Iran no és un soci, sinó un adversari estratègic

L'actual crisi dels ostatges britànics és una maniobra més del règim teocràtic d'Iran en la seva estratègia per assolir capacitats nuclears. Que ningú s'enganyi, l'estratègia del règim iranià passa per augmentar els costos mediàtics, polítics i temporals de mantenir la pressió per fer retrocedir el seu programa nuclear. Situació que posiciona aquest règim com adversari, no pas com a soci, de la UE i els seus membres.

L'estratègia iraniana
La "llarga marxa" del règim iranià cap a un estatus de potència regional, que permeti garantir la continuïtat i la exportació del règim islàmic, passa per aconseguir la capacitat nuclear militar. Un cop aquesta capacitat s'assoleixi el règim esdevindrà primus inter pares entre els seus veïns del Golf Pèrsic, i des del punt de vista global un actor ineludible en una de les regions més estratègiques del planeta. Pel camí, maniobres com el segrest de mariners britànics, els atacs de Hezbollah, la infiltració a l'Iraq xiïta, etc. són emprades per modificar els costos d'actuar contra el govern iraní, augmentant-los, tot alterant l'agenda internacional. L'estratègia d'Iran es basa en la presumpció que, en darrera instància, no serà atacat ja que qualsevol anàlisi d'una operació militar (ja sigui a càrrec dels EUA o Israel) en termes cost-benefici no surt especialment barata.
Un repàs ràpid a les contramesures iranianes a una acció hostil (bombardejos d'instal·lacions vinculades al programa nuclear, operacions terrestres, etc.) inclou el possible tancament de l'estret d'Ormuz (per on transita una quarta part del cru global) atacs terroristes, fomentar la desestabilització d'Iraq, reactivar Hezbollah, etc. però la conseqüència més important en cas de crisi seria la possibilitat d'un shock econòmic global a causa de l'increment dels preus del petroli. Les probabilitats d'èxit d'una acció militar punitiva o preventiva quedarien diluïdes per la dispersió del programa nuclear en multitud d'instal·lacions, altrament fortificades i defensades, en un vast territori, quatre vegades el del seu veí, Iraq. Qualsevol operació militar destinada a neutralitzar el programa nuclear requeriria un esforç molt important que mobilitzaria per complet els EUA, ocupats ja a Iraq i Afganistan.
Cap al xoc de trens o la coexistència?
Però, qualsevol que sigui el cost de l'acció militar, no quedarà més remei que actuar davant la perspectiva que un estat que amenaça públicament Israel de "esborrar-lo del mapa" adquireixi armament nuclear. En aquest cas tant Israel com els EUA es veuran obligats a actuar. Existeix així un compte enrere, que es posarà a zero en el moment en que Iran pugui fabricar la primera arma nuclear. El càlcul d'aquest compte enrere és a l'agenda de tothom, però es desconegut, es a dir ningú sap amb certesa quan trigaran a disposar de l'urani enriquit suficient. Tot depèn dels recursos iranians, la seva eficiència, el grau d'ajuda externa, etc.
Per això Iran intentarà escurçar al màxim el temps de desenvolupament del programa, i alhora maximitzar el temps d'espera de la comunitat internacional. La dilatació d'aquest compàs d'espera passarà per generar incidents i guanyar cartes amb les que negociar, com en el cas dels mariners britànics, literalment "pescats" davant Al Faw. Una estratègia que conduirà a pics de tensió o a moments de conflicte com els protagonitzats per Hezbollah els passats octubre i novembre.
Si, finalment, els esforços iranians tenen èxit i aconsegueixen la capacitat nuclear, sens dubte militar, això no eliminarà pas les possibilitats de conflicte sinó que només n'augmentaran els costos per a tots els actors ja que l'arma nuclear s'integrarà en l'estratègia del règim teocràtic.
El resultat, un adversari
Qualsevol que sigui el desenllaç els europeus patirem les conseqüències d'una estratègia que o bé pot incrementar perillosament els nivells de preus del cru, causant directa o indirectament un shock a les nostres economies, o bé pot posar-nos a l'abast dels Shahab (vegeu fotografia) equipats amb armes nuclears. En qualsevol cas, patirem un cost estratègic elevat per part d'un estat que actua conscientment com un adversari d'Europa a llarg termini, sabent que alguns europeus encara no se n'han adonat.

Envia'm per correu  |  Veure en PDF