OTAN a Riga, visió des de Barcelona, passant per Kandahar

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord es reuneix aquesta setmana en cimera de màxim nivell a Riga, Letònia, una capital bàltica que ha conegut el pas de militars alemanys i soviètics... i ha viscut mig segle al darrere del teló d'acer, com diria Churchill. El valor que aquesta cimera es faci a Riga, capital d'un petit país de dos milions d'habitants independitzat de l'URSS i amb l'exèrcit i la Gazprom de Putin a l'altra banda de la frontera, no és baladí.

Deixant de banda el que suposa la ubicació de la cimera als països bàltics, el futur de l'OTAN es decidirà pels manifestos i silencis dels països membres a Riga i, tal i com enfocava The Economist divendres passat, pel resultat de la Segona Guerra Afgana. Afganistan és ara un camp de batalla no convencional (com sempre) que es diferencia d'anteriors campanyes militars a la terra ja conquerida per Alexandre, en que per primer cop un dels bàndols enfrontats als guerrillers locals és una estranya coalició anomenada OTAN. L'oTAN com adversari de les forces Taliban i els que queden d'AlQaeda, s'enfronta a un enemic tenaç, resolt, que combina baixa tecnologia i tàctiques no convencionals en el que el comú dels analistes occidentals hem definit com adversari asimètric. No és un enemic nou, està testejat, mesurat i va patir una derrota severa a mans nord-americanes durant l'operació Enduring Freedom començada l'octubre de 2001. Una derrota en que les forces de Tommny Franks combinaven forces especials, milícies locals i ple suport aeri utilitzant tàctiques també poc convencionals. El novembre del 2003, l'OTAN prenia el control dels primers PRT o equips de reconstrucció provincial, assumint de facto el control territorial de determinades àrees. Avui, novembre del 2006 l'OTAN és en guerra a l'Afganistan contra un enemic reorganitzat des de la reraguarda pakistanesa que estan combatent ara mateix les tropes de l'aliança.
Decidirà Riga o el Pushtunistan?
El futur de l'OTAN és allà i a Riga, però és difícil saber si pesarà més el bloqueig entre els països membres, que no han prés decisions efectives per guanyar la guerra afganesa, o la campanya que suposa el model de conflictes que vindran: un escenari allunyat, no convencional amb accions terroristes sobre el terreny i a casa, mediatitzat, i que s'ha de combatre amb recursos escassos i limitacions polítiques. Encallar-se en aquesta campanya afectarà greument les capacitats futures de l'aliança atlàntica i els països membres ho saben.
L'aliança atlàntica és absolutament conscient que necessita més tropes operatives, per combatre, sobre el "Pushtunistan" afganès. L'oTAN ha de completar encara el canvi de les forces heredades de la guerra freda (avui l'ós rus amenaça amb Gazprom i el FSB com bé saben a Londres). Cal més infanteria amb més mobilitat i capacitat real de combat. Una capacitat combativa que no sigui teòrica gràcies a l'aversió a les baixes i a ?la guerra? dels governs patrocinadors que prefereixen ensenyar les fotografies de l'ajuda humanitària.
Però ser-ne conscient no significa que es prenguin les decisions en conseqüència. Han pesat més els equilibris entre els EUA i França, les necessitats de mantenir-se fora dels costos de països com Espanya... que assumir el fet que cal una Transformació seriosa i assumir Afganistan com una campanya militar a guanyar colectivament. Una campanya que finalment es decidirà al "Pushtunistan" amb nord-americans, britànics, canadencs i holandesos a primera línia.
Ens afecta a Catalunya?
Encara que pugui semblar estrany, la victòria o derrota de l'OTAN a terres afganes, ens afectarà. Si l'OTAN queda hi queda empantanada o en surt derrotada el jihadisme talibà haurà guanyat, i Europa no haurà trobat una fórmula militar capaç de plantejar campanyes que el derrotin en escenaris semblants.
Una altra conseqüència important és que la capacitat d'extorsió implícita del jihadisme sembla augmentar amb els recels a participar plenament en les operacions de combat. El govern Zapatero només té tres raons per mantenir fóra del camp de batalla les tropes espanyoles desplegades amb la ISAF: la primera es que aquestes no tenen capacitat real de combat, la segona és que vol evitar el risc de ser objectiu jihadista, la tercera és evitar simplement el desgast electoral davant de possibles baixes i la participació espanyola en combats. En tots tres casos les debilitats que se'n deriven són prou significatives com per a que els aliats en prenguin nota i els jihadistes també.
Cal doncs prendre's seriosament el fet que un fracàs de l'OTAN a l'Afganistan gràcies a les disensions aliades, amb la significativa aportació espanyola, no acabi implicant més riscos per la nostra pròpia seguretat que l'aposta per una opció que pot semblar més "dura" però que en realitat és simplement més realista.
En qualsevol cas, cal no perdre de vista que en les tàctiques no convencionals, aquí i allà, està la clau de l'assumpte. Em consta que al cos de Mossos d'Esquadra alguns també ho veuen així.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF