En un article al Punt Avui Xavier Ferrer afirma que “Si analitzem la geopolítica mundial, veurem que ja fa alguns anys que nous actors criden a ser presents en el concert mundial i que els estats europeus, individualment considerats, perden capacitat econòmica respecte dels nouvinguts”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Els poderosos estats europeus feia segles, i els EUA prop de cent anys, que gestionaven els destins polítics i econòmics del món, des del seu popi interès i control. Així, Occident ha dominat el món els darrers segles i, de fet, tothom tenia clar que la línia de poder mundial era a l’Atlàntic. Però les coses no duren per sempre i els imperis i estats poderosos tenen el seus períodes de poder i de decadència. Si analitzem la geopolítica mundial, veurem que ja fa alguns anys que nous actors criden a ser presents en el concert mundial i que els estats europeus, individualment considerats, perden capacitat econòmica respecte dels nouvinguts. I veiem també que els EUA ja no són aquella potència única al món. Així, des del punt de vista econòmic, tot i que els estats de la UE i els EUA junts sumen el 50% del PIB mundial, ja no són l’única hegemonia, i observem com la línia de poder econòmic mundial es va desplaçant cap al Pacífic, per la influència de la Xina i també de l’Índia i d’altres estats emergents. Si aquesta anàlisi la fem en l’àmbit de la seguretat i defensa, en el militar, per entendre’ns, veurem que els EUA segueixen sent la potència principal del món, tant en inversió en la indústria militar (553,300 milions d’euros, que representen un 3,28% del PIB), com per capacitats, tant en l’arsenal tradicional com en el nuclear, amb 1.800 caps nuclears desplegats dels 6.800 de què disposa, només comparable amb Rússia que, amb molta menys inversió en indústria militar, segueix conservant un arsenal nuclear molt important, 1.950 caps desplegats dels 7.000 que té. També assistim a un increment d’inversió en la indústria militar per part de la Xina, amb 194,600 milions d’euros, de Rússia, amb 62,600, i de l’Índia amb 50,600, entre d’altres. Pel que fa als estats europeus, observem que França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia, amb una inversió en industria militar de 50.400, 43.700, 37.100 i 25.200 milions d’euros, respectivament, estan per sota dels estats emergents descrits. Així, tot i que França i el Regne Unit tenen capacitat nuclear, amb 280 i 120 caps desplegats, respectivament, és evident que la força militar dels estats europeus està en un procés de disminució, respecte dels estats poderosos del món. I encara ho serà més si es produeix el Brexit, que, amb la sortida del Regne Unit, ens portaria a una pèrdua evident de la capacitat militar dels estats de la UE. Cal esperar, però, que es facin acords de col·laboració amb el Regne Unit i que també es compti amb l’assistència de l’OTAN en cas de conflictes. Tot i que hi ha sectors que defensen que no cal ser capdavanters en matèria militar, perquè fent-ho es col·labora amb la proliferació d’armament i no és bo per a la pau, el que convindria és que tots els estats prenguessin la mateixa decisió de reduir la capacitat militar. Això només és possible amb acords ferms en desarmament. Mentrestant, la realitat és la descrita i els governants europeus i també la ciutadania s’han de plantejar què es vol fer en la Unió Europea en matèria de seguretat i defensa.
El Punt Avui 18-2-2018
