El Japó signarà el tractat de l'Haia sobre sustracció de menors

En el present article del Professor Àlex Calvo, aquest analitza la importància de la signatura per part de Japó d'aquest tractat

En els darrers anys, Japó ha rebut fortes pressions d'altres països. El tractat intenta evitar que un dels pares traslladi un menor a un altre país sense consentiment judicial. Tokio procedirà primer a reformar la seva legislació en matèria de família. Un anunci llargament esperat
La setmana passada el govern japonès va anunciar que l'any vinent signaria la Convenció de l'Haia sobre Aspectes Civils de la Sostracció Internacional de Menors. La decisió ha estat anunciada després de molts anys de pressions per part d'altres països com Estats Units, el Canadà, o diversos estats europeus, preocupats per un nombre relativament elevat de casos en que un ciutadà japonès, normalment la mare, havia tornat al seu país amb un menor, posant fi al contacte amb l'altre progenitor.

La postura de successius governs nipons havia estat la d'argumentar que el Japó no podia signar aquest tractat perquè la seva legislació en matèria de família és molt diferent, no solament en els detalls ans en l'esperit, a la dels països occidentals, que inspira la Convenció.

Finalment però, a l'espera que es confirmi la notícia, sembla ser que Tokio ha decidit fer el pas, tot i que ha anunciat que la signatura no tindria lloc fins el 2011. Cal un marge de temps per a reformar el seu dret civil, de manera que es pugui aplicar el Tractat de l'Haia.

Un instrument que pretén evitar un problema cada cop més extès
Amb la cada cop més intensa globalització i l'increment dels fluxes humans transfronterers que implica, el nombre de matrimonis entre persones de diferent nacionalitat és cada cop més elevat. A banda dels dubtes i conflictes jurídics que això pot suposar a molts nivells, com ara el dret aplicable al matrimoni o els drets successoris del cònjuge vidu per a citar-ne tan sols dos exemples, destaca el risc que després d'una crisi un dels cònjuges opti per endur-se'n el seu fill a un altre país, sovint aquell del que és originari, sense tenir-hi dret.

Quan això s'esdevé, aconseguir el seu retorn pot convertir-se en un llarg calvari, que exigeixi una enorme despesa en advocats i altres costos, així com una bona pila d'anys. Hi ha el greu risc que les resolucions judicials, quan es dictin, no siguin res més que paper mullat, i que el menor arribi a la majoria d'edat havent perdut tot contacte amb un dels seus pares.

Per a intentar evitar que això passi, el 1980 es redacta la Convenció de l'Haia, un tractat multilateral que obliga als tribunals dels estats part a ordenar el retorn d'un menor a aquell altre estat del que ha estat sostret en contravenció dels drets de custòdia aplicables. L'esperit de la Convenció és evitar que una situació fàctica, el trasllat il.legal d'un menor a través d'una frontera, acabi predeterminant el seu futur. En el seu lloc, el text obliga a que el menor torni al seu país de residència habitual, i siguin els seus tribunals els que determinin el fons de l'assumpte, és a dir amb quin pare ha de viure i quins drets de visita té l'altre progenitor.

La convenció conté algunes excepcions a aquesta regla, però preveu que siguin interpretades restrictivament.

Motius de la decissió i principals obstacles per a implementar-la
La majoria d'observadors coincideixen en afirmar que el govern japonès ha optat finalment per anunciar la signatura de la Convenció per a evitar que el prestigi i la bona imatge del país se'n ressentissin. Es tractava d'una qüestió cada cop més present als contactes amb diplomàtics estrangers, per exemple al gener vuit ambaixadors es van reunir amb el ministre d'assumptes exteriors nipó per a pressionar-lo.

D'ençà de la seva derrota a la Segona Guerra Mundial Tokio ha optat per una política exterior basada en gran part en la projecció d'una imatge amable, i en el gran potencial de l'anomenat "soft power" (poder tou) del país, que gaudeix d'una cultura tant tradicional com popular que desperta un gran interès a l'estranger.

Naturalment això solament és part de la història, una flota xinesa no s'atura amb manga i geishes, i per si de cas el Japó també s'ha rearmat discretament les darreres dècades, rellegint contínuament el famós Article 9 de la seva Carta Magna, que li imposa la renúncia al dret a la guerra, però que permet l'auto-defensa. Gaudeix a més a més d'una capacitat nuclear militar latent, sent una de les principals potències mundials a nivell d'energia atòmica i disposant d'estocs considerables de plutoni.

Un cop presa la decisió de signar la Convenció de l'Haia sorgeix la necessitat de reformar el dret civil japonès en matèria de família, molt diferent pel que fa a la custòdia i la potestat sobre els menors del nostre i de la majoria de nacions occidentals.

Al Japó el divorci desemboca gairebé sempre en la custòdia exclusiva dels fills menors per part d'un dels progenitors, normalment la mare, de manera que a la pràctica pot endur-se'ls sense el consentiment del pare, o evitar que el vegin. En canvi a Estats Units i a Europa és possible demanar la custòdia compartida, o un règim ampli de visites per al progenitor que no viu amb els fills.

De fet la darrera reforma del dret civil català en matèria de família, aprovada el mes passat i que entrarà en vigor el 2011, preveu la custòdia compartida com a formula preferent si no hi ha acord, i obliga als cònjuges que se separin a proposar un "pla de parentalitat", on pactin l'aportació de cada un a la cria i educació dels fills. Aquestes normes han estat recollides al Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, que substitueix l'antic Codi de Família.

En canvi el Codi Civil Japonès no conté cap esment dels drets de visita per als pares que no tinguin la custòdia dels fills, per la qual cosa si l'altre progenitor no els permet veure'ls poca cosa poden fer.

Algunes ONG nipones estan fent campanya a favor del reconeixement legal de la figura de la custòdia compartida, però sembla ser que de moment el govern no està disposat a fer un pas que jutja massa radical. Cal tenir en compte que la idea que el divorci suposa sovint un trencament definitiu entre un dels pares i els fills està força arrelat a la cultura nipona, i és ben vist per amplies capes de la població. De fet a voltes són els avis que s'enduen els fills.


Àlex Calvo
Professor de relacions internacionals, European University.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF