L’abril de 1990, el número 0 de la revista La Cantonada, butlletí de la Unió de Policia de Catalunya, sindicat dels Mossos d’Esquadra fa anys desaparegut, emprava l’expressió “REMOR D’ESPARDENYES” en una critica satírica de l’aleshores director de l’Escola de Policia de Catalunya, Jesús Maria Rodés. L’article volia transmetre el malestar dels aspirants a mosso d’esquadra a causa del règim i les normes a què els sotmetia. Aquella expressió parafrasejava la de “REMOR DE SABRES” (RUIDO DE SABLES), que durant la Transició es va fer famosa per manifestar el malestar de molt militars nostàlgics del Franquisme. Darrerament, molts militars, també nostàlgics del passat i intolerants, s’han tornat a manifestar en termes semblants als d’aleshores. La diferència és que, avui, els militars són a la Reserva
Activa.
La remor d’espardenyes torna a sonar dins la policia catalana. Aquesta remor sempre ha estat present al cos de Mossos d’Esquadra (CME), especialment entre els membres de l’escala bàsica (mossos i caporals) i de l’escala intermèdia (sergents i sotsinspectors). Tradicionalment ha estat més somorta a mesura que s’anava pujant en l’estructura jeràrquica del cos, l’escala executiva (inspectors) i l’escala superior (intendents, comissaris i major). Hi ha diverses opinions del perquè l’esperit reivindicatiu s’anava diluint a mesura que s’ascendia: tenir problemàtiques específiques i diferenciades, sentir-se diferent de la resta d’escales en ocupar càrrecs més directius. Els detractors hi han vist sempre la voluntat de fraccionar i dividir el cos, i que la proximitat amb la direcció política influïa en les seves aspiracions de promoció i destinació. Això es materialitzaria en la creació de sindicats específics de comandaments. Així doncs, també hi ha un sindicat específic per a sergents i sotsinspectors, i un altre per a
inspectors, intendents i comissaris. Aquest sindicalisme per escales i categories, com també el model de representació i negociació sindical, es fonamenta en un Consell de Policia, calcat del Cuerpo Nacional de Policía. Els mossos no formen part de la Mesa General de la Funció Pública de Catalunya. En ambdós casos, el Consejo i el Consell, són òrgans de representació paritària. Això vol dir que els sindicats tenen el mateix nombre de representants que l’Administració. L’integren trenta membres (quinze per cada part). Segons opinen molts mossos i sindicalistes, amb una representació sindical fragmentada i amb comissaris (4) i intendents (1) integrants del Consell per part d’Interior, es fa evident un cop més la divisió i fragmentació del cos, com si els alts comandaments no fossin mossos també, si més no en allò que es refereix a la representació sindical. No hem d’oblidar que també integren el CME
uns professionals injustament oblidats, els tècnics i facultatius (advocats, biòlegs, químics, farmacèutics, informàtics, etc.), que si bé no són policies i no vesteixen uniforme, es regeixen pel mateix règim disciplinari que els seus companys policies. Els tècnics i facultatius també tenen el seu sindicat i són representats al Consell de Policia. Sis són els sindicats que es reparteixen els llocs de representació.
Amb el model de representació calcat, no pas per imperatiu legal, del model espanyol, la realitat sindical en el CME és una realitat fragmentada. En ocasions també dividida, pel que fa a reivindicacions, sindicalisme i afiliació, amb policies que defensen les posicions de l’Administració i altres que defensen els interessos de policies, tècnics i facultatius. Els acords i les propostes del Consell de Policia són presos per majoria de vots. D’una banda, els quinze
membres de l’Administració. De l’altra, els quinze representants dels sis sindicats.
Darrerament, alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò del malestar i de les reivindicacions laborals i professionals dels mossos. Aquestes reivindicacions no són noves. S’han anat agreujant progressivament (recuperació de pagues extraordinàries, pèrdua de poder adquisitiu, preu de les hores extres, pre-jubilació als 60 -com bombers, Ertzaintza i aviat policies locals-, pèrdua d’ajuts socials, mal estat d’algunes comissaries, millora de les
condicions de seguretat de les instal·lacions i comissaries, canvi de la uniformitat -dissenyada fa gairebé 40 anys-, millora de la dotació de material policial, tècnic i especialitzat, increment e la formació i el reciclatge, increment de les pràctiques, manca d’efectius -això provoca cues a les oficines d’atenció al ciutadà- poca presència policial al carrer -lentitud en la resposta per manca de patrulles, derivació freqüent de requeriments a les policies locals-, renovació i adequació del parc mòbil, etc. El llistat de les reivindicacions és molt més extens. Només cal repassar els llocs web a Internet dels diferents sindicats per veure les moltes, constants i antigues, moltes d’elles, reivindicacions.
Segons ens expliquen mossos amb qui hem parlat, el sindicalisme en el CME, com ben segur també passa entre la resta de funcionaris públics i de treballadors assalariats, no passa pels seus millors moments pel que fa a prestigi i implicació i compromís. Els sindicats segurament ho rebatrien amb elevades xifres d’afiliació, no ho neguem. Afiliar-se a un sindicat perquè “mai se sap què pot passar”, “per l’assegurança en cas de suspensió per expedient disciplinari”, “per si de cas”… Es critica amb molta facilitat -ben segur que injustament- els qui fa anys que
estan alliberats. Més enllà de possibles adscripcions polítiques d’alguns dels seus portaveus, sigui cert o no, alguns són acusats pels seus companys de protagonisme mediàtic excessiu. Es critica els sindicalistes, de manera fonamentada o no, però l’assistència a les assemblees i reunions de les diferents organitzacions és escassa. La dispersió territorial i funcional, el desplegament, no ajuda gaire al dia a dia de l’acció sindical. Bé sigui perquè aquestes afirmacions siguin certes, bé sigui per allò tan nostrat de la fragmentació, la divisió i l’enfrontament, l’Administració sempre n’ha resultat afavorida i els sindicats han perdut força.
Potser és per aquest descrèdit del sindicalisme entre molts mossos, o per motius de caire més ocult, que fa unes setmanes de manera suposadament espontània i també suposadament desvinculada de cap partit ni sindicat, que es creà a través de les xarxes socials, i concretament de Telegram, la plataforma MOS.O.S. Aquesta plataforma digital a la qual s’han afegit al voltant de 4.000 mossos, pretén recollir les reivindicacions dels membres del cos, les que abans hem esmentat i moltes altres, i organitzar un seguit de mobilitzacions. La primera tindrà lloc el dia 17 de setembre, davant la seu del Departament d’Interior, a Barcelona, coincidint amb la reunió del Consell de Policia. Els sindicats representatius, a remolc d’aquesta incitativa i per no perdre pistonada, s’hi han afegit, si bé no tots. El dia 17 veurem
la força d’aquest moviment reivindicatiu digital.
Davant la campanya d’atac i descrèdit contra el CME encetada l’1 d’octubre i amb l’aplicació del 155, i d’aquesta iniciativa pseudosindical, són moltes les veus d’alerta i alarma que han sorgit dins el cos. El temps ens permetrà veure si aquesta plataforma forma part o no de l’estratègia de descrèdit del CME i de la Generalitat de Catalunya, basant-se en aprofitar el descontentament dels seus policies. Això s’afegiria al pretès descrèdit dels qui els acusen de
policia política i també dels qui qualifiquen d’execucions la mort de terroristes.
Des d’aquí no defensarem les polítiques de seguretat dels diferents governs i consellers d’Interior, ara no toca. En les converses que hem tingut amb molts mossos i mosses, en preguntar-los qui consideraven que havia fet més per millorar les seves condicions laborals, la resposta era unànim: “els consellers Saura i Tura”. Els més veterans diuen que el director general Francesc Gordo, artífex de l’increment salarial dels anys 90. Considerem que hi ha hagut governs i consellers i conselleres que ho han fet millor que els altres, però que no són recordats especialment per la seva sensibilitat social envers les propostes i reivindicacions sindicals. Aquest moviment digital-pseudosindical, que no s’ha sotmès a les urnes en unes eleccions sindicals, pretén posar dins un mateix sac problemes i dèficits que no són atribuïbles a la Generalitat de Catalunya. D’aquí també ve la nostra sospita i desconfiança. Culpar el Govern o els governs del dèficit de personal, després de vuit anys sense noves promocions, amb creixement intervingut i denegat per l’Estat espanyol, ens fa malfiar. La tradicional i eterna obligada subordinació de la policia catalana a l’Estat (creixement, armes, munició, finançament, CITCO, Europol…), la Junta de Seguretat que no es reuní en sis anys,
el CME sotmès i intervingut per aplicació del 155… I no oblidem que sindicats vinculats amb la dreta espanyola mai no han reeixit en el seu intent d’obtenir una cadira al Consell de Policia. Serà aquest el camí per obtenir-la, ells o altres?
Des d’aquí hem volgut fer una aproximació a la realitat laboral i sindical del CME i fer un toc d’alerta a una possible estratègia d’explotació unionista del descontent. No hem parlat de l’actitud dels sindicats dels Mossos d’Esquadra durant l’aplicació del 155. Només direm que aquesta ha estat tèbia, escassa o inexistent, tret d’alguna excepció. L’única defensa dels comandaments imputats i d’altres que es veuen immersos en diligències judicials ha vingut
d’un col·lectiu clandestí de mossos, el col·lectiu de Les Guilleries i de la sectorial de l’ANC.
Cal que tots hi reflexionem. Vetllar perquè els mossos i mosses d’esquadra i també els policies locals tinguin dignes retribucions i condicions de treball, és la millor manera de desmuntar estratègies com la que us hem descrit i altres que vindran. És en mans del Govern, del seu conseller d’Interior, del seu secretari general, del director general de la Policia, i de tots els partits, fer de la policia un pilar fonamental d’allò que som i del que volem ser, fer-ho una realitat. Durant molts anys, els mossos d’esquadra, juntament amb els ertzaines, van ser dels policies més ben pagats de l’Estat, juntament amb molts policies locals. Això no era perquè sí. Quan es va convertir els Mossos d’Esquadra en policies, amb la 1a promoció, es va pretendre que fos un cos ben retribuït. Un dels motius era evitar possibles temptacions de corrupteles, corrupcions i dobles feines, quelcom habitual aleshores en altres cossos. Posteriorment, el sindicalisme dels anys 90 assolí millors retribucions per als mossos. També milloraren les condicions de treball. Les “retallades” van suposar, com a molts altres col·lectius funcionarials i laborals, un notable perjudici en la qualitat d’aquelles condicions, moltes d’elles encara pendents de recuperar. Actualment, els sous i els drets laborals i socials
dels CME són inferiors al que eren fa pocs anys. La majoria de les policies locals de Catalunya els superen en tot això. A tall d’exemple, només cal fixar-se en Barcelona, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Girona o Tarragona.
Amb el pas dels anys, aquelles diferències salarials, que sense pretendre-ho van suposar un continuat problema per a l’Estat perquè els seus eren mal retribuïts, s’anaren escurçant. Fa uns mesos, en un capítol més de l’estratègia 155, es manifestaven a Barcelona guàrdies civils i policies nacionals -quan la seu del seu ministeri és a Madrid-. Reclamaven l’equiparació salarial amb mossos i ertzaines. Els sindicats policials espanyols i els mitjans de comunicació espanyols i catalans no ho explicaven tot. No explicaven que els guàrdies i policies nacionals disposen d’avantatges estructurals que de manera expressa s’han silenciat al llarg dels anys. No explicaven que els drets socials i els avantatges laborals dels membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat són molt superiors, el que compensa abastament la diferència salarial.
La vida continua més enllà del 17 d’agost, de l’1 d’octubre i del dia a dia en què els nostres policies desenvolupen la seva feina anònimament, malgrat les dificultats i incomprensions. No n’hi ha prou amb les declaracions de bones intencions de presidents, secretaris generals, consellers i directors. Els nostres funcionaris, els nostres servidors públics, s’han de sentir respectats i ben tractats. El respecte i l’atenció PERMANENT a les seves necessitats,
peticions i reivindicacions, n’és la clau, en cas contrari, algú altre els utilitzarà. No podem permetre que el desencant esdevingui decepció i que aquesta esdevingui crispació. No ens ho podem permetre. No ens podem permetre remors d’espardenyes ni que altres se n’aprofitin. Encara hi som a temps i tenim, teniu, l’obligació d’escoltar i esmenar-ho, perquè tenim molt per fer.
Comissió Política del CEEC
