La crisi dels míssils de Síria (II)

Analitzats ja els objectius polítics de cadascun dels agents estatals que poden veure's implicats al conflicte de Síria, passem al nivell estratègic.

Rússia Partint de la base que Moscou no vol un canvi de l'statu quo a Síria, ha d'optar per una estratègia que tendeixi a dissuadir o limitar l'acció dels Estats Units i Israel. Alhora, no es pot permetre entrar en una confrontació directa amb aquests. Si bé és cert que el marge d'actuació és molt limitat, el Kremlin encara té opcions. En cas d'una intervenció militar contra el règim baasista, més que no pas armes, el que aquest necessita és una bona font d'intel•ligència en temps real. Amb 72 míssils SS-N-26 (P-800), i un nombre indeterminat de míssils C-802, i AS-11 (Kh-58), als quals cal afegir les bateries de míssils balístics tàctics, el que li cal a les forces armades d'Al-Assad és saber on han d'apuntar. Aquí és on entra l'Armada russa. Malgrat que la tecnologia de sensors de l'antiga URSS sempre anà bastant per darrera de la dels Estats Units, en una espai tant reduït com la Mediterrània, no és excessivament difícil detectar un Carrier Strike Group. Per tant, amb unes bones comunicacions entre les unitats russes destacades a la zona i les bateries de míssils sirianes, les operacions de la US Navy esdevindran més difícils, tot i que de cap manera impossibles.

Cal afegir també que, segons les darreres declaracions de condemna de Rússia respecte a la violència a Síria, podia haver-hi un canvi d'estratègia. Res més lluny de la realitat. Això no és més que una opció complementaria que Medvedev planteja per mantenir l'statu quo. No obstant, és una mostra més de la candidesa d'alguns dels nostres mitjans de comunicació.


Estats Units


Si de diferents opcions, Washington ha d'escollir la menys dolenta, aquesta és la de que Síria passi a l'òrbita Turca. En conseqüència, l'estratègia nord-americana anirà enfocada en aplanar el camí a les forces rebels i, sobretot, garantir la destrucció o neutralització dels míssils de creuer. Aquest darrer objectiu és especialment important tenint en compte la "porositat" de les fronteres al Pròxim Orient. Després de la retirada de les últimes unitats dels Estats Units de l'Iraq, qui pot garantir que els SS-N-26 no acaben en mans iranianes? La intervenció nord-americana, per més a desgrat d'Obama que sigui és gairebé un deure.


Turquia


Poder ampliar el poder del propi estat sempre és un perspectiva engrescadora, i Turquia en té una oportunitat. Com ja vam exposar, amb el suport a les forces rebels sirianes, Erdogan podrà disposar d'un futur aliat/client. Ara bé, arriscar-se a un xoc directe amb les forces d'Al-Assad ja és tota una altra cosa. En principi apostem per un suport indirecte ( intel•ligència, finançament i logística) d'Ankara cap a les forces rebels sirianes. No obstant, la premsa turca ja es feia ressò la setmana passada que Damasc estava equipant els seus míssils balístics amb caps químics de cara a una eventual intervenció. En cas un sol d'aquest míssils fos llançat, no cal dir que Turquia tendria carta blanca per entrar a Síria. Malgrat que el règim baasista disposa d'unes forces armades considerables, tant en l'aspecte quantitatiu com quantitatiu, Turquia pot derrotar-les sense cap mena de dubte.


Iran

Tal com apuntàvem al primer article, l'objectiu iranià és guanyar temps per obtenir l'arma atòmica. Per tant, la seva estratègia en cas d'intervenció exterior a Síria consistirà en accions retardatòries. Tot mirant d'evitar un enfrontament directe activarà les seves "filials": Hez-bollah al Líban i les milícies xiïtes a l'Iraq. En el primer cas, no hem d'oblidar que Hez-Bollah és una organització para-estatal amb un arsenal considerable, com ara míssils C-802 amb els que es va aconseguir inutilitzar una nau israeliana el 2006 (INS Hanit). Pel que fa a les milícies xiïtes, en cas de tornar a activar-se a l'Iraq, serà la prova de foc per a les noves forces de seguretat post-Saddam. En ambdós casos, el resultat és incert, però en cap cas podríem parlar de campanyes curtes. Si això s'aconsegueix, Iran haurà assolit els seus objectius.

Israel


Els objectius de Tel Aviv, òbviament són contraposats als iranians. Israel necessita un "nord tranquil" per poder centrar-se en la destrucció de la infraestructura nuclear iraniana. En aquest cas el plantejament estratègic pot ser molt similar al turc: donar suport indirecte a les forces rebels sirianes, tot mirant de garantir un canvi de règim ràpid i cercant a més unes certes garanties de neutralitat. Ara bé, com en el cas de Turquia, en cas que un sol míssil balístic sirià surti de la llançadora, Israel no només tindrà "barra lliure" per arrassar les forces d'Al-Assad; estarà lluïtant per la supervivència. En un estat amb menys superfície que el Principat de Catalunya, no hi ha espai per amagar-se d'un atac químic. En aquest cas es podria donar la paradoxa que Israel, volent acabar el conflicte amb rapidesa ( tot executant una operació contundent i sense limitacions) es topés amb l'esclat dels fronts del Líban i Gaza. Aquest darrer escenari no fa més que reforçar l'opció de l'aproximació indirecta.


En conclusió, podem destacara que malgrat tenir objectius polítics (o geopolítics) diferents, Estats Units, Israel i Turquia poden cooperar a nivell estratègic. Emprant els rebels sirians com a element de maniobra, els estats esmentats poden proveir serveis logístics, d'intel•ligència, i molta potència de foc. L'Iran pot veure's abocat a emprar el vell plantejament de "comprar temps amb sang". Si recordem el poc respecte cap a la vida de les pròpies tropes en la guerra contra l'Iraq (1980-1988), no cal esperar que Teheran tingui gaires miraments a l'hora d'enviar xiïtes iraquians i libanesos al sacrifici. En el cas de Rússia, tot i no voler topar amb forces de l'OTAN, juga un paper arriscat. Per descomptat que, malgrat que actuï com a proveïdor d'intel•ligència tot monitoritzant els moviments de la US Navy, Washington es guardarà prou d'atacar naus russes. No obstant, com deia Tucídides: "la guerra és una d'aquelles coses que mai resulta tal com fou planejada."

Pol Molas, analista del CEEC

Envia'm per correu  |  Veure en PDF