Català Arabic Chinese Deutsch English Español Français Hebrew

El mite del 12 de setembre

Dimarts, 13 de setembre de 2011



El catalanisme, com tota tendència política gaudeix de la capacitat d'acceptar algunes summa veritatis inqüestionades per tothom. Aquestes premises ampliament compartides molt sovint més que reflectir la realitat o una anàlisi de la realitat són producte d'un moment històric, de necessitats polítiques i també, perquè no dir-ho, personals. Cada any, després de la Diada Nacional hem de sentir en boca d'algú alló de que el realment important va ser "tornar a la feina el dia 12".

Els catalans celebrem derrotes, és l'únic que tenim
I aquí comencem a comptar des de l'Onze de setembre fins a Muret, passant pel 39... Però, l'expansió mediterrània es va fer de derrota en derrota fins a Neopàtria? Veien derrota rere derrota les armes catalanes, amb estendards catalans, contenint les diferents onades invasores? Els fets d'armes victoriosos no compten en el nostre imaginari col•lectiu i el que es pitjor, no tenen prestigi. Certament els catalans, com molta altra gent, hem quedat històricament marcats per una derrota forta com la de la guerra de succcessió. La guerra al cap i a la fi canvia fronteres, destrueix estats i imposa senyors i en certa manera l'important és el resultat, però qué passa amb l'honor i la glòria acumulats tant a la victòria com en la derrota? Els hem llançat a les escombraries? Pitjor, ens escarnim i ridiculitzem nosaltres mateixos en una mostra evident de decadència.
El 12, millor que l'11
Així el catalanisme contemporani va arribar a l'extrem de considerar l'11 de setembre un error històric, que ens podriem haver estalviat, ja que va ser una sonada derrota. En canvi l'actitud treballadora, les botigues i tallers oberts de Barcelona l'endemà dels combats i l'assalt a la ciutat serien la nostra millor actitud. És més, seria el que sabem fer millor. D'aquí que aplicant la nostra moral calvinista i amputant la nostra història de la part més essencial -la militar- no ens sabem interpretar nosaltres mateixos i s'arriba a mitificar el dia 12 en contraposició al 11, com volent dir "nois dediquem-nos al que sabem fer millor: pencar".

Que va passar el dia 11?
Quan els borbònics assalten Barcelona l'Onze de Setembre no ho fan per acabar negociant la capitulació, ho fan per resoldre el setge per la força i escarnir una ciutat que es resisteix més del compte. Des de temps immemorials als setges es mantenia la opció de negociar una rendició de la plaça, fins un determinat moment. L'assetjador volent estalviar-se els costos de l'assalt i el temps perdut davant de les muralles hi guanya amb una rendició ràpida, però també l'assetjat que si no disposa de força suficient i preveu la derrota s'estalvia les pèrdues. Un exèrcit que es desplega per l'assalt i perd mesos o anys per rendir una plaça no acostuma a negociar res amb els defensors si veu la victòria assegurada. Després, per castigar la voluntat de resistència, premiar la tropa i apropiar-se de béns, saquejarà la ciutat. El saqueig -com el de Lleida el 1707- no tenia només una funció repressiva i econòmica sinó també dissuassòria.
L'assalt a les muralles de Barcelona, des d'un punt de vista militar, probablement estava guanyat abans de començar. La resistència dels defensors de la ciutat és però, acarnissada. Fins al punt que perdudes les muralles i els baluards es contraataca. Es contraataca i s'atura l'atacant. Les baixes són molt altes, tant per atacants com per defensors el combat dins una ciutat amb armes del s.XVIII implica arribar sovint al contacte, al cos a cos, on es fa servir tot el que es pot. Dins d'una ciutat la formació, l'ordre, la disciplina de foc i les qualitats dels soldats professionals compten menys que a camp obert. I en una ciutat que no espera quarter aixó és especialment cert. Els combats tenen un punt de salvatge, amb unitats pràcticament exterminades -van quedar notaris a Barcelona?-, posicions que canvien de mans vàries vegades i decidint-se el resultat dels combats en moltes ocasions a punta de baioneta, cop de culata, ganivet...

La dimensió èpica
No és per tant la del dia 11 una simple derrota en un assalt després d'un setge. És una batalla singular que si la llegeixes fil per randa t'eriça els péls del clatell. Significa alguna cosa la paraula heroi? Doncs aquella jornada se'n van fer unes quantes d'heroïcitats. Cinc mil defensors van frenar trenta-cinc mil atacants. L'esgotament de la jornada i les baixes provocades van fer acceptable per a Berwick una capitulació en comptes d'una rendició. En tot plegat hi ha una dimensió èpica notable, i aixó és el que més crida l'atenció. La imatge del quadre d'Antoni Estruch, amb Casanova ferit a peus de la bandera de Sta. Eulàlia no ens parla de l'ètica del treball o del pactisme sinó d'una mélee a punta de baioneta.
Tot això no és negligible i té un valor. Un valor que l'incipient catalanisme del s.XIX reconeixia, però que durant el franquisme i la transició va quedar esbiaixat fins ara. En certa manera l'Onze de Setembre és el contrari de la Transició. On està la càrrega èpica de la Transició?

Què va passar el dia 12?
Berwick explica a les seves memòries amb estupor com els catalans, indiferents, van tornar a les fargues i tallers. Però el fet és que el 13, abans d'entrar les forces d'ocupació, formaren totes fora muralles i se'ls ordenà que mantinguessin la disciplina, "prohibint tota injúria als catalans". Si el dia 12 quedaven fargues i tallers per anar-hi a treballar, va ser perquè es va evitar la crema, saqueig i matança a Barcelona, factors que així enumera el mariscal Villarroel quan exposa que cal parlamentar la tarda del 11. I si es va evitar el màxim desastre va ser perquè una defensa a ultrança, agressiva, va causar l'enemic un cost considerable, i, a més, amenaçava amb elevar-lo en cas de no resoldre's.
De manera que la mitificació del 12 i l'oblit dels fets d'armes té un parell de problemes. En primer lloc, sense aquests fets d'armes la ciutat hagués estat sotmesa a una ferotge destrucció i la imatge del bon català pencant s'esvaeix perquè no hi ha ni taller ni eines ni català. En segon lloc, probablement, el bon català que el 12 picava ferro a la farga, havia sobreviscut a uns quants combats i passat a ganivet algun francès o castellà, motiu pel qual devia tenir un càrrec de consciència important atesa la seva naturalesa pactista, pacífica i no violenta.

Tot plegat avui
Avui quan commemorem la Diada passem de puntetes per la realitat del que va suposar la batalla. És lògic. Com explicar que la capital de Catalunya decideix resistir, engegar a dida l'assetjador quan ja sembla tot perdut, combatre i, finalment, contraatacar? En el context de la Transició i l'autonomisme tot plegat resulta incòmode perquè ens revela del que podem ser capaços. Encara que acabi malament, perquè perdem, la història de l'Onze de Setembre ens ensenya el valor de la resistència, que ens estalvia el saqueig, i ens mostra militars catalans professionals i eficaços, coses que no encaixen bé.
Avui, un cop trencada la Transició -segons paraules del meu President, Artur Mas- caldria extreure lliçons de la Història de l'Onze de Setembre sense exageracions romàntiques ni ombres interessades. Aprendre dels errors sense menystenir la utilitat de plantar cara i batre's, l'autèntica lliçó que ens lleguen els ancestres.
I, encara que tot hagués estat del tot inútil, com digué el general De Gaulle "la gloire ne se marchande pas".
David Bajona, Analista del CEEC


CERCADOR
Butlletí
Subscriu-te al butlletí electrònic i et mantindrem informat regularment per correu electrònic
imatge decorativa
publicitat
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
info@ceec.cat
T. 93 454 97 02
F. 93 454 97 03
Desenvolupat per Calidae