L'any del Predator?

Durant el 2010, els atacs portats a terme pels Estats Units i els seus aliats amb vehicles aeris sense pilot (UAV, en l'acrònim anglès), no han deixat d'incrementar-se en els diversos escenaris on es combat el terrorisme (Afganistan, Pakistan, Iraq, Yemen, entre d'altres). Una dada ho demostra: més d'un terç dels atacs protagonitzats per aquests ginys des del 2004, van tenir lloc en el 2010.

Res fa pensar que aquesta tendència no s'estronqui en el decurs del 2011, que acabem d'estrenar. I fins i tot s'incrementi. Tot sembla indicar. doncs que el 2011 pot ser l'any del Predator, en referència al model d'UAV més emprat fins al moment. O del Reaper, que és un model més recent i amb prestacions més desenvolupades. La ràpida expansió de l'ús d'UAV,s demostra la creixent importància del nou armament intel.ligent i l'aposta de Washington per que la guerra del futur, la lliurin en una part considerable, vehicles aeris, terrestres, navals i espacials, sense pilotatge humà.

És una innovació que lliga amb l'auge social de recursos lúdics com són els videojocs o els jocs de consola. No debades, una report recent, caracteritzava la puixança d'aquest recurs bèl.lic com de l'auge de la mentalitat playstation, en referència a les semblances que aparentment comparteixen l'ús d'aquests ginys de combat i de reconeixement, i el dels comandaments d'una consola de vídeo. De fet,sembla evident que això no és cap casualitat, si es té en compte que en molts casos, les persones que dirigeixen els UAV,s són joves que han crescut sota la influència de les consoles i els videojocs.

L'ús reiterat dels UAV, s'ha desenvolupat en els darrers temps en dos àmbits clarament delimitats.

Un d'ells és protagonitzat per la pròpia CIA, que ja porta uns quants anys utilitzant els predators per eliminar allà on els localitzin els seus objectius. Un dels escenaris on més s'ha donat aquesta actuació i que més polèmica ha generat ha estat sense cap mena de dubte, el Pakistan, i més concretament les Arees Tribals sota Administració Federal, que són les més sensibles, atès que fan frontera amb l'Afganistan i és on es pensa que es refugien els líders dels Talibans i de la pròpia Al-Qaeda. Es tracta, naturalment, d'una activitat totalment clandestina, tot i que compta amb una certa tolerància i fins i tot participació de les autoritats locals, o de determinats sectors, del Pakistan, sobretot en el tema de la informació i dels recursos sobre el terreny. Els efectes col.laterals d'aquests atacs clandestis, són, naturalment, els morts civils que generen, atès que la prioritat d'eliminar els objectius sembla imposar-se a la mort de ciutadans que res tenen a veure amb el conflicte o que fins i tot són familiars directes de l'objectiu.

Els errors en aquests atacs, naturalment, es converteix en carnassa per als detractors de la presència americana a la zona, i fins i tot ja s'ha començat a donar aixecaments de protestes contra d'aquest errors.

L'altre escenari on els UAV són emprats de forma regular és a l'Afganistan. Aquí, el seu ús es troba perfectament justificat com a part de la guerra que es duu a terme contra els Talibans i els seus associats. En aquest cas, qui n'assumeix la responsabilitat són directament les forces armades, i principalment l'aviació (USAF), encara que també en disposen, i usen, els seus aliats britànics de la RAF.

Per fer-nos una idea del nivell de tecnificació que suposa l'ús d'aquesta ginys, només cal remarcar que en la majoria d'ocasions, el responsable de dirigir-los al seu objectiu final es troba assegut a milers de quilòmetres de distància. Concretament, la CIA els gestiona des de la seva base a Langley (Virginia), a uns 11.000 kilòmetres de Kabul, mentre que els operats per la USAF es troba encara més lluny, a la Base Aèria de Creech, en ple desert de Nevada. Això pressuposa un nivell de coordinació total entre els satèl.lits, les comunicacions, els tècnics de senyals, els meteoròlegs i, no cal dir, els elements sobre el terreny.

La multiplicació dels atacs dels UAV,s també té una innegable lectura política. Es pretén compensar la dificultat i el risc d'enviar homes a missions delicades, amb l'ús d'una tecnologia punta que difícilment pot generar pèrdues de vides humanes pròpies.

Com no podia ser d'una altra manera, la tecnologia no s'atura, i ja està en marxa el procés de substitució dels Predators per un model més avançat, el ja esmentat Reaper, amb més autonomia i més sostre de vol, i amb una major capacitat de càrrega. A més també es multiplica l'aparició de micro-UAV d'ús tàctic per a les unitats en combat.

Tanmateix, els Estats Units no són els únics que estan apostant per aquesta tecnologia militar. Altres exèrcits del món també ho fan bé comprant als americans (Regne Unit, Turquia o Itàlia), bé desenvolupant models propis com és el cas d'Israel i diversos estats europeus. En el cas israelià, s'han usat en accions de guerra en els darrers conflictes al Líban i sobre la franja de Gaza.

Tot plegat sembla indicar que l'aposta pels sistemes d'armament robotitzats anirà guanyant pes en les estratègies militars i de contrainsurgència del futur immediat.


Josep SORT

Envia'm per correu  |  Veure en PDF