Jordi Marsal

Diputat del PSC al Congrès

"En defensa el PP no té models alternatius"

Entrevistem Jordi Marsal, veterà diputat del PSC al Congrès, que ens parla sobre la trajectòria de la política de defensa espanyola i explica, entre altres coses, que l'actitud de IU, ERC i CiU en els debats sobre política de defensa ha estat "d'extremada responsabilitat", en viu contrast amb el PP.

Entrevistem Jordi Marsal, que és diputat del PSC al Congrés dels diputats i membre de la comissió parlamentària de Defensa, de la que n'és membre des del 1989 i en va ser portaveu del PSOE a l'anterior legislatura. Actualment és també vicepresident de la Asociación Atlántica Española i president de la comissió parlamentària de Peticions del Congrés.
 
Sr. Marsal, és evident que la defensa a Espanya ha patit grans canvis i que s'ha passat d'un model procedent de la Transició a la democràcia a un altre model, ben diferent. Quina valoració en fa d'aquesta trajectòria?
Bàsicament ha estat positiva, fa 30 anys la defensa era un dels principals problemes que tenia el país. La por al soroll de sabres, quin paper jugarien els militars... això s'ha superat per molt que hi pugui haver en algun moment alguna sortida de to per part d'un militar, cosa que passa també en altres països occidentals. Tenim unes forces armades totalment democràtiques similars a les de França, Alemanya des del punt de vista de subordinació al poder polític, d'assumir que no tenen autonomia, que no hi ha un poder militar, no com fa trenta anys, aquests són debats que ja no existeixen. Si un observa les forces armades de fa trenta anys eren forces de quasi 300.000 homes, sense gaire material, amb servei militar obligatori, una estructura totalment antiquada i avui tenim unes forces armades totalment professionalitzades amb els mateixos problemes que tenen altres països que també han professionalitzat. Si observem el material que tenien els soldats dels tres exèrcits fa trenta anys i el que tenen avui hi ha un abisme total. Per tant hi ha hagut una evolució francament positiva que fa que avui els exèrcits espanyols puguin actuar fora d'Espanya amb les missions de pau, les missions humanitàries sense cap complex d'inferioritat. Normalment la valoració és molt bona perquè tenen un altre tipus de virtuts que podríem dir-ne de relacions públiques i humanes que altres exèrcits no tenen i el que hem de tenir en compte és que Espanya no és una potència de la dimensió de França o Alemanya o Gran Bretanya sinó que és de caràcter mig i per tant té menys recursos però des del punt de vista qualitatiu en alguns camps està per sobre fins i tot d'algun d'aquests països.

Situar Espanya com una potència mitjana és una manera també de definir les capacitats i les limitacions d'aquestes capacitats de defensa. Quina creu que ha de ser la posició de defensa d'Espanya en el sentit més estrictament militar?
Jo crec que Espanya ha d'aprofitar aquells aspectes positius i permanents. La seva pròpia posició geogràfica, per exemple, és cert que Espanya fa de pont entre Europa i el nord d'Àfrica, pot tenir un paper important en el Mediterrani i per tant aquests són elements determinants de cap a on pot projectar la seva potència Espanya per ajudar a solucionar els problemes, per estabilitzar el Mediterrani. Per un altre cantó Espanya és un pont entre Europa i l'altre costat de l'Atlàntic, per tant aquesta posició s'ha d'aprofitar per tenir una política transatlàntica tant cap al nord, per la pertinença a l'OTAN i les relacions bilaterals amb els Estats Units com també amb les relacions amb l'Amèrica llatina per aquelles coses de la hispanitat, que més enllà de l'ús i de l'abús que se n'ha fet d'aquest concepte, a vegades per l'idioma i les relacions comercials existeixen uns vincles que faciliten aquesta política. Després un tercer element  que és la integració d'Espanya a la Unió Europea dins d'aquest procés de construcció d'una política de defensa. Aleshores a Espanya el fet de ser una potència intermèdia li dóna problemes, com per exemple la complicada situació de la indústria de defensa però en canvi pot espantar menys per altres coses o pot tenir algunes activitats o alguns papers que no poden tenir França, Anglaterra o Alemanya. L'experiència dels Balcans ens demostren, per exemple que les zones on hi ha tropes espanyoles acostumen a ser menys conflictives perquè estableixen un tipus de relació amb els civils de la zona que amb tropes d'altres països és més complicat. Això mateix està passant als PRTs d'Afganistan. Aleshores Espanya jo crec que no ha de voler ser més del que és ni menys del que és, ha de jugar amb aquests tres elements estar clarament compromesos amb l'OTAN i amb la PESD.

Tenint en compte aquesta funció de "bisagra" entre el que seria el pont transatlàntic i l'europeu, des del punt de vista industrial, de la indústria de defensa, no hi ha un cert sobrepès del cantó nord-americà?
A veure aquí diríem que hi ha hagut una estratègia de diversificació. En el tema aeronàutic l'aposta de tots els governs espanyols ha estat clarament europea. El procés de creació d'EADS, de CASA formant part de EADS, ha aprofitat les capacitats en transports de CASA que lidera aquest sector, el tema de la fibra de carboni... hem d'aprofitar aquells nínxols que tenim. En canvi en el sector naval, que té una gran complexitat i diversitat i que en el camp civil la indústria naval europea no és competitiva però que en canvi sí que ha quedat un sector d'indústria naval militar però molt fragmentada en alguns països que han aconseguit unificar-les com a Alemanya però encara cada país té el seu model de fragata... A Espanya en el seu moment es va jugar a favor del projecte de fragata europea però la veritat es que va ser un desastre i allò va produir un viratge que desprès ha continuat cap als Estats Units amb una estratègia de relació amb Lockheed Martin en el que abans era Bazán i ara és Navantia, que ha portat el sistema AEGIS per unes fragates que són les millors del món.

Hi ha hagut una estratègia de diversificació, en l'aerospacial és europea, en el naval és un 70-30 nord-americana i sempre amb els ulls posats a l'espera d'un EADS naval que de moment no es materialitza. En el camp terrestre no hi ha hagut tant una estratègia com un "adaptar-se a les circumstàncies". La decisió de privatitzar Santa Bárbara es pren en funció de que l'oferta alemanya suposava tancar les factories i deixar al carrer molts treballadors, mentre que l'opció nord-americana suposava mantenir obertes les empreses.

El que seria la politica del sector industrial-militar ha estat estable, hi ha hagut continuïtat?
En general les polítiques de defensa han tingut bàsicament continuïtat amb pràcticament tots els governs, amb els socialistes després els populars i ara amb socialistes altre cop, amb matisacions però hi ha hagut una gran continuïtat.

Així no diria vostè que hi va haver un gir nord-americà en la política dels gabinets Aznar?
Hi ha hagut dos moments crítics en la continuïtat de la política de defensa, que tenien a veure amb la política exterior: l'OTAN i la intervenció a l'Iraq. La intervenció a l'Iraq és una decisió de política exterior que fa l'Aznar i un sector important del PP. En aquests moments encara hi ha un trencament en política exterior molt greu i que de mantenir-se uns anys es traduiria en dos polítiques de defensa diferents: una política de defensa del PP i una política de defensa socialista, moment que encara no ha arribat.

Hi ha temptatives de reencontre per reconduir aquesta divergència en política exterior?
Jo diria que en aquests moments és molt complicat. En tots aquests trenta anys hi ha hagut una voluntat de mantenir les polítiques d'Estat fora de la baralla política diària que està trencada en aquests moments. La baralla política general fa que sigui impossible el plantejament, jo diria que fins que no es calmin més les aigües no es donen condicions suficients per tornar al consens. Essent realista n'hi ha prou amb que no es separin més les polítiques exteriors.

En aquest context, el govern ha tingut uns socis que han estat utilitzats pel PP com arma política i que malgrat tenir posicions polítiques allunyades han donat suport a la llei de defensa. Vostè quina valoració fa de l'aportació d'ERC en matèria de defensa? Aquest és un aspecte que potser ha quedat amagat per això que vostè ha anomenat la "baralla política diària"?
En el debat de la llei de defensa l'actitud d'ERC i d'ICV ha estat molt més responsable que la del PP. El PP no plantejava un model alternatiu, sinó que discutia la legitimitat de la seva intervenció a l'Iraq. En una situació com aquesta la llei de defensa és possible perquè IU, ERC i CiU tenen una actitud d'extremada responsabilitat. El PP no té models alternatius, no hi ha per tant debats entre polítiques de defensa diferents sinó que el debat des del el PP té a veure amb la política general, que té un clima clar d'enfrontament.

Canviant cap a assumptes de l'àmbit pròpiament militar. La Transformació vostè creu que es un concepte aplicable a les forces armades espanyoles?
Hem de tenir en compte que el que ha passat amb les Forces Armades espanyoles aquests darrers trenta anys en que han canviat organització, doctrina, missions, instruments... Les forces armades primer es van haver de democratitzar fent un primer procés de transformació, si hi sumem el canvi d'escenari de la caiguda del mur i l'aparició de noves missions, operacions de pau, es fa un nou procés de transformació que implica projectar-se a l'exterior, passar a una estructura funcional, etc. Després del 11-S la lluita contra el terrorisme passa a ser una missió i cal revisar moltes coses. Per tant les forces armades han passat per un procés de tres transformacions.

Un altra cosa és el concepte nord-americà de Transformació que té dos inputs: la RMA (Revolution in Military Affairs), que es basa en les noves tecnologies aplicades a la manera de fer la guerra i les municions de precisió. La suma de la RMA i el canvi d'escenari estratègic porten els EUA a grans debats de gran complexitat que es traslladen a l'OTAN i als països europeus. En el cas d'Espanya és cert que anem amb un cert retard tant conceptualment com en la pràctica, tot i que disposem de força elements: les F-100, els futurs vaixells BAM (Buque de Acción Marítima), l'Exèrcit de Terra treballa en el programa Combatiente del Futuro... No s'ha avançat molt en el debat global però sí que s'està treballant en les diverses àrees del debat transformacional. A partir d'aquí també cal dir que Espanya necessita adaptar a les seves necessitats el concepte de Transformació i no a l'inrevés.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF