La incapacitat de l'administració Zapatero en política exterior

L'activitat internacional del president del govern espanyol els darrers dies és especialment intensa: visita d'Estat del president de l'excolònia espanyola, Guinea Equatorial, cimera francoespanyola a Girona, entrevista de fons a Le Figaro. Totes tres operacions, habitualment a la llista de les actuacions "rentables" políticament, tenen un dubtós saldo positiu exterior i un clar resultat negatiu interior.

La política exterior espanyola pateix tres importants problemes que s'han posat de manifest, de maneres diferents, els últims dies: l'excessiva ideologització, l'absència d'estratègia i la falta de credibilitat.
Gestos, més que fets
El president Zapatero va estrenar la seva política exterior retirant les tropes d'Iraq, pràcticament a la francesa. A aquest s'hi afegiren altres gestos relativament hostils, com l'anunci de vendre avions i vaixells a Venezuela. La paradoxa és que aquests gestos de per se no han reportat cap benefici (la venda d'armes s'ha cancel·lat finalment, per exemple), però el malus diplomàtic ja ha estat pagat. El malestar al govern nord-americà s'ha traduït lògicament en una relació difícil i poc receptiva als interessos espanyols, que sí bé al públic interior pot resultar-li satisfactòria ha comportat costos evidents per als interessos de l'Estat espanyol. Aquesta tendència als gestos en clau interior, que va seguir amb la "crisi de la kefiya" i la quasi-voladura del paper de l'Estat espanyol en el procés àrabo-israelià es sustenta en una postura exterior en clau ideològica pròpia més pròpia de la diplomàcia de partit que la d'Estat. Un fet greu, ja que només cal un repàs als think tanks socialistes per constatar l'absoluta falta de realisme en el seu discurs. Per exemple, quan l'OESD publica un article criticant la decisió de l'administració Bush de construir un "mur" per disminuir la immigració il·legal... com a la frontera del Marroc. O quan la secretaria de relacions internacionals del PSOE declarava durant les hostilitats d'Israel amb Hizbollah al Líban que "lo único que hemos hecho es un llamamiento al fin de la violencia, la haya iniciado un grupo terrorista como Hamas o Hebzolá, o un Gobierno como Israel", distinció que segur que és manté en relació amb ETA.
Estratègia?
Naturalment una agenda fortament influïda per gestos o propostes ideològiques com la Alianza de Civilizaciones és difícil que contempli un anàlisi estratègic seriós. A més d'identificar clarament les àrees d'interès geoestratègic calen polítiques realistes sobre aquestes i no s'ha fet una cosa ni l'altre. Així sobre l'Àfrica no hi ha més agenda que acostar-se el Marroc en el possible, ometre els perills d'extensió de la Jihad (què fan les forces especials espanyoles inactives?) i oblidar-se de la costa atlàntica d'Àfrica fins que els immigrants desenvolupen capacitats amfíbies, low cost, es clar.
Acords i credibilitat
Però potser el punt més important té a veure amb la capacitat d'arribar a acords, a pactes, que es sostinguin. A Europa la credibilitat del govern no passa pels millors moments després d'una sèrie de qüestions polèmiques que han soliviantat els socis comunitaris, com la regularització massiva d'immigrants ilegals, o la competició amb el PP de suports exteriors al proceso vasco sense avís previ. A més el president Zapatero té problemes de credibilitat política interna que es poden traslladar a l'exterior. En aquest sentit el procés de l'Estatut en seria un exemple, ja que ha trencat acords a dreta i esquerra, i si bé les relacions internacionals d'ERC són les que són, les de CiU, especialment de Duran Lleida (etern ministre d'exteriors in pectore) i del President Pujol, estan a un altre nivell. Un altre apunt mereix el cas basc, on és difícil sortir del punt mort, entre moltes altres raons perquè des del món abertzale han seguit amb atenció la política catalana i no es volen arriscar a cedir per després, un cop passat el punt de no retorn (en el que probablement estarem si s'avança un pas més), veure promeses trencades.

A temps de rectificar?
L'administració Zapatero hauria de buscar punts d'equilibri factibles i desenvolupar una capacitat d'anàlisi realista que li permetés exercir una diplomàcia coherent en els seus resultats. A hores d'ara el desaliniament amb els EUA és un fet, però no s'ha substituït per una alternativa que no sigui fer gestos en clau interna, i els costos que comporten comencen a sumar.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF