Miquel Sellarès

"Els Mossos tenen dret a equivocar-se"

Vostè va ser una persona que va començar a treballar l'àmbit de la seguretat des de l'Assemblea de Catalunya, organitzant el que podríem qualificar com l'aparell d'autoprotecció de l'Assemblea. D'aquella dura època en la clandestinitat, quines lliçons en va extreure?
Fonamentalment aplicava el que vaig aprendre dels aparells de seguretat de dos partits molt ben organitzats: el PSUC i el EAJ-PNV. En aquells moments el Partit Nacionalista Basc disposava del que ja anomenaven la "Ertzaintza" del partit, i els comunistes catalans havien organitzat un dispositiu de seguretat interna seriós i ben preparat. Jo que no era precisament comunista, sinó que era a l'entorn del pujolisme i la socialdemocràcia, de seguida vaig ser conscient que per enfrontar-nos a la repressió franquista necessitàvem adoptar les tècniques de seguretat que ens permetessin evitar les "caigudes" de companys en mans de la policia de Franco. Vam començar amb persones procedents del PSUC i d'altres forces polítiques a aplicar tècniques, molt rudimentàries, d'autoprotecció, amb més voluntarisme que mitjans o formació.
Però va ser dels bascos que vam aprendre més i aquí, vam editar alguns manuals amb tècniques per evitar ser detingut, què fer en cas de detenció, etc. Tanmateix es produia una situació difícil amb els propis companys perquè s'associava la seguretat pròpia, la de les forces democràtiques, a la de les forces de la dictadura i era complicat fer-los entendre calien aplicar tècniques i crear un aparell de seguretat.

Aquesta situació complexa que vostè explica, de pressió de les forces policials del franquisme i d'una certa manca de suport intern de les forces democràtiques, no va evitar però que s'acabés organitzant actes cabdals com la manifestació per l'Estatut del 1977 d'un milió de persones.
Si però això ja és propi d'una etapa molt posterior en que ja sortirem a la superfície. El veritable punt d'inflexió i moment històric, pel que suposa, es produí quan serveis de seguretat creats a la clandestinitat i serveis de seguretat del govern central van treballar colze a colze per l'onze de setembre de 1976. A les reunions preparatòries es donava una situació curiosa en que a un costat de la taula hi havia els que ens volien reprimir i a l'altra els que volíem canviar el règim i la llibertat del nostre poble. Nosaltres volíem demostrar que es podia mantenir un ordre democràtic, oposat al concepte "ordre públic" del règim de Franco. Quan ens trobàvem amb els comandaments policies ho fèiem amb gent que havia participat en la repressió i ens havien perseguit, però el contacte entre persones i el fet que sabien que el règim s'acabava possibilitaven treballar plegats.

Són aquests contactes els que fan que a Catalunya el fenomen de la lluita armada no es manifesti de la mateixa manera que, per exemple, al País Basc?
Home, eren moments d'una certa efervescència. Quan havia passat tot el que comportava el cas Puig-Antich, quan l'ETA, la de llavors, no la d'ara, exercia una lluita armada directa, era difícil no deixar-se arrossegar. A Catalunya però tota una sèrie de gent que havíem estat influïts per persones com el Coronel Escofet, vam entendre que la lluita armada no seria capaç d'arrossegar capes àmplies de la població i optéssim per treballar en la direcció de construir una força policial pròpia de Catalunya.
He de dir també que vam ser mal vistos per aquells companys, als que tinc un gran respecte, i alguns d'ells recordem que van morir, que sí eren partidaris de la lluita armada. Entenc que la responsabilitat per les accions de la lluita armada estan entre els ideòlegs que els van convèncer de dur-la a terme, i reitero el meu respecte pels que van entrar en aquesta via tot i considerar que era un error.

Ha esmentat el Coronel Escofet, darrer responsable dels Mossos durant la República, era un referent per a les persones que treballaven per la seguretat de les forces democràtiques en la clandestinitat?
Sí. Tot i que personalment també em va influenciar molt per persones del EAJ-PNV com en José Maria Retolaza, Eligaldos, etc. gent que va participar després en la creació de la Ertzaintza.

Influeixen també en la voluntat de crear un projecte policial propi a Catalunya?
Sí en el sentit que oferien un model diferenciat dels projectes que es vinculaven a lluites d'alliberament nacional per la via de la lluita armada. Hem de pensar que el model de la lluita armada a l'Europa dels 70 era a l'ordre del dia i que no faltaven exemples ni coixí ideològic per a donar-li suport. Es evident que el cas basc exemplifica aquestes dues vies, la de construir institucions i la de la lluita armada.

Què ha fet possible que finalment Catalunya disposi d'un cos de policia propi, els Mossos d'Esquadra?
Doncs la voluntat ferma de molta gent que ha cregut que era necessari per la nació catalana recuperar la gestió de la pròpia seguretat pública. Cal tenir en compte que darrera de totes aquestes seus que ara s'inauguren amb un desplegament del cos que va a més, del qual cal felicitar-se, hi ha hagut anys d'esforços i sacrificis personals de molta gent. Potser quan es parla d'un determinat període, es personalitza en el Miquel Sellarès, però cal reivindicar la tasca de moltes persones, algunes anònimes, però d'altres amb càrrecs al govern actual, com en Delors, o que estan a primera línia de la política com Jaume Bosch, o que són referents universitaris com Jaume Curbet. Tota aquesta gent jove que ara es troba amb un cos de policia que veu "normal", i fins i tot potser innovador en alguns aspectes, hauria de recordar que quan es troba amb alguna dificultat tot això s'ha fet possible per la voluntat de tota una sèrie de gent que va tirar endavant amb molt pocs mitjans.

Però políticament, la creació dels Mossos suposa un objectiu important per a la classe política catalana? Em refereixo al moment en que es comencen a recuperar les institucions pròpies i a bastir el que després seria l'administració de la Generalitat, a inicis dels anys vuitanta.
Mira, primer hi havia l'absoluta oposició del President Tarradellas que l'únic que volia era que se li quadrés la Guàrdia Civil. Dit així no ho sembla, però probablement ell el que volia era recuperar el comandament que la Generalitat ja havia tingut sobre aquest cos durant la República. Ho dic en positiu, ja que sé que alguns no ho veuen així. Després, la resta de la classe política veien vé que el cos que guardava la Diputació, d'uns 40 efectius, es transformés en una mena de "guàrdia vaticana", amb tots els meus respectes per la guàrdia vaticana que és molt més seriosa del que aparenta, i que guardaria les institucions de la Generalitat, el Parlament, etc. i per retre honors i prou.
Però, siguem sincers, si fa deu anys ens expliquen que els Mossos són avui una policia que es desplega a Barcelona, la capital del país, i que exerceix de policia integral no ens ho haguéssim cregut. Cal reconèixer la figura del conseller Vidal i Gayolà, que, amb la incomprensió de tothom va intentar crear un cos de policia i malgrat els errors, va trencar amb el concepte de que la policia catalana havia de ser la guàrdia vaticana de la Generalitat i havia de ser un cos de policia amb totes les capacitats que els són pròpies. Després vindria el conseller Macià Alavedra, un home de pes polític i amb ell en Miquel Sellarès, que llavors era més agosarat i potser massa vehement. L'Alavedra em respaldava i vam poder començar moltes coses. En algunes potser no ho vam poder fer com hagués calgut, però si que vam tenir, penso, l'encert d'entendre que la policia d'un país no podia ser la policia d'un partit i vam crear una estructura en que el director general, que era jo, sí que pertanyia a CiU, però immediatament seguien dos homes: Jaume Curbet i Jaume Bosch, que eren del PSC i del PSUC. Malgrat els enfrontaments polítics de llavors això va funcionar molt bé, i la combinació del conseller, el director general i el suport dels principals partits del país es van poder superar incomprensions com les del President Pujol i d'altres.

Quan diu "incomprensions"es refereix a obstacles polítics?
Durant vuit anys el President Pujol va mantenir respecte el tema dels Mossos el famós "ara no toca", en que no es produeix ni un sol Mosso. I a més la creuada personal i malaltissa de Ferran Cardenal contra la policia de Catalunya, i que es pensava que els mossos eren una mena de germen d'un exèrcit d'alliberament nacional, una visió lamentable i allunyada de la realitat.

I perquè passats aquests vuit anys, respecte els Mossos, es va dir"ara sí que toca"?
Perquè des de CiU es van veure diferents aspectes del que suposava desenvolupar els mossos. Primer pel potencial que tenien els mossos simbòlicament. S'havien esgotat els elements simbòlics de l'acció de govern: TV3, l'ensenyament, etc. eren coses ja fetes. Després, d'alguna manera es va saber veure la importància que va tenir l'Ertzaintza a Euskadi com a element emblemàtic de país, a més de la seva importància per la qüestió d'ETA i de ser una policia eficaç, moderna i democràtica. I en darrer lloc la insistència d'un ampli sector del país entre el que naturalment m'hi compto, que els remarcava que sense poder coercitiu no hi ha poder real. També cal dir que una persona en concret, Francesc Gordo, històric de CiU i exmilitar de l'arma d'enginyers, que va ser el tercer director general de seguretat ciutadana era molt proper al President Pujol.

Així, el poder desenvolupar el cos va dependre d'aquests factors?
No, no. No només. Hem de tenir en compte que els consellers Pomés i la consellera De Gispert malgrat tenir un perfil polític baix van fer avançar moltíssim el cos, i després cal reconèixer el fet que amb la primera legislatura de govern del PP es va poder progressar molt més que en tots els anys del PSOE. Em dol dir-ho perquè em considero un home progressista, però el PSOE va posar molts i molts entrebancs a la policia de Catalunya. En les negociacions amb el PP es van poder aconseguir coses com les competències en el trànsit, cosa que molts no creiem que mai s'arribés a cedir. Al cap dels anys hem de reconèixer les coses, si fa deu anys ens diuen que la Guàrdia Civil seria avui fora de les nostres carreteres, què haguéssim dit?

És la política del "peix al cove" la que més ha fet per desenvolupar una policia pròpia de Catalunya?
És la política de l'oportunisme, un oportunisme nacional, que jo penso que en alguns aspectes és positiu per al país. Es podria haver negociat l'aeroport, però en canvi van demanar el trànsit. Les negociacions, aprofitant la cojuntura política i que consellers com Pomés, d'un perfil una mica gris però d'una gran  capacitat de treball, s'hi van abocar, funcionaren, però el problema era un altre.

Quin?
Doncs que no s'ha tractat gaire bé als professionals de la policia. Aquest és el gran problema. Hi ha hagut un gran tremolor de cames per no voler semblar un cos militaritzat que ha impedit potenciar la il·lusió, la vocació, la formació, l'esperit de cos, el compromís amb el país, i la necessària litúrgia que té qualsevol cos d'aquestes característiques i que són molt importants perquè ser policia no es ser simplement un treballador. Un policia de qualsevol país és un servidor públic que vesteix uniforme i representa les institucions i està al servei del poble.

Així el balanç d'aquest procés, tenint en compte això últim, seria negatiu?
No, no crec que sigui negatiu. Si a mí i a d'altres que hem col·laborat en la fundació de la nostra policia ens diuen que un dia l'edifici de la plaça Espanya l'enderroquen i que un arquitecte antifranquista com és l'Oriol Bohigas hi aixecaria una seu dels Mossos, que aquests es desplegarien i es retirarien la Policia Nacional i la Guardia Civil ens hagués semblat increïble. De vegades, nacionalment, les coses es pensen com impossibles i en realitat és tan impossible que en un futur puguem aconseguir més coses com impossible era fa un temps que tiressin a terra la seu de la Policia Nacional a Barcelona. El que passa és que la vida de les persones és curta i voldríem veure més resultats, però afortunadament tinc la joia de veure tot el que estem veient ara.

Per concloure amb la qüestió de la policia, com veu el futur del cos?
La Policia de catalunya té encara moltes dificultats. Dificultats, tècniques, de mitjans, de formació... Però s'ha de dir als ciutadans, i a alguns polítics, que res és fàcil. Estem construïnt una cosa de nou. Que es podria haver fet millor? Segur. Que hi ha hagut errors, inclòs alguna incompetència? Segur. Però sobretot cal que tothom tingui l'autoestima suficient. Perquè aquells que són enemics de les llibertats nacionals de Catalunya aprofitaran qualsevol error, gran o petit dels ja milers de professionals de la nostra policia, per posar en qüestió tot el model. Deixi que ho il·lustri amb una anècdota. Durant una recent trobada de comandaments policials a Barcelona un alt càrrec dels cossos de seguretat de l'estat va qüestionar l'eficàcia dels Mossos, deia que era una policia molt jove, sense experiència, que aquesta policia s'equivocaria, que ho faria malament... I va ser un comandament de Scotland Yard qui el va replicar i li va dir "jo em quedo els Mossos" i que ja la voldria a la policia britànica una mitjana d'edat entorn dels trenta i la il·lusió d'un cos que comença, que és un valor, no un problema.

Vol dir que el cos de Mossos d'Esquadra, té dret a equivocar-se?
Sí, sens dubte. Però també cal tenir tenir en compte que es troben amb una situació complicada perquè hi ha gent que no ha fet els deures i això ha generat dificultats. No han fet els deures alguns municipis, començant per l'ajuntament de Barcelona, que ha deixat envellir la plantilla i no l'ha reforçada suficient i els cossos de seguretat de l'Estat han deixat en quadre les comissaries i les unitats dels llocs on els Mossos s'hi havien de desplegar. I això ha creat un cert buit en la seguretat, fins que s'han desplegat.

I aquest buit ha estat aprofitat políticament?
Jo no ho voldria creure això. Penso que hi ha la obligació d'entendre's entre les institucions, especialment entre la Delegació del Govern i el Departament d'Interior, i que no cal buscar explicacions excessivament complexes a les friccions i als problemes del desplegament. Hem de pensar que en molts casos els cossos de seguretat de l'Estat s'han replegat sense traspassar les fonts d'informació i que la informació és el pilar, la base de les operacions policials. I no cal aquí fer dissertacions polítiques sobre aquest problema ja que, des de sempre, Policia Nacional i Guàrdia Civil han destacat per no cooperar entre ells i no passar-se informació. Fins i tot en alguns casos s'ha escapat algun "comando" d'ETA o s'han abortat operacions importants contra màfies de la droga per no col·laborar. Tenint això en compte no es estrany que hi hagi hagut friccions amb els Mossos.

Passem ara a un pla de país. Catalunya els propers anys afrontarà els problemes de la seva seguretat amb un cos de Mossos d'Esquadra del que hem estat parlant fins ara abastament, però quins creu vostè que poden ser els problemes, els reptes de la seguretat de Catalunya?
Home, jo no vull dir que ens hagi de passar el que ha passat a l'Estat Francés, però vivim uns moments d'una certa explosió. Ens falta decisió i rigor per actuar amb molta contundència amb el crim organitzat. A la lluita contra la droga, contra l'explotació i el tràfic de persones cal molta i molta duresa sense contemplacions amb les màfies internacionals.
Tenim fenòmens nous, com les bandes juvenils. Estem acceptant amb molta tranquilitat el reagrupament familiar i deixant que centenars i centenars de joves que s'han format en nius de violència, que no és només social sinó en alguns casos també revolucionària, quan arriben es troben que la nostra societat els és difícil. Temes com aquest no podem deixar que els solucioni la policia, la seguretat pública és un tema interdepartamental de govern i s'hauria de crear la capacitat de coordinar esforços i crear equips interdepartamentals per tractar problemes com el de les bandes, en que hi hauria de participar Ensenyament, Cultura, Joventut, Universitats, Benestar i Família, l'Institut Català de les Dones i l'últim, l'últim esglaó és la policia i això ho ha d'entendre el ciutadà. La policia no pot ser el bomber dels piròmans de la política. Qui ha permès aquesta immigració irracional i vinguda sense papers i sense res?
El país necessita que a la nostra policia hi hagi, al costat d'unitats molt dures que combatin les màfies internacionals, reitero, sense contemplacions, vint o trenta policies especialistes en la negociació amb diferents sectors socials del país que puguin evitar que per determinats problemes, com els recents dels veïns de la Vall d'Hebron, la solució siguin intervencions dures.
Però un repte molt important que tenim és amb el nostre poder judicial. Podem canviar de model policial sense canviar de model judicial? És realista això? Necessitem un poder judicial molt àgil i molt modern que sigui capaç d'admetre  la diferenciació, com fan a Suècia per exemple, entre diferents nivells. Una cosa és el drogoaddicte que trampeja, els veïns que es manifesten i un altre nivell és el crim organitzat, que només entén el llenguatge de la duresa. Als sectors criminals professionals no se'ls reintegrarà a la societat i s'ha de ser contundent en el seu tractament. I aquests diferents nivells cal que la policia els sàpiga veure però que estigui respaldada per la societat.

Fins ara hem fet un repàs a les qüestions de la seguretat del país, però cal fer-li una pregunta ineludible: perquè cal un CEEC?
A Catalunya, degut a dècades de no disposar d'estat propi, hi ha hagut temes tabú. Temes en els que els catalans no hi havíem de participar, no en podíem opinar. De fer-ho s'havia de fer en clau espanyola, adaptant-nos-hi des de la seva manera de veure les coses. Jo penso que a Catalunya cal que gent amb seny i sentit de la responsabilitat, que no estan per trencar res, però sense renunciar a tenir una perspectiva catalana, puguin opinar i analitzar les qüestions de la seguretat, la defensa, els conflictes, etc. Que hi hagi un centre, amb totes les dificultats que comporta, com el CEEC on una gent jove pugui crear pensament estratègic des de la nostra pròpia perspectiva. Jo espero que les nostres institucions entenguin que això és necessari per al país. El CEEC no és de ningú ni va contra ningú, és una institució de la normalitat i està per servir el país. Tots els països tenen centres capaços de crear pensament estratègic propi, és normal i és lògic. I hauria de ser normal que a Catalunya igual que, per exemple, en el camp de l'economia no s'ha renunciat a tenir pensament propi, no es renunciï a pensar sobre les qüestions de la defensa, la seguretat, els conflictes, els afers militars, etc. I més, en el marc europeu.

Ja que parla d'Europa, com veu les perspectives de la defensa a Europa? En alguna ocasió vostè ha dit que no hi pot haver defensa possible a Europa si no és europea. En aquest context tenen algun paper països petits com el nostre?
Home, si fins i tot a l'Exèrcit espanyol han experimentat amb la BRILAT en el que de facto és una "guardia galega" i no passa res, no passa absolutament res per donar joc a símbols propis de Galícia en una unitat gairebé exclusivament formada per gallecs... A Europa hi ha diverses unitats que tenen un marcat caràcter nacional dins de forces d'estats plurinacionals. Escocesos, flamencs. La qüestió real és com es configuren les diferents nacions, els diferents estats, perquè d'aquí a dos o tres generacions tot plegat encaixi en una defensa d'Europa forta. El que s'ha d plantejar d'una vegada són acadèmies d'oficials europees, per exemple.
Pel que fa a la indústria, no té sentit que cada estat pretengui mantenir una indústria pròpia, no es viable. Els francesos han fet el Rafale però, en podran fer un altre de Rafale, en el futur? La via a seguir és la de l'Airbus A400, però a fons i en tot.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF