En un article al Punt Avui Laia Bruguera ens diu sobre els atemptats del 17-A cinc mesos després que “Les incògnites són moltes, però hi ha una gran certesa sobre la taula: setze persones van perdre la vida i encara hi ha massa punts foscos al voltant de si la massacre es podria haver evitat o, almenys, haver posat les coses menys fàcils a Abdelbaki Es Satty”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Cinc mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, seguim sense entendre que el cervell de la massacre fos precisament una persona que el Centro Nacional de Inteligencia tenia com a confident. Van rebre els serveis secrets espanyols avisos internacionals que alertaven que l’imam de Ripoll responia al perfil d’un potencial terrorista i els van desestimar? Tenien aquesta informació –o altres dades sensibles– i no la van transmetre als Mossos d’Esquadra per inèrcia, per error o per algun motiu concret? Sabia el CNI que era perillós però va deixar-lo actuar perquè aspirava a trobar qui movia els fils des de dalt de tot? O, segons el que apunten les teories conspiratòries que en aquests casos sempre apareixen, hi havia en marxa una operació d’Estat que va fer la vista grossa amb motivacions polítiques? Les incògnites són moltes, però hi ha una gran certesa sobre la taula: setze persones van perdre la vida i encara hi ha massa punts foscos al voltant de si la massacre es podria haver evitat o, almenys, haver posat les coses menys fàcils a Abdelbaki Es Satty, l’imam que va captar i radicalitzar el grup de joves que van acabar cometent els atemptats.
Tres mesos va trigar el CNI –i perquè ho van destapar abans els mitjans de comunicació– a admetre que l’imam de Ripoll va ser confident de la intel·ligència espanyola. No va aclarir els vincles existents sinó que només va assegurar que Es Satty va col·laborar amb ells mentre va estar ingressat a la presó de Castelló per un delicte de tràfic de drogues, del 2010 fins al 2014, però la falta de transparència ha donat ales als dubtes, les sospites i les suspicàcies. Per a Jofre Montoto, analista de seguretat expert en gihadisme, “és clar que se’ns escapen moltes coses, però sí que sabem del cert que si el CNI sabia qui era i el tenia controlat, és una errada per part dels serveis d’intel·ligència”. “També l’11-M van ser un seguit d’errades confirmades –continua Montoto– perquè sempre que es produeix un atemptat n’hi ha, però tantes i tan seguides és el que preocupa, sobretot perquè al 2004 t’havia pogut agafar per sorpresa, però ara sabem que l’amenaça terrorista és gran i tenim gent preparada per lluitar-hi.”
El paper del Mossad
Una de les últimes informacions aparegudes als mitjans internacionals sobre els atemptats de casa nostra, publicada pel periodista Benjamin Paret, apareix sota el contundent títol Hora de demanar explicacions pels atemptats terroristes de Barcelona. Paret assegura que el Mossad, els serveis d’intel·ligència israelians, va investigar l’imam de Ripoll i va determinar que “els seus patrons d’activitat coincidien amb els d’un atac terrorista imminent”. Sempre segons el reporter, així ho va alertar al Centro Nacional de Inteligencia espanyol. Mentre el Mossad donava l’alarma, Abdelbaki Es Satty estava actiu, preparant explosius a Alcanar, però el govern espanyol no va respondre. El periodista es pregunta els motius. “Aquesta inactivitat va ser motivada pels problemes entre Catalunya i el govern espanyol?”, planteja. Sigui com sigui, recorda que persones de 34 països van ser ferides o van perdre la vida en els atacs, així que demana que pressionin els seus governs perquè demanin explicacions a Espanya.
Sobre el tema concret de si els serveis secrets israelians van alertar el CNI, els experts en seguretat consultats per aquest diari en tenen dubtes, però tots constaten: “Si van actuar no ho sabrem mai.” Encara s’atreveixen menys a valorar una altra de les especulacions que circulen, i és que el mateix Mossad hauria fet detonar els explosius d’Alcanar per liquidar l’operació. El que sí remarquen les fonts és que la falta de transparència abona aquest camp de teories més o menys agosarades. “Hi ha un secret de sumari, però em temo que quan s’aixequi, molts punts foscos no estaran explicats perquè no interessa, per tapar els aspectes més delicats es farà servir l’excusa que són qüestions de seguretat estatal”, explica un expert en espionatge que prefereix no ser citat. La mateixa font resumeix: “En el millor dels casos, el CNI va actuar amb incompetència, s’hauria d’haver detectat que un confident seu era perillós i en canvi fins i tot li van permetre utilitzar aquesta protecció per moure’s millor.” “I si el que feia el CNI era esperar per trobar vincles en esferes més altes, encara va ser més incompetent, perquè el límit és que l’operació no provoqui mal, i aquí va haver-hi una massacre”, assegura.
Responsabilitat política
Per a Toni Florido, responsable del subàmbit de Defensa del PDeCAT, és inexplicable que uns fets tan greus com aquests no hagin obligat el Congrés a crear una comissió d’investigació. “Encara que fos a porta tancada, però s’ha d’analitzar què va passar i dirimir responsabilitats”, assevera. Sobretot perquè a més de les grans preguntes que hi ha al voltant del 17-A la gran qüestió és si n’hem après alguna cosa. Estem ara més segurs? Malauradament, la resposta no és satisfactòria, ja que els atemptats van posar en evidència la manca de coordinació entre les forces de seguretat i en aquest temps no s’ha fet res per solucionar-ho. “Hi ha descoordinació entre la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, entre aquestes i el CNI i entre els cossos de l’Estat i els Mossos d’Esquadra, però en el cas de la policia catalana s’agreuja perquè, en el fons, mai ha estat acceptada”, explica una veu autoritzada que vol deixar molt clar que hi ha una gran diferència entre els professionals de base i els comandaments polititzats.
“A les reunions, als seminaris antiterroristes i en molts àmbits hi ha molt bon rotllo i es fa bona feina”, explica. Un altre coneixedor d’aquest món hi està d’acord: “L’Estat veta moltes de les relacions formals però no pot evitar les informals, les que fan que un agent del Mossad i un mosso vagin a fer una cervesa i parlin.” “Quan jo era director general de Seguretat Ciutadana, a les juntes de seguretat els Mossos havíem de seure a la taula i explicar tot el que fèiem, i en canvi la Guàrdia Civil i la policia no”, recorda Miquel Sellarès. “Crec que l’intercanvi d’informació no ha millorat des d’aleshores sinó que arran de l’1 d’octubre hi ha més desconfiança.” Efectivament, les relacions s’han tornat encara més tenses, coincideixen totes les fonts consultades. Cinc mesos després dels atemptats i malgrat que ha quedat demostrat que la informació no va fluir com havia de fluir –“no sabem quina informació tenien la Policía Nacional, la Guàrdia Civil i el CNI, però fos la que fos no va arribar als Mossos”, destaca l’analista Jofre Montoto–, encara no hi ha hagut canvis.
L’Estat es va comprometre a facilitar l’accés dels Mossos a la seva informació i a la de l’Europol i no ha passat. “Gràcies al pacte amb el PNB pels pressupostos, l’Ertzaintza està a la taula de l’Europol, però no els Mossos, que per exemple tenen molt bones relacions amb la gendarmeria de frontera, però és informació de segona mà”, constata l’expert en seguretat. Al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat, l’òrgan de coordinació a àmbit estatal, no hi ha ni la policia catalana ni la del País Basc.
Com a punt neuràlgic de la lluita antiterrorista al sud d’Europa, a Barcelona hi són presents totes les grans agències d’espionatge internacionals. Precisament setmanes abans que se sabés públicament que el cervell dels atemptats de Barcelona havia estat confident del CNI, es va publicar una nota de l’agència nord-americana que suposadament havia enviat als Mossos alertant d’un possible atac a l’estiu contra zones turístiques molt concorregudes de Barcelona.
Des del primer moment, cap expert en seguretat li va donar credibilitat, tant pel contingut de l’avís com pel fet que la CIA sempre es comunica entre iguals i, per tant, no parlaria directament amb els Mossos d’Esquadra. El fundador de Wikileaks, Julian Assange, va assegurar de seguida que era falsa. No és l’interrogant més gran, però s’afegeix a tots els altres que envolten el 17-A. Qui va filtrar la informació i amb quin objectiu? El de fer-nos allunyar dels veritables errors comesos?
El Punt Avui 17-1-2018
