La debilitat política d'ETA

Des de les seves primeres escissions a mitjans dels anys seixanta, el sector més abertzale i combatiu d'ETA ha superat les crisi internes mitjançant l'activitat armada. Era demostrant la seva capacitat d'actuar militarment, i amb accions sovint espectaculars però alhora amb un significat polític molt clar i que el poble podia entendre sense problemes, que l'organització armada basca ha superat les crisi internes i s'ha fet amb el suport d'una majoria abertzale que, tot i no compartir totes les tesi i accions de l'organització, sí que simpatitzava amb algunes d'elles. L'assassinat de Carrero Blanco, president del govern espanyol, i el que va ser el primer assassinat d'ETA, la mort del cap de policia de Bilbao i conegut torturador, Melitón Manzanas, van obtenir un suport popular que anava molt més enllà de l'entorn polític de l'organització.
Una dècada més tard, quan es va produir l'escissió entre el que seria ETA-militar i ETA-político-militar, l'esquema es va repetir. Així, mentre els poli-milis es dedicaven a desdoblar-se mantenint un aparell militar alhora que creaven un partit polític ?Euskal Iraultzako Alderdia, Partit de la Revolució Basca- que acabaria convertint-se en Euskadico Ezkerra, formació que al seu torn, es dissoldria en el si del Partit Socialista Basc-PSOE, els milis es van llençar a una campanya de càstig de col·laboradors del règim franquista tot obviant les possibilitats polítiques que oferien la mort del dictador i la consegüent reforma amb la convocatòria d'eleccions i la democratització de l'Estat.
Un cop superats els primers temps de desorientació entre el poble basc que no sabia diferenciar entre les dues ETA, una profunda politització radicalització de gran part de la població basca, així com una sèrie de moviments estratègics molt intel·ligents tant per part de la direcció dels milis com del seu entorn polític, que van portar a la formació d'una Herri Batasuna que aglutinava molts sectors de l'independentisme i de l'esquerra radical basca al voltant de figures tant conegudes i estimades entre la població com l'històric Telesforo Monzón ?ex-militant del PNB abans de la guerra civil i creador de l'Ertzaintza l'any 1936- i l'ex-porter de l'Atlètic de Bilbao Jose Àngel Iríbar. El radicalisme independentisme d'Herri Batasuna, paral·lel a les accions sovint espectaculars d'ETA-militar, van portar la coalició política a obtenir molts bons resultats electorals, fins al punt que en menys d'una dècada van fer desaparèixer el seu gran oponent polític de finals dels setanta, la coalició Euskadiko Ezkerra. En el camí, a principis dels vuitanta, s'havia dissolt ETA político-militar, deixant a ETA militar com a única organització armada independentista basca. Però dos sectors dels poli-milis s'havien incorporat a ETA-militar hi van deixar-hi la seva empremta ideològica, ja que a més d'incorporar activistes també van contribuir amb ideòlegs que ja havien estat influents en les posicions polítiques del poli-milis, com Eugenio Etxebeste, Antxon, i Jokin Apalategui, Apala. Per la seva banda, ETA-militar va perdre, en un atemptat dut a terme en el cinquè aniversari de l'assassinat de Carrero Blanco, el 21 de desembre de 1978, el seu màxim i gairebé únic ideòleg, José Miguel Beñarán: Argala. La influència dels primers poli-milis que es van passar als milis, la majoria dels anomenats berezis, es va fer notar, sobretot, en la presa de consciència per part dels dirigents milis pel que feia a la necessitat de bastir organitzacions populars, polítiques i sindicals que donessin un suport legal, al carrer i a les institucions tant a l'organització armada com a les seves tesis. Com ja hem dit, la radicalització política que es vivia en el País Basc a finals dels setanta i principis dels vuitanta, van possibilitar el bastiment de diferents organitzacions molt radicalitzades que ocupaven tot l'espectre polític i social, des d'organitzacions d'homosexuals, les primeres en la història basca, fins a les Gestoras Pro-Amnistia, que van passar a mans de gent afí als milis, o al sindicat LAB.
Amb aquesta perspectiva, els dirigents d'ETA i de les organitzacions més o menys afins -Jarrai, Kas, Gestoras,...- creien, durant els anys vuitanta, que podien negociar de tu a tu amb l'Estat espanyol. Recordem que quan ETA-militar declara una primera treva de quinze dies, el 9 de gener de 1989, es troba en plenitud de forces, amb capacitat per a assassinar de trenta a quaranta persones per any, i amb Herri Batasuna com a tercera força política basca tot i la seva actitud de no acudir a les institucions més enllà dels ajuntaments. A partir d'aquella declaració, s'inicien les conegudes com a "converses d'Alger", que acabaran en fracàs el 4 d'abril de 1989 quan ETA declara oberts "tots els fronts de lluita".
Des d'Alger fins avui hi ha hagut dos processos de pau, és a dir de negociació ETA-Estat espanyol. Un amb el govern del Partit Popular, iniciat amb l'acord entre les organitzacions abertzales basques a Lizarra, i amb la declaració unilateral i incondicional de treva per part d'ETA, que va acabar amb un estrepitós fracàs quan, després de la detenció d'alguns dels seus dirigents i negociadors, l'organització armada va trencar la treva, fet del que va culpar al Partit Nacionalista Basc, una postura que no va comprendre gairebé ningú i que buscava culpabilitzar el PNB per no haver estat capaç de pressionar amb prou força l'executiu espanyol per a que arribés a un acord polític.
El segon procés es va iniciar amb el retorn al poder del PSOE. De nou es va decretar una treva unilateral, però no hi va haver la preparació social i política que havia posat en situació d'escac l'anterior govern espanyol comandat per José María Aznar. En una situació de debilitat organitzativa i social de l'esquerra abertzale, el govern Zapatero sabia que es podia permetre el luxe de negociar tan sols qüestions tècniques com l'abandonament de les armes o la situació dels presos però en cap cas qüestions polítiques. Recordem que a partir del 1997 el govern del PP havia desencadenat una ofensiva sense precedents contra l'esquerra abertzale empresonant la Mesa Nacional d'Herri Batasuna, tancant el diari Egin i prohibint organitzacions com Jarrai i KAS. Però en aquella ocasió, com hem apuntat, l'esquerra abertzale va saber reaccionar políticament, i en menys d'un any es va dur a terme la declaració de Lizarra i ETA va decretar una treva. Així, l'organització armada cedia el protagonisme a la societat civil de tal forma que es produïa una doble pressió sobre el govern espanyol: d'una banda les organitzacions nacionalistes es presentaven unides en un projecte sobiranista, i per una altra, l'organització armada tractava d'arrencar acords al govern espanyol. Aquest procés va finalitzar quan ETA va assassinar un militar d'alta graduació a Madrid, alhora que en un comunicat feia responsable el PNB del fracàs del procés de pau.
En aquest punt cal tornar enrere i fer una anàlisi de la situació d'ETA. Aquesta va realitzar en els anys vuitanta els seus màxims atemptats i va arribar a posar en situacions realment difícils els diferents executius espanyols. De fet, des de la seva cinquena assemblea, ETA partia de la base estratègica coneguda com "acció-repressió-acció", segons la qual cada acció d'ETA duria com a conseqüència un augment de la repressió indiscriminada de l'Estat que possibilitaria una acció encara més contundent per part d'ETA amb força suport social degut a la repressió indiscriminada. Però aquesta teoria va ser elaborada a finals de la dècada dels seixanta, en el context d'una dictadura brutal que no coneixia cap més mètode que el repressiu. Si bé és veritat que els governs democràtics van trigar anys a dirigir la repressió exclusivament cap als culpables reals de les accions violentes i no cap al conjunt de la població, amb l'arribada de la nova dècada i amb la perspectiva de les olimpíades de Barcelona i de l'exposició universal de Sevilla els mètodes dels Cossos i Forces de Seguretat de Seguretat de l'Estat es van modernitzar de forma que la pressió sobre els activistes d'ETA va passar d'allò que s'obtenia mitjançant "xivataços" i en els interrogatoris policials a la infiltració en la mateixa ETA i altres organitzacions de l'esquerra abertzale, a l'ús d'alta tecnologia com localitzadors, aparells d'escolta, etc. Va ser mitjançant l'ús de localitzadors, i amb l'ajut d'altres estats, que la Gendarmeria francesa va poder trobar uns míssils comprats per ETA a elements palestins així com molta documentació en un amagatall de la cooperativa Sokoa situada en territori francès. Aquesta va ser la primera gran operació feta per la Gendarmeria contra ETA, i va ser l'inici de la fi d'Iparralde com a lloc de refugi i organització dels militants d'ETA. El 1992, pocs mesos abans de l'inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, la mateixa gendarmeria va detenir, a la localitat de Bidart l'executiva d'ETA al complert, un fet que no havia succeït mai, ni tant sols quan, en temps del franquisme, aquesta es reunia al País Basc. La caiguda operativa d'ETA des de Bidart ha estat constant. La quantitat d'atacs i de víctimes va descendir molt notablement dels anys vuitanta als noranta, i en el nou segle l'activitat ha baixat molt considerablement. Tant a finals del segle XX com a principis del XXI, ETA s'ha emmirallat en el procés de pau irlandès de tal manera que ha volgut trasplantar aquella experiència a la seva pròpia realitat. Així, ETA ha buscat desesperadament  una declaració que, imitant la de Downing Street sobre l'Ulster, unís els governs espanyols i francès, o si més no el primer, en una declaració que afirmés que aquests Estats no tenen interessos territorials sobre Euskal Herria. Lògicament, l'ambició d'una declaració d'aquest tipus escapa completament a les possibilitats de tot govern espanyol, alhora que la pressió militar i social que puguin provenir del País Basc no són destacables en absolut. Per la banda militar, ETA ha intentat seguir la tàctica de l'IRA d'atacar els centres econòmics britànics tot paralitzant l'economia anglesa gairebé sempre que volien. En aquesta línia, ETA només ha aconseguit un atemptat de magnitud, el de la T-4 a l'aeroport de Madrid-Barajas, sense conseqüències econòmiques d'importància i que va comportar la mort de dos immigrants equatorians.
En aquesta situació de debilitat política ?sense organitzacions socials i polítiques que li puguin donar algun suport-, i amb continues detencions de militants tant a França com a Espanya, ETA es planteja si realment pot pressionar l'Estat espanyol per tal d'arrencar-li concessions polítiques. Desconeixem els debats interns d'aquesta organització a hores d'ara, però queda clar que la direcció d'aquesta ha optat, de nou, per l'activisme, acabant amb la vida d'un ex-regidor del PSE-PSOE en un poble de treballadors com Mondragon i fill d'emigrants espanyols. Un conjunt de condicions que, fa ben pocs anys, hauria descartat la víctima com a objectiu de l'organització. Aquest assassinat mostra tant la debilitat orgànica com política d'ETA. Pel que fa a la debilitat orgànica, és ben clar, els escamots d'ETA no són capaços d'atacar objectius amb una categoria política, com un diputat o un ministre, i han d'atacar un ex-regidor sense escorta. La debilitat política s'expressa en els mateixos termes: com a càstig per haver il·legalitzat tota opció política afí a ETA, aquesta castiga el PSOE assassinant un home que ni tant sols era un càrrec electe del mateix.
ETA ha demostrat amb aquest assassinat la seva impotència per a atacar objectius importants, alhora que vol fer veure que encara és viva. Però les condicions polítiques i socials han canviat molt en les darreres dècades i ara l'activisme armat allunya més que no pas apropa el poble basc. Les vagues generals convocades per ETA i el seu entorn no són més que una mostra de la ceguesa política d'aquest món, ja que són, des de fa molts anys, fracassos absoluts. D'altra banda, el degoteig d'expulsions d'antics dirigents crítics amb la línia de l'organització mostra la manca absoluta d'autocrítica.
ETA encara té influència en la societat basca, i encara pot matar, però a nivell polític està cada cop més aïllada i tancada en si mateixa. En aquestes condicions, la seva derrota política ja és un fet, ara només cal veure quant de temps podrà existir com a organització més enllà del testimonialisme. Amb tot, cal anar amb molt de compte abans de decretar la fi d'ETA ja que el suport amb que compte i els mitjans de que disposa són, encara, molt importants.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF