Estem en un moment històric clau i estremidor; un moment que no és nou. Països com Hongria, Polònia, Itàlia o Àustria són víctimes de l’ascens del populisme feixista. Els seus poders executius estan governats, o cogovernats, per partits d’ultradreta, i això condiciona les polítiques i les decisions a tots nivells, també des del punt de vista judicial i policial. Ser policia en aquests països significa conviure amb uns principis i uns valors segurament molt allunyats dels de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, dels que encara conserva aquest cos policial.
En menor mesura, aquesta tendència a la radicalització ultradretana també s’observa en altres estats com Holanda, Alemanya, França o els Estats Units; països que han estat exemple de democràcia, de respecte pels drets fonamentals i per llibertats individuals i col·lectives, actualment opuscles d’extrema dreta comencen a tenir representació en els òrgans de govern locals, regionals i, fins i tot, estatals Els cossos policials, en més o menys mesura, es veuen abocats a participar-hi activament, passant de ser un servei públic adreçat a les persones, a ser el braç executor i còmplice d’aquestes noves formes de feixisme. La història es repeteix. Però l’exemple contemporani més paradigmàtic, és el cas d’Alemanya, on els resultats de les eleccions democràtiques de 1932 van permetre que Hitler fos nomenat canceller el 1933. El nazisme obtenia tot el poder, i només dos anys després Hitler empresonava els seus opositors polítics sense cap mena de motivació jurídica.
Segurament molta gent pensarà que exagero, que aquestes situacions no es donaran a l’Estat espanyol. Tampoc s’ho pensava la ciutadania alemanya dels anys 30 i 40 del segle passat, com tampoc s’ho podien imaginar les actuals societats hongareses, poloneses, italianes o austríaques. Els silencis, el confort, el conformisme, les pors, autosegrestar-nos en el paradís de la no-consciencia, són components que ens en fan còmplices perquè, o bé consentim implícitament o explícitament que la radicalització feixista s’acomodi cada cop més i vagi ocupant progressivament espais de poder, o bé perquè hi participem sense complexos.
Nombrosos juristes i intel·lectuals espanyols, com tants d’altres a nivell internacional, han expressat la seva profunda preocupació i perplexitat per la situació actual a casa nostra. Cada cop s’escolten més veus que palesen la vulneració dels drets fonamentals i de les llibertats públiques; veus que fan visible la creació de situacions d’autèntica desatenció i desempara judicial. Molts comandaments la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra ho pateixen.
Podem definir els polítics encarcerats com a polítics presos o com a presos polítics, i els que es troben a l’estranger, com a fugits o com a exiliats. Sigui com sigui, el cas és que aquests legítims representants públics catalans que foren escollits democràticament amb totes les garanties legals, ara estan en una situació en la que no poden exercir les funcions per les quals van estar elegits pel poble català. I no les poden exercir perquè se’ls acusa d’uns delictes que tot apunta que no han comés. A ells, els neguen els seus drets, però també ens els neguen als ciutadans perquè no podem disposar dels representants que vàrem escollir per majoria.
La realitat és que s’ha normalitzat una situació aberrant i absolutament anormal, tant des del punt de vista jurídic com polític. I aquesta normalització anestèsica i desmemoriada, és una de les pitjors conseqüències de la situació.
Estic absolutament d’acord amb què un sindicat de comandaments ha de reivindicar els drets laborals a fi i efecte, no només de millorar la seva situació com a professionals, sinó també la del col·lectiu en tots els seus àmbits. No en va, es tracta d’un sindicat de comandaments. Però també és cert que, com comandaments, la seva visió ha de ser molt més àmplia i ha d’estar totalment compromesa amb les persones i amb el poble del qual naixen, al qual pertanyen i al qual serveixen, tal com proclama el Preàmbul de la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra. Per tant, han de tenir una mirada de profusa empatia amb els representants que han estat elegits democràticament pel poble català i, en conseqüència, amb les institucions públiques catalanes. No tot s’hi val a l’hora de reivindicar drets. És del tot necessari analitzar i valorar els impactes que determinades formes de protesta poden implicar, i més en una conjuntura en la que la vulnerabilitat de les nostres institucions, que són atacades des de diversos fronts, és prou evident. Institucions, em temo, també escomeses des la pròpia organització policial a través d’elements interns desestabilitzadors que reben influències externes, quan no consignes.
Fins ara, més enllà de la legalitat, la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra ha donat prioritat a la protecció de les persones, al seu benestar, al respecte pels drets i per les llibertats. L’article 104 de la Constitució, que parla de la missió policial, estableix una prelació: drets, llibertats i seguretat ciutadana. Aquesta prelació no és, o no hauria de ser, innòcua ni irrellevant. Tot el contrari: és una autèntica declaració d’intencions.
Confio que la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra continuï respectant aquesta disposició de prioritats i no defugi, insisteixo, del compromís que, per damunt de la llei, existeixen les necessitats i els anhels de les persones. La llei és una eina, no objecte ni subjecte de dret. Sí, una eina. En democràcia, tota llei ha de tenir com a finalitats garantir la convivència i protegir i defensar les persones, especialment quan es troben en situació de vulnerabilitat. En democràcia, no hi pot haver cap llei que no doni compliment a aquestes premisses. En democràcia, les lleis es promulguen per les persones i per a les persones. I és en aquet sentit, que afirmo sense eufemismes que tota llei és una eina que no pot esdevenir, per se, objecte ni subjecte de dret.
El compromís d’un sindicat de comandaments, doncs, ha d’estar aliat amb el respecte pels principis i els valors democràtics, els autèntics, els que representen la voluntat majoritària de la ciutadania. N’hi ha que fan gala de les majories unionistes, altres, de les majories independentistes; alguns citen les majories silencioses, altres, les majories sorolloses. En realitat, les majories les determina la pròpia societat quan manifesta la seva veu, la seva opinió directa i sense interferències, molt més enllà de les estridències i dels partidismes mesquins i manipuladors.
Darrerament, he escoltat amb molta preocupació polítics que aposten per la intervenció de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, o per la limitació o la retroacció de les seves competències. Aquests són, precisament, els discursos que, sense cap mena de vergonya, s’alineen amb el populisme, amb el profeixisme, o directament amb el feixisme. Un sindicat de comandaments ha de posicionar-se davant d’aquests discursos i evitar alimentar-los, no només per a defensar i protegir els drets laborals, sinó també per a defensar i protegir tot el col·lectiu com a institució pública exquisidament democràtica, i, sobretot, per a defensar i protegir els drets i les llibertats de les persones, de la gent, del poble.
No, no tot s’hi val a l’hora de reivindicar drets laborals. Ens hi juguem massa.
Bernat Puig
