Portaavions de "segona mà"i escalada naval asiàtica

No és cap novetat que totes les grans potències, quan renoven el seu material militar, solen oferir el vell a d'altres països. Els vaixells tampoc en són cap excepció. I en aquest article volem tractar, concretament, dels portaavions de la U.S. Navy. Aquestes naus, que són la pedra angular de la projecció de força dels Estats Units, es troben en procés de renovació.
Actualment n'hi ha 11 en servei, i està establert que per cada un que se'n retira, se'n ha d'incorporar un altre. Què passa doncs, amb els portaavions retirats? I més específicament, amb els que han estat retirats en la darrera dècada. Malgrat que siguin naus amb un buc de més de cinquanta anys, sobrepassen amb molt qualsevol dels seus equivalents d'altres flotes en tonatge i prestacions. Tot plegat, els converteix en una autèntica oportunitat. Oportunitat de negoci pels Estats Units, com també per vàries flotes d'Àsia. El programa de construcció naval de la Xina, que preveu disposar de 6 grans portaavions, ha disparat les alarmes entre els seus veïns. Qui té més possibilitats de mantenir el ritme en aquesta escalada naval és, evidentment, l'Índia. No obstant, Japó i Taiwan també són adversaris potencials de la Xina, que inverteixen quantitats notables en les seves flotes.
L'adquisició i posada al dia de portaavions retirats del servei no és quelcom nou. L'Índia va acordar amb Rússia la conversió del portahelicòpters Almirall Gorshkov ( classe Kiev)1, en portaavions, sumada a la compra de caça-bombarders MiG-29K. No obstant, van córrer rumors sobre la possible adquisició del Kitty Hawk2 (CV-63)per part de l'Índia. Rumors que el mateix cap d'Estat Major de l'Indian Navy, Sureesh Metha, es va afanyar a desmentir3. Aquest però, argumentava l'edat de la nau, no pas les seves possibilitats. No oblidem tampoc que l'Índia ha demostrat una gran capacitat en l'actualització de material militar vell. Creiem que els motius per no adquirir el Kitty Hawk es troben en l'interès rus, per mantenir un dels seus millors clients. Però, serà sempre així? És més, malgrat que l'India's Military Maritime Strategy, posa l'èmfasi en la producció pròpia, admet la possibilitat d'adquirir material estranger quan les seves prestacions aportin quelcom impossible d'assolir a l'Índia4.
Com dèiem, la Xina pot disposar de sis portaavions pels volts del 20205. No cal dir que als Estats Units l'interessa poder disposar de contrapesos davant del renaixement de la flota xinesa. No ens estranyi doncs, que en pocs anys veiem alguns dels seus portaavions en mans índies o japoneses. És possible que els sistemes d'armes i el programari no sigui transferit. No obstant, ni l'Índia ni Japó van mancats d'especialistes en la matèria.
Estem doncs, al bell mig d'una escalada naval al continent asiàtic. Els resultats d'aquesta són tant variats com incerts. Un equilibri de forces, amb dissuasió mútua, pot mantenir un cert statu quo. No obstant, la història ha demostrat que les situacions aparentment més estables poden trontollar per incidents irrisoris.
1 En podeu trobar els detalls tècnics a http://www.bharat-rakshak.com/NAVY/Ships/Future/193-INS-Vikramaditya.html
2 Detalls tècnics i història operativa a: http://www.uscarriers.net/cv63.htm
3 http://www.southasiamonitor.org/2008/Mar/news/19ip2.shtml
4 Podeu trobar tant el document com l'anàlisi a la secció de documents del CEEC. http://www.ceec-cat.org/documentacio
5 http://www.globalsecurity.org/military/world/china/cv.htm

Envia'm per correu  |  Veure en PDF