Les darreres tropes dels Estats Units abandonen Iraq

Dotze anys després d'haver envaït Iraq, les darreres tropes nord-americanes abandonen el país, deixant darrere seu un estat sense consolidar i una democràcia molt feble

Segueix sent un misteri la veritable raó per la qual es va envair Iraq. Descartades les teories conspiratives sobre el petroli, i les oficials sobre "armes de destrucció massiva", el cert és que la teoria del posicionament geoestratègic a la zona és la única que encara es sosté mínimament, tot i que la desastrosa planificació de la post-guerra i l'ocupació, deixen molt tocada aquesta possibilitat.
El cert i rotund és que ham mort més de 4.500 militars nord-americans, desenes de milers d'iraquians, a més d'alguns milers més entre la resta d'exèrcits participants en la invasió i ocupació. Als Estats Units, la guerra d'Iraq li ha costat un trilió de dòlars, i una crisi interna que per moments es va acostar a la que va patir durant la guerra de Vietnam.
Només el temps dirà si es pot treure quelcom positiu d'una guerra que es va justificar amb mentides i que ha significat la impossibilitat d'una intervenció militar a gran escala en cap país àrab. Síria és el millor exemple del que diem, però no hem d'oblidar que aquest país ca ser aliat dels Estats Units en la primera guerra del Golf, i aquesta és una factura que el règim dels Assad segur que ensenya als occidentals cada cop que li arriben protestes pel tracte que dona a la seva població.
D'altra banda, l'anomenada primavera àrab, ha demostrat que es poden fer caure règims dictatorials des de dintre, o amb suport militar limitat emprat de forma quirúrgica. Encara que ara cal veure quina serà l'evolució d'aquests països i si tot plegat no haurà estat sortir del foc per caure a les brases. En tot cas, a cap poble li agrada que l'envaeixin, per molt malament que li vagin les coses, i cal recordar que l'àrab és un poble molt orgullós i amb un gran potencial.
Es deixa enrere un estat en construcció, amb una policia i unes forces armades encara pràcticament en proves i acabades d'estrenar, malgrat que la seva experiència és intensa, però sempre sota supervisió occidental. D'altra banda, el precari govern iraquià, és en crisi permanent i podria esclatar en qualsevol moment convertint el país en el Líban dels anys setanta, ja que les tensions sectàries i ètniques no s'han apaivagat.
Certament, l'evolució d'Iraq pot capgirar completament l'escenari geopolític, ja que si s'estabilitza com a estat democràtic, el seu exemple ajudarà als demòcrates de la resta de països àrabs, però si no, la guerra es pot estendre a tota la regió, amb un Iran fabricant armament atòmic, i un Egipte molt feble.
Les perspectives són molt bones si les coses surten bé, però sinó, ni el major dels optimistes pot donar res un futur en pau durant molts anys a l'orient mitjà.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF