’aquests col·lectius es puguin sentir més vigilats o perfilats racionalment per la policia o pels mateixos ciutadans, la qual cosa pot incrementar una tensió social ja prou elevada.
Per l’altre costat, hi ha qui defensem que la publicació d’aquestes dades és un exercici
de transparència institucional perquè la ciutadania té dret a conèixer dades objectives i oficials sobre la realitat delictiva, sense filtres ni ocultacions. Aquestes dades existeixen, però en no fer-les publiques oficialment, permet alimentar rumors, fake news i desconfiances cap a les nostres institucions.
Ja vaig manifestar una vegada en una entrevista en aquest diari, que som un país que
parla sobre la seguretat d’una manera molt infantil i que sovint tractem a la ciutadania com un infant al que cal amagar-li certes coses. Tot el contrari. La ciutadania sap perfectament que la majoria d’immigrants no delinqueixen, o que la pobresa, l’exclusió social o la manca d’expectatives expliquen aquesta problemàtica molt més que la nacionalitat en si mateixa, o que un estranger sense papers, sense família, sense feina legal i sense arrelament té moltes més probabilitats de delinquir que un català amb feina estable i una xarxa familiar.
I és que es poden explicar perfectament aquestes dades sense estigmatitzar ningú. És
més, pot servir precisament per deixar de generalitzar i estigmatitzar a col·lectius
sencers i centrar el focus on realment hi ha el problema, probablement vinculada amb una delinqüència organitzada transnacional contra la qual cal lluitar, i no pas en tots els immigrants com un sol col·lectiu. De fet, la majoria de països europeus fa molts i molts anys que publiquen habitualment estadístiques de delinqüència desglossades per origen o nacionalitat i això no ha provocat cap apocalipsi social ni augment del racisme institucional, sinó tot el contrari, ha permès ajustar polítiques migratòries i d’integració de manera molt més realista.
A Catalunya disposem d’un sistema d’informació policial propi que recull totes les
infraccions penals conegudes tant pel cos de Mossos d’Esquadra com per les policies
locals. En canvi, però, no disposem de cap portal estadístic àgil on els ciutadans
puguem consultar les dades delinqüencials de manera detallada i actualitzada,
desglossades per municipis i, encara menys, per nacionalitat. És més, ni tant sols es
fan públiques les dades que es presenten periòdicament a les diferents juntes locals
de seguretat en aquells municipis que tenen cossos de policia local. Com si aquestes
dades calgués protegir-les. Al contrari, cal mostrar-li obertament a la ciutadania quina és la realitat del nostre país i del seu municipi. explicant també, si escau, les causes
subjacents, però cal explicar la realitat, sense filtres. I, sí, a Catalunya, com passa a
molts llocs d’Europa, una part molt significativa dels delictes els cometen col·lectius
molt determinats i concrets d’immigrants i fer veure que no passa res és irresponsable. Es pot combatre millor aquesta delinqüència si en parlem obertament. Difícilment podem dissenyar polítiques públiques eficaces per afrontar aquesta realitat amb eufemismes o negacionisme o fent veure que aquesta problemàtica no existeix.
La convivència no es protegeix amb silencis, sinó amb confiança. Quan una realitat es
vol mantenir oculta, la única cosa que aconseguim és que la gent cregui versions
exagerades, interessades o directament falses. Cal oferir informació objectiva i oficial
en lloc de deixar espais a rumors o dades filtrades i trencar tabús absurds que només
fan créixer el ressentiment i la polarització. Es pot explicar la realitat sense
estigmatitzar, amb una metodologia clara, i treure així oxigen als que en volen fer una
arma política sense cap rigor. El silenci només genera desconfiança mútua.
Marc Costa