Que el teu entorn sigui segur, passa pel compromís propi de no generar situacions insegures cap a la família, veïns i entorn. És a dir, autoprotegir-se.
És un dret? O és un deure?
Si fos un dret, podríem acceptar que algú fos imprudent i generar riscos cap a ell mateix o cap als veïns? Normalment no ho acceptem. En molts àmbits tenim legislat que molts comportaments temeraris o imprudents són castigats.
I en d’altres àmbits s’obliga a disposar d’una assegurança a tercers: que algú respongui per quan faig mal a altres persones.
Per tant, autoprotegir-se no és una opció. És un deure.
És un deure ètic vers les persones més immediates.
En alguns casos és un deure legalment exigit explícitament per a determinades activitats econòmiques molt concretes de risc elevat, o per a esdeveniments concrets. De forma implícita s’exigeix per exemple a través de la prevenció de riscos laborals, o en marcs normatius diversos: seguretat industrial, seguretat alimentària, etc.
Com que precisament està tant estesa aquesta autoprotecció, tothom està implicat en la seguretat de la societat.
Quan parlem de seguretat, sovint només pensem en l’administració. Però no.
La seguretat comença pel ciutadà, i continua per les famílies i les comunitats de veïns, les associacions, els comerços i les empreses de tota mida, i finalment el conjunt de les administracions públiques.
És a dir, ciutadans i empreses, associacions i administracions, tots som agents de la societat del risc a través d’un primer deure d’autoprotecció.
Si aconseguim una societat ben trenada i cohesionada, podrem gestionar millor aquesta complexitat real per una seguretat on l’autoprotecció en sigui un pilar fonamental.
Bombers per la Independència (ANC)
