Submarins nuclears per a Austràlia?

El passat dia 7 de febrer, el professor Ross Babbage, del think tank Kokoda Foundation, proposava l'adquisició d'entre 10 i 12 SSN nord-americans de tipus Virginia.

Cada cop percebem més símptomes d'alarma davant el creixement de les forces armades xineses. Que un antic membre del Departament de Defensa australià proposi comprar submarins nuclears d'atac, n'és un d'evident. Més encara si tenim present que cada unitat costa 1.800 milions de dòlars. Actualment la Royal Australian Navy (RAN) disposa de 6 submarins de propulsió convencional. Aquests, la classe Collins, són una versió dels Västergötland suecs. Malgrat ser uns bons dissenys, són insuficients per fer front al repte que representa la flota xinesa. Tot i que la RAN, combinada amb l'aviació, té una bona capacitat defensiva, no pot dur a terme operacions d'atac contundents a llarg abast. Aquí és on entren els SSN de la classe Virginia. Abans però, hem de fer una mica d'història. Amb la fi de la Guerra Freda, i l'augment dels conflictes asimètrics o híbrids, els SSN nord-americans de la classe Seawolf quedaven seriosament qüestionats. Estaven pensats per enfrontar-se a un enemic (l'Armada soviètica) molt superior en nombre, tot travessant les seves línies fins poder arribar als "bastions", les zones segures on s'amagaven els SSBN russos. Per fer-ho combinaven una elevada potència de foc ( 8 tubs de torpedes), mínima signatura acústica, un casc molt resistent ( podent arribar als 600 metres de profunditat) i una velocitat màxima de 45 nusos. Un submarí molt "dog-fighter" per dir-ho en termes de l'aviació. No obstant, el prohibitiu cost (2.800 milions de dòlars / unitat) va fer suspendre el programa amb només 3 unitats, l'any 1993. Es va encarregar un nou model d'SSN, més adaptable i econòmic, i d'aquí en sortiren els Virginia. El programa de disseny exigia un perfil multi-missió on s'hi ha d'incloure:
• Atac a terra amb míssils de creuer.
• Operacions antisubmarines (ASW), tant litorals com en "aigües blaves".
• Operacions antibuc (ASUW).
• Suport als Carrier Strike Groups.
• Operacions d'intel•ligència clandestina.
• Operacions de minat ofensiu
• Operacions especials.

Actualment hi ha 7 unitats d'aquesta classe a la U.S. Navy, amb un ritme de construcció d'una per any. Es parla d'augmentar-ne el ritme a dues anuals, per abaratir els costos de producció. Malgrat l'envelliment progressiu dels SSN de la classe Los Angeles ( alguns amb més de 3 dècades de servei), aquests no es poden substituir d'un dia per l'altre. Si el que comentàvem al principi es fa realitat, i Austràlia decideix adquirir els Virginia, seria una bona manera de reactivar les drassanes nord-americanes.

Pel que fa a les possibilitats operatives, qualsevol de les opcions que hem citat és necessària per d'Austràlia. En primer lloc li donaria prou poder ofensiu per forçar els estrets de Lombok i Sunda ( Indonèsia) en cas que aquests fossin bloquejats per les forces xineses. Aquest són punts de pas obligat per als petroliers i vaixells de mercaderies en la ruta cap a Malàisia, Singapur, etc... La interrupció del trànsit suposaria per l'economia australiana quelcom similar al tancament de Suez per a Europa.

En segon lloc, hi ha la dissuasió convencional. Cada Virginia disposa de 12 tubs verticals pel llançament de Tomahawks. Amb un abast de 1.700 milles nàutiques, la RAN podria executar atacs sobre l'Illa de Hainan ( base dels SSBN xinesos ) des d'una posició tant distant com els passos que hem citat. En cas d'avançar fins el Mar de la Xina Meridional ( posem fins al paral•lel 15º), es podrien amenaçar objectius des de Hong Kong fins Beijing. No cal dir que per poder travessar les defenses antiaèries xineses caldria un llançament massiu, en efecte, en una operació de coalició amb els Estats Units, Japó i Taiwan.

En tercer lloc, i no menys important, hi ha la inserció de forces especials. Austràlia, com a membre destacat de la Commonwealth, té una unitat del SAS i dos regiments de Commandos. Incorporant els SSN Virginia, es donaria una plataforma excel•lent pel desplegament d'aquestes unitats, tant per la seva baixa signatura acústica, com per l'adaptació d'escotilles d'entrada i sortida per aquesta missió.

Finalment, hi hem d'afegir les operacions de reconeixement clandestí. La vela del submarí incorpora tota una gamma de sensors i transmissors. L'element més destacable és el "màstil fotònic", en substitució del periscopi convencional. A banda d'unes imatges en alta resolució, visió nocturna i telèmetre làser, aquest no ocupa l'espai central de la sala de comandament. En lloc d'un oficial fen girar el periscopi (la típica imatge que tots hem vist al cinema), un tripulant controla per ordinador el màstil transferint les imatges als monitors de la sala. Això permet que varis oficials pugin tenir una visió de l'objectiu, conferint una presa de decisions més segura.

Tot això no és més que un esbós de les possibilitats que tindria la incorporació dels submarins de la classe Virginia a la RAN. Les limitacions pressupostàries, la percepció de l'amenaça xinesa, i la voluntat política hi tindran molt a dir. No obstant, no cal dir que serien un element decisiu per a que Austràlia pogués actuar com agent estabilitzador creïble a la zona. Caldrà estar atents.

Pol Molas
Analista del CEEC.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF