La batalla de Talas

1.- Petit esbós històric previ a la batalla.
La batalla de Talas té lloc l'any 751. Amb anterioritat es donen tres moviments destacables:
1.      El domini dels turcs occidentals sobre Àsia Central.
2.      L'expansió xinesa a la regió.
3.      El naixement d'una nova religió, l'Islam, i la seva expansió militar.
Originaris de Sibèria meridional, els turcs occidentals van aliar-se amb els sassànids el 559 i van foragitar els huns de la zona, passant-la a dominar nominalment. La barreja política i cultural conseqüent entre els nòmades turcs i els sedentaris sassànids va donar lloc a notables obres d'art a ciutats com Penjikent, Afrosiab, i Varakhsha, que podem admirar encara a molts museus1.
Mentrestant la meitat est de l'imperi túrquic a Mongòlia experimenta un canvi de dinastia i passa a ser dominada pels uigurs, quin imperi durarà del 744 al 840. La nova dinastia és més pacífica que l'anterior i no intenta expandir els territoris sota el seu control per mitjà de campanyes militars. Les seves relacions amb la Xina Tang són amistoses i basades en un comerç intens i unes notables aliances familiars amb la dinastia regnant a la Xina. Altres diferències importants amb els turcs (turcs de Kök) que continuen controlant la meitat occidental de l'antic imperi són el fet que els uigur disposen d'una capital (anomenada Qarabalghasun o Ordubaligh), que part de la població es sedentaritza i esdevé agricultora, i que s'adopta el maniqueisme com a religió d'estat2.
L'adopció d'aquesta religió té lloc quan Tengri Qaghan (759-779) durant una visita a una de les dues capitals que tenia la Xina en aquell moment, la ciutat de Loyang, és convertit per missioners que s'hi havien desplaçat amb mercaders Sogdian. La conversió suposa un canvi psicològic de les elits de l'imperi, i l'orgull marcial deixa pas a una ètica basada en la compassió3.
Simultàniament a aquests canvis a l'est, també es donen algunes transformacions destacades a l'Àsia Central Occidental. Algunes tribus normalment denominades Türgesh esdevenen dominants i estableixen una relació simbiòtica amb les poblacions sedentàries als marges dels seus dominis i amb Transoxania4. A més a més la seva religió, de caire xamanístic, cedeix pas a l'Islam, que s'imposa gradualment5.
Mentrestant la Xina, sota la dinastia Tang, havia viscut una forta renaixença que l'havia dut, entre d'altres, a expandir-se cap a l'oest, augmentant els seus dominis i zona d'influència a Àsia Central. Aquesta expansió va suposar, entre d'altres, un incident que tindria serioses conseqüències: l'assassinat del khan dels turcs de Tashkent6, que els va empènyer a aliar-se amb àrabs i tibetans, en el que constituiria l'aliança vencedora a Talas.
Ja feia un segle que la Xina dominava el Xingjian, tot i que de forma indirecta, mitjançant diversos reietons que actuaven sota les instruccions d'un governador xinès amb seu a la ciutat de Kucha. Els Tang no en tenen prou amb Xingjian i comencen a estendre la seva influència cap a l'oest, i sembla ser que els cabdills de Tashkent i la Vall de Fergana van arribar a retre vassallatge a la dinastia xinesa, com ho feren els turcs Turgesh, de caràcter nòmada7. Aquest vasallatge comprèn la tramesa d'ambaixades i l'atorgament de títols per part de la Xina8. De fet serà en aquesta època que els xinesos arribaran a terres que mai més han arribat a dominar, com per exemple Kabul9 i el Kaixmir10.
També poc abans de la batalla, l'any 749, derrotaran els tibetans.
Els àrabs, quina expansió militar és el tercer d'aquests corrents que conflueixen en la batalla, posseïts d'un gran fervor religiós, s'havien llençat a la Jihad (guerra santa), és a dir l'expansió de l'anomenada Dar el Islam (territori sota domini polític musulmà) mitjançant la guerra contra els infidels a Dar el Harb (literalment "casa de la guerra", o territoris encara no sota domini polític musulmà)11. Aquesta jihad els durà molt lluny del seu territori original, en el cas que ens ocupa fins a Àsia Central.
Inicialment turcs i sogdians resisteixen amb força l'empenta dels exèrcits àrabs provinents de Bagdad i els expulsen de la Vall de Fergana12, però finalment s'hi acaben aliant en contra dels xinesos. Tot i això cal recordar que la conquesta islàmica d'Àsia Central és molt més lenta i dificultosa que la de l'Orient Mitjà, inclosa Pèrsia13. De fet els turcs, que actualment associem amb l'Islam, durant segles s'hi varen oposar, fins que varen acabar sucumbint a la Jihad i esdevenint-ne actors, duent la nova religió a la península d'Anatòlia i d'allí als Balcans i àdhuc al cor d'Europa, d'on foren gradualment expulsats després de no haver aconseguit en cap dels seus intents conquerir Viena14.
Els fets concrets que desemboquen en l'aliança guanyadora i en la pròpia batalla de Talas s'inicien l'any 750, en tenir lloc un enfrontament entre els capitosts de Tashkent i de la Vall de Fergana. Aquests darrers demanen ajut als xinesos i l'emperador ordena al governador de Xinjiang, Kao Hsien-Chih, d'intervenir-hi. Tashkent es rendeix, però la ciutat és igualment saquejada i el chabish15 fet presoner i finalment executat a Changan. El seu fill fuig a Samarkanda, on demana ajut al governador Ziyad ibn Salih (antic governador omeya de la ciutat de Kufa, a l'actual Iraq), i aquest sol.licita reforços a Abu Muslim16, governador de Khurasan.
 
2.- El camp de batalla.
Hem de dir en primer lloc que amb el nom de Talas podem designar un riu, la vall per la que transcorre, i una població. El lloc exacte on va tenir lloc l'enfrontament no es coneix amb absoluta certesa, però sembla ser pel que ens indiquen les fonts històriques que fou en la vall així anomenada, tot i que no on es troba l'actual ciutat amb aquest nom, ans més aviat a prop de la denominada Dzhambul17.
La vall de Talas es troba a l'actual Kirguizistan, una de les cinc repúbliques centreasiàtiques que van assolir la independència amb el col.lapse de la Unió Soviètica el 1991.
Situat al Nord-Oest del país, tocant a Kazajstan18, la batalla que en pren el nom no és l'únic motiu pel que és històricament important, atès que té un profund valor espiritual per als kirguizos, que consideren que és aquí on van tenir lloc els fets narrats a la seva èpica nacional, l'epica de Manas, i on creuen que es troben enterrades les restes mortals de l'heroi nacional19.
Malgrat la seva situació aïllada, la vall fou habitada ja a l'edat de pedra, i pels volts de l'any 2000 AC els seus habitants van esculpir escenes de la vida quotidiana, inclosa la cacera, l'agricultura, i la religió, a la roca. En forma de V, excavada pel riu del mateix nom, la vall es troba situada entre diverses serralades, Ala-Too al nord i est, Talas al sud, i poc més enllà la part central de les muntanyes Tian Shan20.
La ciutat de Talas apareix, com a sagrada per als jueus, a un atles elaborat per Abraham Crescas a Palma entre el 1375 i 137721.
 
3.- Les forces que s'hi van enfrontar.
Abu Muslim es troba davant del que considera una oportunitat d'or per a erosionar la influència política xinesa a Àsia Central, i convoca ràpidament el seu exèrcit a Merv (a l'actual Turkmenistan), afegint-s'hi reforços provinents de Tukharistan (una província del nord de l'actual Afganistan). Creua l'Oxus i es dirigeix cap a Samarcanda. Allí les seves forces s'uneixen amb les provinents de Transoxania, comandades per Ziyad ibn Salih, que assumeix la direcció del conjunt dels exèrcits22. Un contingent tibetà també s'integra a l'exèrcit que resultarà vencedor23.
Pel que fa a l'exèrcit perdedor els anals xinesos parlen de 30.000 homes, incloent-hi un contingent originari de la Vall de Fergana, xifra que les fonts àrabs eleven fins a 100.00024. Dirigides pel governador Kao Hsien-Chih, són acompanyades per tropes auxiliars Qarluq, que canviaran però de bàndol abans d'iniciar-se la batalla25.
Les fonts que ens han arribat no ens permeten conèixer amb detall l'organització ni l'armament dels dos exèrcits, que és per tant obligat pensar que eren els tradicionals de l'època.
 
5.- Desenvolupament de la batalla.
Durant l'hivern de 750 els àrabs preparen la seva cavalleria, mentre consoliden el seu poder esclafant una revolta a Samarcanda i Bukhara. El 751 avancen cap al riu Talas des del sud, mentre 40.000 qarluqs s'hi dirigeixen des del nord. El governador xinès Kao Hsien-Chih, al capdavant d'uns 100.000 efectius segons fonts àrabs (30.000 segons els anals xinesos), entre infanteria i cavalleria, subestima el nombre de tropes qarluqs i es dirigeix també a la Vall de Talas per a enfrontar-se a les forces àrabs.
L'enfrontament armat s'inicia finalment el 10 de juliol del 751 DC. En un primer moment la cavalleria xinesa sembla imposar-se sobre l'àrab, però els qarluqs (inicialment aliats dels xinesos però que canvien de bàndol) aconsegueixen travessar el riu i atacar part de la infanteria xinesa, anihilant-la. Els arquers qarluqs dirigeixen llavors els seus esforços cap al centre de la formació xinesa, afeblint-la, i deixant pas a la cavalleria pesant àrab, que el destrueix. A partir d'aquí les tropes xineses supervivents intenten fugir, sent molts d'ells fets presoners i venuts com a esclaus26.
D'on prové el nostre coneixement de la batalla? Curiosament els cronistes contemporanis no li van atorgar en molts casos la importància que els historiadors actuals consideren que té. Per exemple l'historiador musulmà dels primers temps de l'Islam més important, Al Tabari (839-923), no l'esmenta, tot i que sí que ho fan el reconegut Ibn al-Athir (1160-1233) i el no tan famós al-Dhahabi (1274-1348). Aquests dos historiadors i les fonts xineses que ens han arribat coincideixen en afirmar que el desencadenant fou l'enfrontament local ja descrit27.
Les fonts xineses afirmen que la batalla durà cinc dies, mentre que les àrabs no n'indiquen la durada amb exactitud.
Els diferents cronistes coincideixen pel que fa al resultat de la batalla, i l'anihilació de l'exèrcit xinès. Al-Dhahabi va escriure que "Déu va induir el terror al cor dels xinesos. Va descendre la victòria i els infidels fugiren", i va atribuir aquesta victòria als coneixements d'estratègia de Ziyad ibn Salih. En canvi els autors xinesos en culpen els qarluqs, que es van "revoltar" o "rebelar" contra Kao Hsien-chih, és a dir, van canviar de bàndol en plena batalla28.
El que segurament es va esdevenir és que els Qarluqs, més que no pas revoltar-se durant la batalla, eren aliats dels àrabs de bell antuvi, i van atacar la reraguarda xinesa com a part d'un pla preestablert, se suposa que per Ziyad ibn Salih29.
 
5.- Conseqüències immediates.
La derrota xinesa a Talas va tenir com a conseqüència:
1.      La fi de l'expansió del país a Àsia Central.
2.      L'establiment de l'Islam com a religió dominant a la regió30.
3.      La captura de diversos experts xinesos en arts fins aleshores monopoli del Regne del Centre31.
Veurem amb més detall al proper apartat com tot això va contribuir a donar forma al món posterior a la batalla, i ens centrarem aquí en descriure amb més detall cada un d'aquests tres aspectes.
En primer lloc, Talas marca un punt de màxima expansió de la Xina a Àsia Central, mai més, amb alguna petita excepció durant la darrera dinastia imperial, tornaran a trobar-se algunes d'aquestes terres sota sobirania o influència xineses. Tot i això, són diversos els autors que emfatitzen que no fou la batalla que hem estudiat l'única causa d'aquesta retirada, atès que simultàniament o poc després tenen lloc altres esdeveniments que també hi contribueixen, sent potser la seva suma la que explica el fi de l'expansió xinesa a la regió. Aquests esdeveniments inclouen32:
·         Una sèrie d'enfrontaments a les fronteres xineses, contra els tibetans, els uigurs a Mongòlia, i els khitan a Manxuria. Aquests darrers acabaran conquerint bona part de la Xina del Nord després de derrotar un exèrcit Tang prop de Ping-lu escassament dos mesos després de Talas.
·         Una derrota xinesa el 754 a l'actual Yunnan, a mans del regne de Nan-chao, governat pels Thai.
·         Dissensions internes. L'oposició creixent a les polítiques de l'emperador Hsuan-tsung culminen en una revolta el 755.
Aquesta combinació de desordre intern i derrotes externes aboquen la Xina cap a la decadència, de manera que el país es troba massa afeblit per a recuperar-se de la derrota a Talas.
En segon lloc, el que havia estat una terra de moltes i molt diverses religions, incloent-hi el Budisme, el Zoroastrianisme, el Maniqueisme, i el Nestorianisme, acabarà convertint-se en un domini gairebé exclusiu de l'Islam33.
Això no vol dir que Àsia Central esdevingués part dels dominis àrabs després de la batalla, de fet diverses rebel.lions locals ho van evitar34, però al segle IX la dinastia Samànida, de caràcter pacífic i pròsper, es va establir a la zona i va promoure-hi la difusió de la cultura persa mentre que romania aliada política del Califa sunnita de Bagdad35.
I en tercer, entre els presoners de guerra xinesos hi havia diversos mestres en el art de la fabricació del paper per una banda, i de la seda per l'altra. Fins aquell moment aquestes tecnologies havien estat el domini exclusiu de la Xina, sent la segona la que dona nom36 precisament al conjunt de rutes que unien el país amb Occident. Els àrabs les prendran i amb base a Pèrsia esdevindran competidors en la indústria de la seda, mentre que la tecnologia del paper arrelarà amb força a Bagdad i s'estendrà des d'allí a Europa.
 
6.- Efectes a llarg termini. L'impacte de la batalla a la història d'Àsia i de les rutes de la seda.
L'objecte d'aquest apartat és tornar a analitzar els tres factors abans vistos, però centrant-nos en llur impacte més a llarg termini.
Pel que fa a l'expansió xinesa, com ja hem afirmat no torna a resultar en un domini de l'Àsia Central, però això no vol dir que s'acabin aquí les relacions entre els diferents pobles (o els seus successors). La Xina continua dominant zones habitades per pobles que s'acaben convertint a l'Islam, fet que dona lloc a una tensió que ha arribat fins els nostres dies, doncs per una banda la Xina vol assegurar-se el Turquestan Oriental (l'actual Xinjiang)37 per a disposar de profunditat estratègica per a protegir la rica franja costanera, on es concentra la seva població i activitat econòmica, davant de possibles invasions provinents de l'Oest, sent aquesta una de les seves tres prioritats estratègiques marcades per la geopolítica38.
Això explica en part la forta política repressiva envers la zona, que inclou no solament un control de qualsevol forma de dissidència, ans també una promoció de la immigració de xinesos han, que de fet actualment ja constitueixen una majoria de la població. La regió fou envaïda pels manxús el 1757 però els xinesos no la van arribar a controlar fins el 1877, quan rep l'actual nom de Xinjiang (literalment "nou territori"), tot i que la resistència organitzada contra la Xina continua fins el 1949. Arriba a haver-hi un estat uigur independent en dues ocasiones, la més notable entre el 1944 i el 194939.
Recentment, caiguda l'URSS i assolida la independència de les seves repúbliques centreasiàtiques, la Xina intentarà, amb força èxit, guanyar influència a la zona, però amb una condició: evitar el sorgiment de santuaris a disposició dels Uigur. Per això la Shanghai Cooperation Organization, que comprèn quatre d'aquests cinc nous països independents, més Rússia i la Xina, té com als seus tres principis bàsics la lluita contra els tres mals "separatisme, extremisme, i radicalisme" i tot i que poc a poc va donant lloc a una cooperació més intensa en matèria econòmica i comercial, no abandona en cap moment la seva orientació envers la seguretat40. La Xina, com altres països, ha decidit que és millor lluitar contra l'islamisme més enllà de les seves fronteres41.
En relació a l'Islam podem tornar a afirmar que la victòria a Talas obre les portes definitivament de la regió a la nova religió, però cal matissar aquesta afirmació en diversos sentits. En primer lloc, com hem comentat, no és solament el resultat de la batalla ans la feblesa xinesa per una sèrie de motius que permet el domini islàmic consolidar-se i expandir-se. En segon, no serà la minoria àrab la que fornirà els nous dirigents, ans més aviat les elits locals convertides així com els nouvinguts provinents de Pèrsia.
Això sí, l'Islam arrela amb força i sota la dinastia Samànida, la ciutat de Bukhara esdevé l'avantguarda cultural del món islàmic i passa a ser coneguda com a "El Pilar de l'Islam". Arribarà a disposar de 113 madrasses (escoles islàmiques) i serà un dels centres mundials del saber42. En general Àsia central esdevé un nucli destacat dintre del món islàmic, fins que molts anys més tard l'expansionisme rus, sobretot a partir de la victòria comunista a la guerra civil a que dona lloc el cop d'estat de 1917 destrueixi en gran part les elits islàmiques i la densa xarxa d'escoles, biblioteques, i altres centres de saber que dominaven la vida cultural a la zona. Tot i que l'Islam sobreviu, i mort Stalin es produeix una certa revifalla d'un Islam clandestí que coexisteix amb la versió "oficial" promoguda pel règim, de manera que caiguda l'URSS molta gent hi dirigeix la mirada a la recerca d'una identitat perduda, mai més recuperarà l'esplendor dels segles que segueixen la batalla de Talas43.
I finalment, sobre els secrets tecnològics perduts pels xinesos, com hem comentat anteriorment destaquen sobretot el paper i la seda. En relació al primer, Samarkanda n'esdevindrà un centre de producció molt destacat, i la ciutat n?exportarà a tot el món musulmà44. En general ens trobem davant de dos grans impactes degut a aquesta generalització de dos productes fins aquell moment monopolitzats per la Xina:
1.      Un menor incentiu per al comerç, un cop àrabs i europeus ja poden fabricar teixits de seda i paper. Per això és diu que suposa un fort cop a la Ruta de la Seda.
2.      Una forta empenta a la cultura escrita a Occident, en passar a disposar un material d'escriptura barat i abundant, que servirà de suport no solament a una extensió de la literatura i l'alfabetització, ans també a la burocràcia i la comptabilitat, sense les quals el naixement gradual de l'estat modern i el fort impuls comercial que marquen la baixa edat mitjana i el Renaixement no es poden entendre.
El paper va reemplaçar el papir, fins aquell moment medi dominant per a l'escriptura a occident, però que era menys flexible i més car que el primer45.
Menys estudiat que els dos casos anteriors, però també digne de ser esmentat, és el saber mèdic xinès, que serà en part absorbit pel món islàmic i ens arribarà a Europa per aquesta via. És notable en aquest sentit el cas d'Avicenna (980-1031), també conegut com a Ibn Sina. Nat a prop de Samarkanda, el seu Cànon de Medicina el converteix en l'autor medieval més destacat, tant al món islàmic com a Europa, on la seva obra és traduïda al llatí i esdevé el llibre de text estàndard a les facultats de medicina fins que Harvey publica el 1628 els seus descobriments sobre la circulació de la sang. Entre els medicaments esmentats per Avicenna a la seva obra n'hi trobem disset "importats de la Xina" o amb el comentari "la varietat xinesa és preferible". Aquest fet no ens ha d'estranyar si tenim en compte que Avicenna va viure a prop del ramal meridional de la Ruta de la Seda, que transcorria per Bukhara46.
 
7.- Reflexió. Les lliçons de la batalla.
Talas és per una banda inevitable, si tenim en compte que l'expansió xinesa i musulmana suposen que els exèrcits respectius es vagin acostant fins a trobar-se a Àsia Central, i per altra un enfrontament no volgut per cap dels dos imperis, per múltiples motius, que van de les enormes dificultats logístiques que suposa abastir exèrcits lluny de les seves bases, al risc de revoltes en territoris feia poc incorporats a ambdós. Cal afegir-hi els beneficis econòmics obtinguts de la ruta de la seda per les dues parts, en perill en cas d'enfrontament obert47.
És potser per això que diverses ambaixades àrabs, i perses, foren trameses els anys precedents a la Xina Tang, i pel mateix motiu ni xinesos ni musulmans es preparaven per a una guerra generalitzada48. No hem d'oblidar però que segurament el motiu, pel que feia als musulmans, eren les dificultats per a controlar les noves terres ocupades, sense que en cap moment renunciessin a continuar expandint-se. L'Islam, per la seva pròpia naturalesa, es basa en la imposició violenta de la religió (que literalment vol dir "submissió"), que solament s'atura quan topa amb una resistència armada més poderosa.
A Occident potser això s'ha oblidat, però a la Xina el record de Talas, i en general de la violenta expansió islàmica per Àsia Central no, de manera que podem afirmar que és una lliçó d'història que guia la política exterior, i de seguretat i de defensa, de Beijing49.
 
Alexandre Calvo i Cristina
Professor de Relacions Internacionals, European University.
Professor-Investigador, OSCE Academy, Bishkek (Kirguizistan)
 
1 MAYHEW Bradley, BLOOM Greg, NOBLE John, and STARNES Dean, Central Asia, Londres, Lonely Planet Publications, 2007, p. 38.
2 SOUCEK Svat, A History of Inner Asia, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, p. 66-67.
3 SOUCEK Svat, A History of Inner Asia, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, p. 67.
4 SOUCEK Svat, A History of Inner Asia, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, p. 67.
5 Cal dir però que la substitució no és completa, i que restes del xamanisme perviuran, arribant fins als nostres dies, on es poden observar a l'actual Kirguizstan. STEWART Rowan, Kyrgyz Republic, New York, Odissey Publications, 2002, p. 55.
6 MAYHEW Bradley, BLOOM Greg, NOBLE John, and STARNES Dean, Central Asia, Londres, Lonely Planet Publications, 2007, p. 38.
7 SOUCEK Svat, A History of Inner Asia, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, p. 68.
8 HOBERMAN Barry, "The Battle of Talas", Saudi Aramco World, September/October 1982, p. 26-31, disponible a http://www.saudiaramcoworld.com/issue/198205/the.battle.of.talas.htm .
9 "Talas", Kyrgyzstan, disponible a http://www.advantour.com/kyrgyzstan/talas.htm .
10 En aquest cas l'ha recuperada parcialment, doncs actualment la Xina ocupa una bona part de la vall, com a part de la seva aliança estratègica amb el Pakistan destinada a contenir l'Índia i tancar-la en un conflicte regional, mentre el seu gran rival queda lliure per a esdevenir una potència asiàtica i àdhuc mundial. MALIK Mohan, India-China Competition Revealed in Ongoing Border Disputes, Power and Interest News Reports, 09-10-2007, disponible a http://www.pinr.com/report.php?ac=view_report&report_id=695&language_id=1 .
11 Per a una explicació de tots aquests conceptes veieu PHARES Walid, Future Jihad: Terrorist Strategies against America, New York, Palgrave MacMillan, 2005. Cal anar amb cura amb els múltiples intents de distorsionar el significant de "jihad", amagant-ne el vertader significat amb pretensions gens innocents.
12 STEWART Rowan, Kyrgyz Republic, New York, Odissey Publications, 2002, p. 14.
13 HOBERMAN Barry, "The Battle of Talas", Saudi Aramco World, September/October 1982, p. 26-31, disponible a http://www.saudiaramcoworld.com/issue/198205/the.battle.of.talas.htm .
14 ?History of Jihad against the Buddhist Chinese (651-751-Ongoing)?, History of Jihad, disponible a http://www.historyofjihad.org/china.html .
15 Títol turc que rebia el seu capitost, mentre que el seu homòleg de la Vall de la Fergana era conegut pel títol persa de Ikhshid. SOUCEK Svat, A History of Inner Asia, Cambridge, Cambridge University Press, 2000, p. 68.
16

Envia'm per correu  |  Veure en PDF