Decepció i incertesa entre els Mossos D’Esquadra

Comparteix!

Dies enrere, acabàvem l’article MOSSOS D’ESQUADRA, REMOR D’ESPARDENYES dient que no podíem permetre que el desencant en el cos de Mossos d’Esquadra esdevingués decepció  i aquesta es transformés en crispació. Que no ens ho podíem permetre ni tampoc que altres se’n aprofitessin.

Ara, amb aquest nou article volem insistir i refermar aquell advertiment.

Decepció i incertesa són els termes que defineixen el sentiment que impera actualment entre la majoria de membres del cos de Mossos d’Esquadra, sigui quina sigui la seva categoria, escala o especialització. Els darrers esdeveniments, s’han afegit a la “motxilla”, a la més històrica i a la més recent, dels membres del CME. A banda del panorama sindical que d’alguna manera vàrem descriure en l’article esmentat, la situació per la que travessa el nostre país hi contribueix directament.

Conscients que la policia no és ni ha de ser la principal prioritat del país ni del seu Govern, s’ha perpetuat en els seus membres el convenciment de no haver estat, i també de no ser-ho avui, una de les prioritats de qui governa ni tampoc de qui vol o ha governat. D’això n’hem parlat abastament al CEEC a través del què hem publicat.

Aquesta decepció i incertesa han crescut darrerament. És el que és desprèn de les converses amb membres del CME i de les declaracions dels seus representants sindicals. Expliquen que sempre han tingut molt clar que seran objecte i eina de retrets i enfrontaments polítics entre adversaris, passa arreu i ells no en són una excepció. Consideren que darrerament aquesta utilització, que en ocasions esdevé linxament, arriba a extrems que no hauríem, referint-se als catalans en general, de tolerar. No demanen un xec en blanc. Mantenen que aquesta espiral acusatòria i sovint difamatòria pretén perjudicar molt més enllà del CME.

El 17 d’agost de 2017, amb motiu de l’atemptat a Barcelona i de les consegüents accions terroristes, els mossos d’esquadra eren considerats uns herois per la ciutadania i els mitjans de comunicació. El seu màxim comandament era considerat el gendre, amic, conegut o parella que molts i moltes voldrien tenir, un heroi. Aquest heroisme es repetiria l’1 d’octubre, quan a diferència de policies nacionals i guàrdies civils, els mossos d’esquadra, liderats pel seu major i el seu conseller, no van emprar la violència que sí van aplicar els seus col·legues espanyols. Temps després, el conseller Joaquim Forn seria empresonat i el major Trapero processat i apartat del comandament del CME i setanta-un mossos més també es veurien immersos en procediments judicials per l’1-O.

Va arribar l’aplicació de l’article 155, amb l’impuls del PP i C’s i amb la inestimable i indispensable col·laboració de PSOE/PSC. Els partits de la rància dreta espanyola es mostrarien contraris a la policia catalana i es faria evident l’esperit de revenja. Amb l’article 155 s’evidenciava allò que sempre havien estat considerats pels successius governs espanyols: una policia menor sota tutela. En aquest cas sota vigilància. No calgué esperar gaire per a per veure com Ciutadans, en altres temps tan comprensius, receptius i solidaris al Parlament de Catalunya amb les reivindicacions sindicals, fins al punt de fer rodes de premsa acompanyats de representants sindicals, iniciessin l’assetjament, dels mossos d’esquadra, titllant-los continuadament de policia política. Una mica més a la dreta, no gaire, l’extrema extrema dreta espanyola en demanaria la dissolució del cos. A tall d’anècdota, la creació d’una associació de mossos constitucionalistes que demanen passarel·les per a aquells qui volen abandonar el CME i marxar a la Guardia Civil o al Cuerpo Nacional de Policia. Molts policies catalans demanen un pont ben ample, de direcció única, per als qui vulguin marxar.

Dissabte 29 de setembre d’enguany, tenia lloc a Barcelona la manifestació que, amb el suport de PP, C’s i Vox, i sota una pretesa reivindicació sindical, pretenia enaltir i homenatjar els agressors i commemorar la ignomínia del dia del referèndum i enaltir-ne i qui van participar en l’anomenada Operación Copérnico.

Van ser moltes les crítiques contra el conseller d’Interior per permetre que aquell acte tingués lloc on s’havia convocat, la plaça Sant Jaume, davant de la seu del Govern català. Des del primer moment en què es conegué la convocatòria de l’acte d’homenatge als policies espanyols, a través de les xarxes socials es convocà la ciutadania a omplir la plaça, en protesta per aquell acte i amb l’objecte d’impedir-la.

Es plantejava un dilema, respectar i garantir, malgrat la finalitat provocadora,  l’acte convocat pel suposat sindicat policial, canviar-ne la ubicació o prohibir-lo i que fos l’Audiència qui resolgués davant un possible recurs dels organitzadors.  Pocs dies abans del 29, la conselleria d’Interior va proposar als organitzadors de la concentració un canvi d’ubicació: Via Laietana, davant la Jefatura Superior de Policia, a 600 metres de la plaça Sant Jaume !. 600 metres! Hauria d’haver estat traslladada ben lluny del centre de la ciutat, com a mínim al mateix lloc on cada 12 d’octubre es manifesten els feixistes.

La Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió, estableix el següent en alguns dels seus preceptes:

Art. 3.1.2

  1. L’autoritat governativa ha de protegir les reunions i manifestacions davant els qui intentin impedir, pertorbar o menyscabar l’exercici lícit d’aquest dret.

Article 10

Si l’autoritat governativa considera que hi ha raons fonamentades que facin preveure alteracions de l’ordre públic, amb perill per a les persones o els béns, pot prohibir la reunió o la manifestació o, si s’escau, proposar la modificació de la data, el lloc, la durada o l’itinerari de la reunió o la manifestació. La resolució s’ha d’adoptar en forma motivada i s’ha de notificar en el termini màxim de setanta-dues hores des de la comunicació que preveu l’article 8, d’acord amb els requisits que estableix la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

Aquell dissabte, al voltant de 5.000 persones s’aplegaren a la plaça Sant Jaume per impedir el que la manifestació dels qui pretenien insultar i potser tornar a agredir a tots aquells que feia un any van patir les càrregues policials quan van anar a votar i defensaven pacíficament els llocs de votació.

Eren menys de 500 metres els que separaven les dues concentracions, el que feia previsible que es produïssin enfrontaments i situacions violentes. Era aquesta la finalitat perseguida pels convocants del sindicat policial espanyol i la dels partits de la dreta espanyola que els donen suport. Dir i fer creure que el moviment independentista no era tan pacífic.

El cordó policial de les unitats anti-avalots es va demostrar del tot insuficient. No oblidem que una de les funcions seves era evitar que els participants en ambdues concentracions no es trobessin. Només cal veure les imatges de Via Laietana-Jaume I per entendre la manca d’efectius policials, si més no en aquell punt. Va ser allà on manifestants intentaven trencar repetidament el cordó policial. Què hauria passat en cas d’aconseguir-ho? Va ser allà on els policies van ser tenyits amb pols i pintures de colors com si d’una festa es tractés, i no era una festa.

La mala planificació, la imprevisió i la tebior per part de l’equip directiu del departament d’Interior a l’hora de prohibir la manifestació o allunyar-la, van contribuir a que es produïssin fets i actuacions que no s’haurien d’haver produït i que ben segur es podien haver evitat. Fets i escenes que van contribuir a la crítica i assetjament al CME per part de PP, C’s i part de PSOE. A aquesta crítica i assetjament cal afegir la de certs sectors hiper-ventilats de l’independentisme, els quals qualifiquen els mossos d’esquadra de traïdors, d’espanyols i els acusa de que el cos està ple d’infiltrats. Cal recordar que al CME també hi ha mossos, que com a catalans que són, també són independentistes, però no que podem oblidar que són policies, al servei de tots els catalans.

Ens hauria agradat veure el conseller d’Interior el diumenge 30 en roda de premsa, fent valoració i auto-crítica pel dispositiu policial.

Dilluns 1 d’octubre, van tenir lloc enfrontaments entre manifestants i mossos davant la Jefatura de la policia espanyola. Davant del Parlament de Catalunya, en acabar davant la manifestació que aplegà 180.000 persones, tingueren lloc enfrontaments entre un grup de manifestants i la policia. Part dels manifestants volien només arribar fins la façana i la porta per fer-hi enganxada de cartells i enganxines. Altres, tenien intenció d’accedir a l’interior de l’edifici. Aquí, novament, la imprevisió, la manca de planificació per part del departament d’Interior, va obligar, al voltant de les 9 del vespre, a una mena de “toc de somatén”, i fer que els efectius policials disponibles a Barcelona ciutat i altres llocs d’arreu del país, fessin cap a corre-cuita al Parlament de Catalunya

Dimarts 2, a molts ens hauria agradat veure el conseller d’Interior en una roda de premsa, fent valoració i auto-crítica, assumint responsabilitats.  Es va trobar a faltar la rapidesa. Caldrà esperar a que en Miquel Buch comparegui davant del ple del Parlament per conèixer les seves explicacions.

Hem recollit els els darrers fets que han implicat els nostres policies per expressar i transmetre la preocupació i decepció de molts mossos, siguin aquests independentistes, unionistes, de dretes o d’esquerres, per la manca de lideratge i de transparència, pels oblits, les manipulacions, els odis i els menyspreus. Estan cansats de ser a l’ull de l’huracà, al bell mig dels atacs dels uns i els altres. I n’estan tips. Els fa mal la tradicional manca d’interès per la seguretat, per la policia de Catalunya dels partits catalans i el menyspreu per part d’algun d’aquests. El menyspreu, l’odi i la manipulació provinent d’altres partits, que preferirien veure-hi altres colors i altres uniformes, tampoc no els sorprèn, però tampoc els hi agrada.

Per molt entrenats que estiguin els policies, i per molt que vagi en el seu sou suportar insults, provocacions, llançaments d’objectes, agressions, llançament de pols de colors i pintura, a ningú, li agrada.  Bé, òbviament, els hi agrada a aquells que duen a terme aquestes accions i a aquells altres que amb delit, observen, aplaudeixen i en treuen rèdit.

La pols de coloraines i la pintura dels uniformes i vehicles policials es neteja, però a qui més mal fa tot el que aquí hem descrit no és als policies. A qui més mal fa és al poble a qui serveixen i protegeixen, al país. Ells, “només” se senten decebuts i en ocasions abandonats per uns i altres i cansats de ser sempre l’arma llancívola. Reflexionem i fem-nos-ho mirar. La culpa no és sempre només del policia que colpeja on no hauria de colpejar.

Comissió Política del CEEC