El Japó i Àsia central

Després de la caiguda de la Unió Soviètica i la independència de les repúbliques centreasiàtiques, Àsia Central esdevingué un cop més, com ja ho havia estat al segle XIX, en temps del Great Game, un taulell d'escacs on diferents potències maniobren en defensa de llurs interessos.
El Japó va trigar una mica a reaccionar a aquest canvi en l'escenari de la regió, però aviat se?n va adonar que els enormes recursos energètics de les noves repúbliques li podien oferir una porta a una molt necessària diversificació de les seves fonts energètiques. No oblidem que el Japó gairebé no disposa de recursos naturals, i que una bona part de les seves importacions de petroli prové del Golf Pèrsic, zona inestable i susceptible de patir conflictes que podrien suposar una interrupció del subministrament.
La darrera dècada, la presència nipona a la regió ha anat en augment, sent-ne en tot moment el motor aquesta recerca d'acords comercials i inversions en matèria d'hidrocarburs. A més a més cal destacar el més que notable ajut humanitari proporcionat per Tòquio en els difícils primers anys de la transició de l'economia planificada a la nova economia de mercat, sota els efectes de la desintegració de les xarxes comercials bastides per Moscou durant l'època soviètica.
En efecte, aquest ajut ha proporcionat al Japó una bona imatge, que es veu a més a més alimentada pel fet de ser una potència econòmica de primer ordre, la nació asiàtica més avançada en molts sentits, i un exemple de modernització i industrialització reeixida.
Quins són els objectius japonesos, a banda de l'accés als hidrocarburs? Bàsicament dos, per una banda actuar com a contrapès dels gegants rus i xinès, enfrontats al Japó per diversos plets, inclosos uns quants conflictes territorials, i per l'altra col·laborar amb els Estats Units, principal aliat del Japó, en el seu objectiu de fer d'Àsia Central una regió oberta a les potències marítimes (inclosa l'�ndia), evitant que esdevingui un protectorat conjunt de Beijing i Moscou. En efecte, s'enfronten en aquest moment dues concepcions molt diferents del que ha de ser Àsia Central, i més concretament del caràcter que ha d'adoptar la que constitueix la principal organització de seguretat i cooperació a la zona: l'Organització de Cooperació de Shanghai (SCO), la visió d'una SCO formant un bloc anti-occidental (o més ben dit antidemocràtic, no oblidem la por que el gegant democràtic indi inspira a Beijing) liderat per la Xina, i la d'una SCO més multilateral i compatible amb la pertanyença dels seus membres a altres organitzacions i llurs relacions comercials i polítiques amb un ampli espectre de països.
Quines són les eines de que disposa Tòquio a l'hora de treballar envers aquests objectius? Destaca en primer lloc banda l'enorme potencial industrial i financer del país, malgrat l'estancament econòmic posterior a l'esclat de la bombolla, que fa que les repúbliques centreasiàtiques vegin amb interès la possibilitat d'establir acords amb empreses nipones no solament en l'àmbit dels hidrocarburs, ans també en hidroelectricitat, transport, i molts d'altres.
En segon lloc pel fet de no ser un actor proper ni un dels més poderosos, no desperta les reticències que l'os (Rússia) i el drac (la Xina) generen a moltes capitals. Els països interessats en ampliar les seves opcions i ventall de relacions veuen en el Japó una peça clau en aquesta tasca, i un element imprescindible per a equilibrar la inevitable presència de potències més properes.
En tercer lloc, la imatge del Japó com a país pacífic i amant de la diplomàcia, contribueix al ?poder tou? nipó en aquestes terres, que no foren ni colonitzades ni ocupades pel Japó durant la Segona Guerra Mundial.
En quart lloc, malgrat que el Japó és una democràcia, i ha anunciat públicament la seva intenció de dur a terme una ?diplomàcia de valors? i fins i tot de promoure un ?arc democràtic?, la seva política exterior no és percebuda com a agressiva a l'hora de promoure aquesta forma de govern, i per tant no és vista com una amenaça pels règims autoritaris predominants a la regió.
Finalment, l'estreta aliança entre el Japó i els Estats Units pot permetre a Tòquio actuar de mitjancer entre Washington i alguns països de la zona que hi ha tingut disputes en el passat, com ara Uzbekistan.
Per altra banda, hi ha factors que militen contra l'èxit de les intencions japoneses. La distància, malgrat ser en certa manera un avantatge com ja s'ha comentat, és alhora un inconvenient. Ho és també la manca de capacitat de projecció de poder militar de Tòquio, que no disposa de les eines necessàries per a intervenir a la regió en cas de crisi, així com el baix grau de coneixement de la llengua japonesa a la zona.
Que desitja concretament Tòquio, com pretén defensar els seus interessos? Cal dir que el Japó voldria promoure una major integració a la zona, que hi fes més atractives les inversions de les seves multinacionals, i que li permetés establir no solament un diàleg bilateral amb les diferents capitals, ans també unes relacions multilaterals amb el conjunt de països de la regió. És per això que el Japó ha impulsat l'establiment del diàleg Japó-Àsia Central, que reuneix periòdicament ministres i alts funcionaris. Tot i que modesta, és una passa destacable.
El Japó voldria també promoure l'estabilitat de la zona, amenaçada pel tràfic de drogues, l'amenaça integrista islàmica, la poca integració de les economies veïnes, i en general la feblesa institucional dels nous estats. A tots aquests reptes hi ha adreçat volums considerables d'assistència econòmica i tècnica.
Un objectiu molt important per al Japó és impulsar la creació de nous passadissos que permetin l'exportació dels recursos energètics de l'Àsia Central sense passar per territori rus. A l'era soviètica els comunistes, fidels hereus dels generals tsaristes que van conquerir l'Àsia Central, van bastir oleoductes i gasoductes per a transportar els hidrocarburs de la regió a Rússia, aquestes xarxes són avui dia una de les principals eines de que disposa la diplomàcia russa per a intentar conservar la seva hegemonia a la zona, i l'actual règim ha deixat molt clar en diverses ocasions, la darrera fa unes setmanes al conflicte amb Ucraïna, que no dubtarà en fer-les servir. És per aquest motiu que la Unió Europea i els Estats Units fa anys que impulsen la creació d'un passadís energètic a través del Caucas, que permeti exportar hidrocarburs centreasiàtics i caspis al vell continent sense passar per Rússia (peça clau d'aquest passadís és el planificat gasoducte Nabucco, projecte que, al contrari del que podia semblar en un primer moment, sembla haver-se vist accelerat pel conflicte d'agost a Geòrgia), i és amb les mateixes intencions que Tòquio té la vista posada en la possibilitat de construir un gasoducte que a través d'Afganistan connecti el cor d'Àsia amb l'Oceà �ndic, obrint les portes a les exportacions al País del Sol Ixent.
Cal dir que la construcció d'aquestes infraestructures, a les que caldria afegir-hi les destinades a la Xina, és un element imprescindible per a la seguretat energètica del bloc democràtic i el desenvolupament econòmic i polític de les cinc repúbliques centreasiàtiques. El monopoli rus no solament suposa menys oportunitats comercials, ans el domini d'una potència no democràtica que no dubta en fer servir la força contra els seus veïns.
D'aquestes cinc, el Japó s'ha mostrat especialment interessat en Uzbekistan, Turkmenistan, i Kazakhstan, ateses llurs notables reserves energètiques, mentre que el Tadjikistan i Kirguizistan han quedat en certa manera en un segon pla.
Tot i que com hem comentat les motivacions japoneses a l'Àsia Central són en gran mesura econòmiques, i en segon terme polítiques, la cooperació en matèria cultural i educativa és notable. El Japó ha fet un esforç considerable en la promoció de la seva llengua, obrint centres culturals a les capitals de la regió, i disposa de programes de beques específiques per a joves centreasiàtics. L'objectiu és la creació de llaços estrets entre el país i una part de les futures elits de les cinc repúbliques, així com la potenciació de la seva bona imatge com a país pacífic i generós, interessat en el desenvolupament humà dels seus veïns asiàtics.
Com a conclusió podem dir que el Japó, malgrat una certa lentitud en reaccionar a la caiguda de la Unió Soviètica, i tot i no ser una de les potències més destacades a Àsia Central, té un profund interès en la regió, motivat sobretot per consideracions de seguretat energètica i actuació com a contrapès de la Xina i Rússia, i és per tant un actor notable, tot i que secundari, en aquest nou Great Game jugat actualment. Fent servir els avantatges descrits intentarà promoure l'estabilitat de la zona, la seva integració regional, els acords comercials i d'inversions en diferents sectors, i l'obertura de nous canals d'exportació d'hidrocarburs que permetin evitar el trànsit per territori rus, i tot això en el marc d'una política més ampla que inclou cooperació educativa i cultural.
Àlex Calvo
Professor de relacions internacionals, European University.
Professor-Investigador, OSCE Academy, Bishkek (Kirguizistan)

Envia'm per correu  |  Veure en PDF