Els esforços de l'OTAN per a pacificar Afganistan

En un país que porta més de 30 anys en estat de guerra, on tota indústria ha desaparegut i on la dona ha arribat a ser un no-res, el tràfic de drogues és una de les poques formes de supervivència. Aquestes circumstàncies provoquen que la feina a Afganistan no es limita a derrotar una colla de terroristes, sinó que cal bastir un estat des dels més profunds fonaments

Per a afrontar aquesta situació, els comandaments de l'OTAN estan duent a terme una sèrie d'iniciatives amb una doble i clara finalitat. Donades les necessitats de material militar, l'octubre de 2011 ha d'haver-hi 305.000 militars i policies afganesos, s'ha prohibit la importació del material que aquests necessitin i que pugui ser fabricat a Afganistan. Així, tant el calçat com els uniformes, són encarregats a petites empreses de manufactura, moltes tenen dones al capdavant, per a cobrir aquests equipaments bàsics. D'aquesta manera es crea indústria, es genera treball, i es torna a les dones la seva categoria de persones, de manera que obtenen reconeixement social.
En una línia paral•lela, la construcció d'escoles i l'alfabetització de la població segueix objectius molt semblants: donar feina, formar culturalment, i que la població en pugui treure rèdits. L'economia no pot créixer si la població no té la capacitat intel•lectual per a fer servir la maquinària necessària. De nou, es comprova que en tants anys de guerra, l'escolarització ha caigut fins a ser gairebé nul•la, i que les dones n'eren excloses. Implementant l'escolarització s'iguala a les persones d'ambdós sexes des de la infància, alhora que se les forma intel•lectualment.
Aquests són dos exemples del que implica la guerra a Afganistan. No es pot derrotar els terroristes, ni els senyors de la droga, sovint els mateixos, sense que hi hagi un acord social per a fer-ho. Cal que la gent vegi un futur en la construcció del seu país, i cal que vagi resultats. Iniciatives com les explicades compleixen amb aquests objectius. El problema és que demanen temps i, sovint, l'opinió pública no té la paciència necessària.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF