En un article al Punt Avui Xavier Ferrer afirma que “la redistribució de l’aportació econòmica i militar esdevé actualment un dels reptes que ha de gestionar l’OTAN i que implica que els estats europeus, tal com també se’ls demana, destinin més despesa a la política de defensa, actualment situada per sota del 2% del PIB i amb un bon nombre d’estats vora l,1%, quan els EUA estan a prop del 4%.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Aquests dies se celebra el setantè aniversari de la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, més coneguda per OTAN o NATO en nomenclatura anglesa, que naixia amb la participació de diversos estats d’Occident, amb una estructura politicomilitar, i amb l’objectiu de defensar-se mútuament en cas de ser atacats per algun altre estat. Tot i aquesta definició general, l’objectiu principal va ser assegurar la reacció en qualsevol confrontació de l’URSS. Actualment en formen part vint-i-nou estats, bàsicament d’Amèrica i d’Europa, els més importants dels quals, des del punt de vista econòmic i militar són els EUA, Alemanya, el Regne Unit i França. Amb la desaparició de l’URSS, s’obriren nous escenaris per a l’OTAN, que anaven des de mantenir-la forta i determinar-ne de nous o be plantejar-se una reestructuració davant el món canviant. La realitat ha estat que l’OTAN ha continuat funcionant i ha esdevingut l’organització politicomilitar més duradora de la història. Pel que fa a Europa, des de la creació de l’OTAN els estats de l’Europa Occidental, que acabaven de sortir d’una guerra que els havia deixat molt minvats, van sentir-se còmodes amb l’existència d’aquesta organització, la qual, amb gran influència econòmica i militar dels EUA, servia per garantir la defensa dels estats europeus, els quals tenien una aportació econòmica i militar a l’aliança inferior a la dels EUA. Això ja no és ben bé així actualment, ja que l’administració Trump, a més de qüestionar-se la idoneïtat i eficàcia de la l’OTAN, també ha aprofitat per demanar als estats europeus que en són membres més aportació econòmica i militar, un aspecte que ja va recordar Obama quan era president dels EUA. Així doncs, la redistribució de l’aportació econòmica i militar esdevé actualment un dels reptes que ha de gestionar l’OTAN i que implica que els estats europeus, tal com també se’ls demana, destinin més despesa a la política de defensa, actualment situada per sota del 2% del PIB i amb un bon nombre d’estats vora l,1%, quan els EUA estan a prop del 4%. Pel que fa als objectius, s’obren nous escenaris que l’OTAN no podrà obviar, com ara la nova configuració dels conflictes, basats en confrontacions difuses, com és el cas d’afrontar el terrorisme o la incidència de les noves tecnologies que estan molt presents en la gestió cibernètica dels conflictes: tot plegat, molt diferent de quan es va crear l’OTAN, en què els conflictes eren bàsicament entre estats. També haurà de revisar la incidència de nous enemics, com és el cas de Rússia o la Xina, amb l’agreujant que, per interessos interns o pors dels estats membres, els objectius hagin de ser també difusos, amb la finalitat de donar resposta a les peticions dels estats. Per entendre’ns, els objectius de les repúbliques bàltiques, molt preocupades per si són atacades per Rússia, són molt diferents dels objectius dels estats membres de l’OTAN de la riba mediterrània, que tenen una realitat molt diferent. En qualsevol cas, esperem que l’OTAN trobi el seu camí i l’orienti a favor de la llibertat i la seguretat dels ciutadans.
Punt Avui 9-4-2019
