En un article a la Vanguardia Pascal Boniface afirma que “En efecte, els Estats Units gasten molt més que els europeus en la seva defensa: 720.000 milions de dòlars contra 250.000 milions en el cas dels països europeus membres de l’OTAN, però és Trump qui va decidir, de manera unilateral, augmentar la despesa de defensa dels Estats Units en 120.000 milions de dòlars en dos anys.”
A continuació el reproduïm íntegrament:
Entre les constants expressions en la retòrica de Donald Trump hi figura l’acusació segons la qual els països europeus no pagarien la part que en justícia els correspon en l’esforç defensiu del món occidental. El president Trump denuncia la falta de participació dels europeus a l’hora de garantir la seva seguretat, per la qual cosa deixen als nord-americans la tasca d’assumir aquesta càrrega.
A falta d’un veritable esforç europeu per compartir la càrrega, planteja dubtes sobre el futur del compromís dels Estats Units amb l’OTAN. Trump ha fet nombroses declaracions en aquest sentit: “Vull l’OTAN, l’OTAN està bé. Tot i això, saben?, nosaltres no hauríem de pagar gairebé tot el pressupost de l’OTAN per protegir Europa. A més, s’aprofiten de nosaltres en el terreny comercial. No ho faran més”.
Tot això comporta l’efecte d’inquietar els països europeus, que temen no estar en condicions de fer front a l’amenaça russa sense el suport dels Estats Units. “Volen que els protegim davant de Rússia i, malgrat això, paguen milers de milions a Rússia mentre nosaltres som els estúpids que portem el pes de la càrrega”, segons ha declarat també el president Trump.
Aquest xantatge exercit per Trump ha donat resultat, perquè els països europeus augmenten la seva despesa militar i s’acosten al 2% fixat del PIB consagrat a la defensa, la qual cosa tindrà l’efecte directe d’augmentar les compres d’armament als Estats Units.
Quina és la realitat d’aquest gest de compartir el pes de la càrrega? De fet, Donald Trump va contra la veritat quan presenta la qüestió com a desfavorable per als Estats Units. En efecte, els Estats Units gasten molt més que els europeus en la seva defensa: 720.000 milions de dòlars contra 250.000 milions en el cas dels països europeus membres de l’OTAN, però és Trump qui va decidir, de manera unilateral, augmentar la despesa de defensa dels Estats Units en 120.000 milions de dòlars en dos anys. Aquest elevat nivell correspon a la voluntat d’hiperpotència dels nord-americans, que, des del final de la guerra freda, no obstant, han augmentat la seva presència militar a l’estranger.
Dir que són els nord-americans els que financen l’OTAN és, simplement, una fake, una notícia falsa. El pressupost civil de l’OTAN és de 250 milions d’euros i el pressupost militar, de 1.400 milions d’euros. L’aportació financera dels Estats Units és de 360 milions d’euros, és a dir, un 22%.
Però l’OTAN constitueix abans que res per als nord-americans l’ocasió d’estendre la seva influència sobre els països europeus. El xantatge amb l’amenaça de marxar serveix, sobretot, per tancar files darrere del seu lideratge.
Trump es queixa habitualment del dèficit comercial –de 120.000 milions– dels Estats Units respecte a Europa. En matèria militar, no és el cas. Les llicències d’exportació concedides el 2018 pels Estats Units als països europeus van representar 21.000 milions de dòlars. Les concedides per la Unió Europea als Estats Units van significar 2.400 milions. Són xifres equivalents a les del 2017.
Pot apreciar-se que els Estats Units recuperen àmpliament els seus fons aportats a l’OTAN. El 1966, el senador Mansfield va presentar una esmena al Senat nord-americà que amenaçava amb reti- rar les tropes dels Estats Units estacionades a Europa si els països del Vell Continent no augmentaven la seva despesa militar. L’ Executiu nord-americà ha combatut cada any amb èxit aquesta esmena, explicant als senadors que la presència militar dels Estats Units no era un regal fet als europeus, sinó que corresponia a l’interès nacional dels Estats Units. En efecte, aquest és sempre el cas. No només en termes d’influència política sinó també en termes econòmics.
Per motivar la seva esmena, el senador Mansfield va declarar que els països europeus havien recobrat la seva salut econòmica i militar i que estaven fins i tot en condicions de resistir a una agressió soviètica. Cal pensar que avui seria fins i tot més fàcil resistir a una agressió de Rússia, el pressupost militar de la qual no és més que de 60.000 milions.
Per descomptat, si per una part Donald Trump es refereix constantment al repartiment del pes de la càrrega, segons ell desfavorable per als nord-americans, d’altra banda no evoca mai al repartiment del poder al si de l’OTAN. Els nord-americans en tenen, en última instància, el monopoli. La seva amenaça de retirar-se de l’OTAN no és més que un avís en l’aire l’execució del qual no permetrà mai el Pentàgon. Es tracta d’un dispositiu massa important, massa avantatjós per al complex militar-industrial dels Estats Units.
La Vanguardia 4-5-2019
