En els darrers temps ha anat creixent la llista de fets i notícies que evidencien que el cos de Mossos d’Esquadra és en el punt de mira de propis i estranys. Només cal revisar l’hemeroteca. El 17 d’agost eren herois aclamats i homenatjats. També l’1 d’octubre, en no actuar amb la violència amb què ho van fer els cossos policials de l’Estat.
Les evidències de que són en el punt de mira són moltes. Sense pretendre fer un llistat exhaustiu, comencem per l’aplicació del 155, que no va ser innòcua pels mossos d’esquadra. L’empresonament del conseller Forn, el processament del major Trapero i la intendenta Laplana i la imputació d’una setantena més de policies catalans. També les presumpcions de culpabilitat expressades per polítics catalans -pocs-, arrel d’accions que van posar en perill la vida de mossos d’esquadra. Els atac i crítiques per l’exercici de funcions d’ordre públic en nombroses mobilitzacions ciutadanes. Les accions i inaccions del conseller d’Interior, qui no exerceix el lideratge i reconeixement que demanden i mereixen els integrants del Cos. Això darrer s’ha fet palès especialment en les demandes i mobilitzacions sindicals.
El llistat no acaba aquí. L’extrema dreta, que somnia amb arrabassar-li a la Generalitat de Catalunya les competències en seguretat i dissoldre’n la seva Policia. Li segueixen el joc els partits de la dreta espanyola que juguen a ser més extrems del que mai havien estat i titllen els mossos d’esquadra de “policia política”. No oblidem tampoc aquells altres que van donar suport al 155 i que després han negat l’escorta al President i consellers en els seus viatges a l’estranger i també al President Puigdemont.
A aquest panorama, cal afegir-li el dèficit d’efectius i el deteriorament de les seves condicions laborals. No costa gens d’imaginar la dificultat amb què desenvolupen diàriament la tasca seva els més de 16000 policies. El sentiment de manca de lideratge que ja hem esmentat, i no ens referim al lideratge en la jerarquia, que aquesta és molt clara, sinó a la manca de lideratge polític en tot l’àmbit de la seguretat (policia, bombers, protecció civil, etc.) són causa de frustració, desencís i desorientació. Insistim en que no ho són només entre els mossos d’esquadra. Tots tenim presents les mobilitzacions dels bombers i les informacions diàries de parcs de bombers tancats per manca d’efectius. Per dir-ho de manera gràfica: se senten orfes i abandonats i també amenaçats. És un sentiment compartit per la immensa majoria, indistintament de com pensin. Indistintament de com votin. Catalunya és plural i els nostres policies, en tant que ciutadans, també ho són.
Hi ha qui pretén, desitja i fomenta un país dividit i enfrontat. Hi ha qui somnia, desitja i fomenta un cos de Mossos d’Esquadra dividit i enfrontat. Hem vist a la premsa mossos que amb molt soroll reclamen passarel·les per fugir de la Policia de la Generalitat. Al·leguen ser perseguits pel seu posicionament unionista. Curiosament, alguns d’ells festegen públicament amb la extrema dreta i no gaudeixen de gaire credibilitat i prestigi entre els seus companys.
Mentrestant, a les xarxes socials, i amb el valor relatiu de les opinions allà publicades, han crescut les acusacions als mossos d’esquadra de ser unionistes, venuts i d’infiltrats. Acusacions que tanquen el cercle d’assetjament als nostres policies. Assetjats per propis i estranys. Per l’extrema esquerra, l’esquerra, la dreta i l’extrema dreta. Assetjats per unionistes i alguns independentistes. Entre els homes i les dones de la nostra policia hi ha unionistes, hi ha independentistes i hi ha qui no es defineix. Els sobiranistes i els equidistants no són els que fan més soroll. La gran majoria d’ells s’ha mantingut en silenci, potser per un excés de prudència o per manca de suports materials. Potser també per por a represàlies disciplinàries. Esperaven una resposta més ferma i enèrgica dels sindicats representatius. Avui, els sobiranistes s’expressen a través de Mossos per la República, Mossos per la Democràcia, Sindicat Autònom de Mossos d’Esquadra (SAME) i Sindicat Nacional de Seguretat de Catalunya (SEGCAT).
Deixant de banda els qui s’han alineat i mostrat amb organitzacions i partits de la dreta i l’extrema dreta espanyola, tots ells, insistim, siguin unionistes o siguin independentistes respecten sempre una màxima: no barrejar el país que somnien amb l’exercici diari de la seva professió. Intenten treballar deixant de banda els focus mediàtics i el punt de mira de tots aquells a qui fan nosa. Certament, sempre hi ha excepcions.
Els representants sindicals dels mossos, els qui avui formen part del Consell de la Policia, han pretès ser neutrals i han mirat cap una altra banda. Tret d’alguna puntual excepció, ha estat tebi sinó inexistent, el seu suport i solidaritat amb els companys avui processats i amb tots aquells que s’han vist encartats en diligències judicials a partir del setembre de 2017. La mateixa actitud van tenir amb la intervenció del Cos pel 155. Han reaccionat amb tebiesa, i mai de la mateixa manera ni amb la mateixa força, davant els repetits atacs i assetjaments.
Davant la inacció sindical, l’aparició a les xarxes socials del moviment MOS.O.S., suposadament independent de partits polítics, que pretenia recollir el descontentament i el malestar i activar les mobilitzacions i reivindicacions laborals, va sacsejar els líders sindicals i els obligà a mobilitzar-se.
El proper 11 de març tindran lloc les eleccions sindicals al Consell de la Policia del cos de Mossos d’Esquadra. Aquestes eleccions han de ser la repetició de les que van tenir lloc el 27 de juliol de 2015 i que van ser anul·lades l’estiu de 2017 pel Tribunal Suprem. Tres sindicats van presentar reclamació en considerar que el Sindicat Autònom de Policia (SAP) havia procedit indegudament en registrar, abans de l’obertura al públic del Registre del Departament de Treball, la petició de promoció d’eleccions. Això els va permetre iniciar el procés electoral i establir-ne el calendari en ple estiu i en ple període vacacional del personal. Segons la TRISINDICAL, la data ,plenament estiuenca, juntament amb una intensa i extensa campanya de captació del vot per correu per part dels promotors de les eleccions, van ser decisius per a que els sindicats emmarcats dins la FEPOL (SAP, Sindicat de l’Escala Intermèdia -SEIME-, Sindicat de Comandament de Mossos d’Esquadra -SICME- i AFITCME -Associació de Facultatius i Tècnics dels Mossos d’Esquadra), guanyessin les eleccions.
El sindicalisme al cos de Mossos d’Esquadra s’ha caracteritzat per ser un sindicalisme fragmentat, professional i allunyat de les centrals sindicals. Tot i que en determinades èpoques alguns han estat vinculats a CCOO i a UGT, finalment han acabat partint peres. Això ha contribuït a la manca de suport en les reivindicacions. El model de representació sindical de la Policia de la Generalitat, basat en el Consell de Policia, òrgan paritari, amb el mateix nombre de representants de l’Administració i dels funcionaris, evidencia el seu limitat marge de maniobra a l’hora de possibles acords. Als acords s’hi arriba per majoria. Els mossos d’esquadra no tenen representació a la Mesa General de la Funció Pública, malgrat que allà s’hi prenen decisions i s’arriba a acords que els afecten plenament. Aquest model de representació ha aplanat sempre el terreny al Departament d’Interior.
Abans hem parlat de l’actitud tèbia que els sindicats representatius dels mossos d’esquadra han tingut. Difícilment podrem avançar en el camí vers l’autodeterminació si Catalunya no disposa de sindicats de país, de sindicats nacionals. De tots és coneguda la històrica manca d’interès de la classe política catalana per donar suport a un sindicalisme nacional. El sindicalisme basc i gallec són un referent. Sempre han preferit donar suport als grans sindicats d’obediència estatal. En això els mossos d’esquadra no n’han estat una excepció.
És davant de les properes eleccions sindicals que caldrà que els mossos d’esquadra, que van triar fer d’aquesta professió la seva vida, i que desitgen viure en un país plenament democràtic on es respectin els drets i llibertats que dia rere dia vetllen per protegir, reflexionin el seu vot. Que votin sense por. Que no votin només amb la visió de membre d’un col·lectiu diferent als altres. Que no oblidin que són en el punt de mira. Han de tenir present que la defensa dels seus drets laborals, socials i civils hauran de fer-la de manera solidària amb la resta de servidors públics, especialment els de l’àmbit de la seguretat, però també amb la resta de treballadors. Ells també són treballadors. El seu vot ha de contribuir a enfortir els sindicats, especialment aquells estan compromesos amb el país. Cal que quan votin mirin més enllà de la seva unitat, de la seva comissaria i del seu uniforme i no oblidin el país al que es deuen. En aquestes eleccions ens hi juguem tots (no només els mossos i mosses) molt.
Comissió Política del CEEC
